‘Plorones’, de Núria Vizcarro

Gènere: Teatre
Tema: La infantesa
Inspiració: La Plorona
Proposa: Elisa Borredà, La Tia Figa
Autora del text: Núria Vizcarro
Títol de l’obra: Plorones

Collage: Femmella © Afán de Plan

***

PLORONES

ELLA. Diuen que per les nits la senten plorar…
TU. No és eixa la cançó, eixa és una altra. És bonica també, però no és eixa la cançó que et dic.
ELLA. Sí, però en esta també ploren.
TU. Sí.
ELLA. Sí.
TU. Però no és la cançó. Té moltes versions, però eixa és una altra.
ELLA. A mi m’agrada “Estàs plorant? No, és que plou”.
TU. Sí, està bé.
ELLA. És de Lorca.
TU. Però ell ho diu en castellà.
ELLA. Sí, però és el mateix, el joc és el mateix en valencià o en castellà, plorar i ploure, llorar i llover, és el mateix.
TU. Sí.
ELLA. M’agrada.
TU. Sí.
ELLA. I m’agrades tu.
TU. Ja. I els avions.
ELLA. Sí. I eixa és una altra.
TU. Sí.

Callen
I tornen

ELLA. Jo també ho he fet.
TU. El què.
ELLA. Com que el què.
TU. El què.
ELLA. De què parlem?
TU. De la plorona.
ELLA. Sí.
TU. De plorar, parlem de la plorona.
ELLA. Sí.
TU. I què has fet? Has plorat?
ELLA. He vagat pels carrers plorant, sí.
TU. I cridant els teus fills.
ELLA. Sí
TU. Ja.
ELLA. Sí.
TU. Els fills que no has tingut.
ELLA. Els fills que no tindré i parar-me en un portal i plorar.
TU. Perquè no els tindràs?
ELLA. Sí.
TU. Doncs jo he plorat per tenir-los.
ELLA. Clar, tu sempre més.
TU. No.
ELLA. No.
TU. No.
ELLA. Però és el millor que t’ha passat, no? Això conten. Tenir fills és el millor que et pot passar.
TU. El millor és ser xiquet, tenir xiquets està bé però no és el millor.
ELLA. Vols dir?
TU. Sí.
ELLA. A mi m’agrada quan els xiquets ploren disfressats.
TU. T’agrada que ploren?
ELLA. I a tu no t’agrada tenir-ne… què eres, un monstre?
TU. Imbècil.
ELLA. M’agrada quan ploren desconsoladament però van disfressats d’abella o d’alguna cosa ridícula: de síndria o de papallona, no sé, i ploren. És el mateix que quan viuen el drama més absolut perquè un altre els ha dit… carxofera.
TU. Carxofera.
ELLA. Sí. Hi ha dos xiquets.
TU. Poden ser xiquetes.
ELLA. Sí, hi ha dos infants i juguen a viatges i un d’ells puja damunt d’una moto i l’altre, com no té moto, decideix que pot pujar damunt, no sé, d’una carxofa, perquè són xiquets i imaginen coses. I ja se’n van pel món, un amb la moto i l’altre amb la carxofa, no és fàcil de conduir, però la controla. Fins que la carxofa bolca.
TU. Clar, bolca.
ELLA. Bolca i xoca contra la moto i llavors s’enfaden.
TU. Com els adults.
ELLA. No, com els adults no.
TU. O sí.
ELLA. D’acord, sí, reprodueixen una baralla de semàfor.
TU. I s’insulten.
ELLA. Sí, s’insulten, però no es diuen egoista o corrupte, o consumista, com un adult qualsevol.
TU. A quins adults coneixes tu?
ELLA. S’insulten amb verdures perquè és el pitjor del seu món.
TU. Definitivament no coneixes els infants.
ELLA. I tu, sí?
TU. En tinc.
ELLA. El cas és que s’insulten amb verdures i finalment un li diu carxofera a l’altre i l’altre li diu i tu més, i l’altre, i tu més i tu més i tu més, fins que ploren, perquè al final plores i és llavors que venen a contar-t’ho a tu, l’adulta, i preguntes què ha passat i llavors ells, desconsolats, plorant, cridant, et diuen: és que m’ha dit carxofera, i la tristesa que viuen és la més gran que puga haver-hi mentre diuen carxofera. M’agrada, estes coses dels xiquets m’agraden.

I callen
I tornen

TU. I va d’això?
ELLA. El què?
TU. Ser infant, va d’això?
ELLA. De plorar? No, no sempre, supose.
TU. Ja. Jo no sabria dir-te si he plorat més ara o de xiqueta.
ELLA. Sí? Jo tampoc…
TU. No.
ELLA. Però m’agrades.
TU. Sí, ja. I això ho soluciona tot.
ELLA. Sí.
TU. Demà vinc a soles.
ELLA. D’acord.

I sona el timbre d’una escola.
I respiren.
I centenars de criatures corren cap a elles.