Autodefinides #116: Paula Miralles

Inka Romaní ha triat la creadora escènica, actriu i gestora cultural Paula Miralles.

«Aquesta és la predicció d’Escorpió de la pàgina horoscopodiario.com per a hui, 6 d’octubre:

Nota del dia: 7.5 – Bona
Salut: 7.7 – Bona
Diners: 8.7 – Sembla que millora una mica
Amor: 6.5 – Un dia per a deixar les coses com estan
Treball: 8.2 – Un dia tranquil
Número de la sort: 1
Serà un bon dia per a: passejar per la ciutat
Color del dia: Blau Majorelle
Signe compatible hui: Àries
Signe incompatible hui: Aquari

Desenvolupe el meu treball en diferents àmbits que abasten des de la gestió cultural fins a la creació artística. Durant molts anys he participat com a actriu en diversos projectes amb diferents companyies i creadors. A partir de 2006 vaig començar a interessar-me més pel treball vocal i per la dimensió sonora de l’escena. Juntament amb el compositor David Alarcón vam fer alguns projectes on uníem veu, so i escena, i en 2014 creàrem el Colectivo Mortero.

En 2016, Vicente Arlandis, Miguel Ángel Martínez i jo vam inventar-nos Taller Placer, un espai imaginari des d’on proposem activitats vinculades a la filosofia, la política, la literatura i la investigació i la pràctica escènica. En 2017 vaig començar a desenvolupar el meu propi treball de creació escènica».

Sent artista multiperfil, com gestiones ser intèrpret, produir per als altres, crear projectes, passar de l’ordinador a la veu i de l’estudi al carrer?

Ha Ha Ha… Això d’artista multiperfil em fa riure… Jo crec que, en realitat, totes estem igual, és a dir, que la realitat i la dinàmica contemporània ens obliga a treballar d’aquesta manera esquizo i accelerada. Les artistes som un sector molt autoexplotat i precaritzat. Sempre es col·loca en primer pla el tema de la vocació, i que treballem en allò que ens agrada, i cert és que quasi tot el que faig m’agrada, però no és menys cert que hi ha alguns aspectes del treball que si poguera delegar-los i estalviar-me’ls, ho faria. Una vegada vaig llegir que en el treball suportem coses que a nivell personal no consentiríem, i en el cas dels artistes i el món de la cultura això s’acusa moltíssim. Les artistes vivim de l’entusiasme, però cal dir que l’entusiasme es construeix també sobre moltes frustracions i impostures, i crec que cal reivindicar no sols el que fem, sinó també el que no podem fer o el que ens agradaria deixar de fer i no podem, o el que ens obliguen a fer i no volem.

Però, per cenyir-me a la pregunta, en el dia a dia tracte d’abordar el treball (siga del tipus que siga) com a part d’un procés vital a llarg termini. La gestió em dóna una visió pràctica del que anomenem “la professió”, per a mi la gestió és “la faena”. És una manera de valorar i de pensar en com m’agrada i m’agradaria que les institucions pensaren i tractaren als artistes i els seus processos, i això és una cosa que em plantege en cada e-mail que envie o imprés que emplene. El temps detingut davant l’ordinador per a redactar i projectar em dóna la possibilitat de pensar amb més calma i de posar negre sobre blanc idees, pressentiments… Em permet esborrar, excloure el que no m’agrada, anar cap arrere en la lectura o el que està escrit; això en l’acció és més difícil, jo diria que quasi impossible… I l’assaig em connecta amb el cos, amb allò emocional, amb la carn, elimina la interfície. Però és com tot, jo no crec que es faça res especial per a transitar d’un lloc a un altre, simplement és la vida. En la vida quotidiana, parlem amb una amiga, prenem nota d’alguna cosa que se’ns ocorre, agafem la bici, fem el dinar, llegim un llibre…, tot mesclat, i no estem analitzant quines eines posem en funcionament per a fer-ho; ho fem i ja. Llavors, crec que una cosa pareguda passa al nostre treball.

Quins són els teus referents en el treball que desenvolupes, actualment, com a creadora?

La veritat es que no soc massa de referents, perquè això em sona a seguir a algú i conèixer en profunditat la seua obra, i —encara que m’encantaria ser així de constant i mitòmana— jo soc més picaflor.

M’inspiren coses que he llegit de Luis Camnitzer, María Acaso, Bifo o Mark Fisher; coses que he vist de María Jerez, Mette Edvardsen, Matteo Fargion i Jonathan Burrows, de Los Torreznos, Juan Domínguez, María Salgado o Alma Soderberg; les idees d’Isidoro Valcárcel, John Cage, Esther Ferrer, Marc Vives o Fermín Jiménez; i m’enriqueix molt dialogar amb gent com Vicente Arlandis, Norberto Llopis o Miguel Ángel Martínez, per dir alguns i algunes.

Una altra cosa que m’agrada molt i acostume a fer és llegir assajos i filosofia, i escoltar podcasts de Radio Macba i de la ràdio del Reina Sofía; he de confesar que fins i tot dorm amb ells posats. Cada vegada m’interessa i connecte més amb el tipus de treball que es fa des de les arts visuals i des de llocs que no són exclusius de les escèniques, perquè m’influencien i em predisposen des de propostes més intuïtives i amb llenguatges o formats que em trenquen el cap. M’interessa molt quan els artistes no sempre plantegen el seu treball com una peça, sinó pensant en altres formes de compartir: jornades, programacions, tallers, publicacions… Estic pensant, per exemple, en gent com Matías Daporta i en projectes que conjuminen moltes dimensions vitals i laborals com ‘Azala’, d’Idioa Zabaleta, o en iniciatives que es reformulen constantment com Cine Por Venir.

Si no hagueren límits econòmics ni burocràtics que faríeu des de Taller Placer?

Doncs, no sé si exactament des de Taller Placer podria fer-se, però m’encantaria que els artistes tinguérem un respir. Crec que el moment és prou complicat com per a detindre’ns i pensar cap a on anem, i això passa perquè les administracions ens permeten donar-nos eixe temps i que elles també facen l’exercici. M’encantaria que ens donaren pasta a totes per a parar un any sencer i dedicar-nos a investigar, a processar i digerir els processos oberts o els nous que volem emprendre o, simplement, per a no fer res. Crec que produïm de manera compulsiva i que no ens hem adonat que les maneres de fer que proposem ja no obrin possibilitats alternatives, sinó que estan dins d’imaginaris imposats que no veiem, però que determinen absolutament el que fem i, pitjor encara, determinen el que projectem.

Hi ha una necessitat constant d’èxit i de visibilitat. Estem submergits en un món 24/7 i totes la volem “petar”, eixe és un dels nostres mals. Vicente Arlandis diu moltes vegades, en la seua última peça, que “està cansat” i és veritat: estem totes cansades perquè, a més, fracassar no és una opció. Però a mi m’agrada la idea que ho siga, m’agrada la idea d’assumir la derrota i prendre-la com a punt de partida (això ho he agafat d’Óscar Cornago i de Rafa Tormo i de la seua xarrada en el projecte ‘Trabajar Cansa’, que vam fer al TEM). Anar cap a coses més xicotetes, amb temps més dilatats de producció i de creació, més connectades amb l’entorn on es desenvolupen i que atenguen les particularitats i les necessitats de l’ecosistema que les acull. Això que diuen de “cuidar-nos i posar la vida en el centre”. Si des del nostre sector no ho plantegem, no ho imaginem, no ho posem com a possibilitat, qui ho farà?

No sé… Potser tot això es podria resumir en agafar-me una autocaravana amb el meu xic i fer un any sabàtic.