L’art desbocat de Jordi Albinyana

Tenia només quinze anys quan son pare va exposar d’amagat un parell de quadres seus al pub que regentava. Allò el va emprenyar moltíssim —llavors era molt reservat amb la seua incipient producció—, però el cas és que aquelles obres es van vendre i eixa inesperada oportunitat va obrir-li algunes finestres cap a la rendibilitat del seu art.

Jordi Albinyana (L’Olleria, 1982) és un d’eixos creadors que arriba a l’art de forma inevitable. Al seu cas, la resposta és clara: l’artista naix. La seua família, cansada que emprara un armari com a cavallet, engrapant cartrons a les portes, el va “animar” a obrir el seu propi taller. En 1997, la casa de la seua àvia es convertiria en el seu espai d’experimentació i creació. Tres anys després es matriculava en la carrera de Belles Arts.

Jordi Albinyana

“He canviat d’estil i de llenguatge en diverses ocasions, experimentant ací i allà. Sempre m’he considerat més dibuixant que una altra cosa; potser, el plomí i la tinta xinesa són els meus materials preferits. Abans de dominar l’oli i l’acrílic vaig tantejar moltíssim. El gravat sempre va cridar-me l’atenció, tant per les seues possibilitats plàstiques com per la reproductibilitat de l’obra, que la fa accessible a tot el món. Des de 2002, i durant deu anys, vaig dedicar-me també a la xilografia, el gravat calcogràfic, la serigrafia i la col·lagrafia; fins i tot estampava a mà les edicions dels cd’s que dissenyava”.

Albinyana (també guitarrista de Sigarrito i germà d’Àlex) va trobar la manera de relacionar les arts plàstiques amb una altra de les seues passions: la música. Ja feia cartells per als concerts de Big Score, Malcolm Scarpa, Surfer Joe o Furious Planet, quan els programava son pare al Vatikano, el pub on va “exposar” involuntàriament per primera vegada. Temps després, grups i solistes com Miquel Gil, Senior i El Cor Brutal, Carles Pastor, Òscar Briz, Cavallo, Mi Sostingut, Botifarra, Arthur Caravan o Pau Miquel Soler li van confiar les portades d’alguns dels seus discos.

Portada del disc “Projecte Escolopendra”, de Mi Sostingut

Com eren aquells dos quadres que va vendre el teu pare?

No conserve fotografies d’aquells quadres. Recorde que eren acrílics i collage, una barreja d’estils raríssima. Les meves influències eren, principalment, del món del còmic i de la il·lustració, del que tenia a casa. Revistes Totem, Zona84, Creepy… Les portades de discos han sigut també un gran referent. En el terreny del dibuix tenia molt clar el que feia, però la pintura no vaig saber com encarar-la. De fet, em sent un poc igual a dia de hui. Bé, he desenvolupat un llenguatge que va més de la mà amb el que faig dibuixant, però sempre em desvie més fàcilment en pintura que en dibuix.

Ens expliques que sempre has experimentat amb diferents tècniques en el camp del dibuix, la pintura o el gravat, però també has dedicat part de la teua trajectòria a l’escultura. Què et mou a expressar-te de forma tridimensional? Cada idea que vols transmetre té assignada una tècnica de manera conscient o inconscient?

Supose que soc curiós, inquiet i bastant dispers. M’agrada molt provar tècniques noves i cada tècnica, inevitablement, em porta a un procediment distint i m’obliga, en certa manera, a adaptar el llenguatge a eixa tècnica concreta. En el meu cas, és aixina; no conte el mateix amb una aquarel·la que amb una xilografia; és com voler fer el mateix amb una guitarra que amb una tuba o amb un xilòfon. En el cas de l’escultura, em passa el mateix. He provat un poquet de tot: talla en fusta, pedra…, però el procés és massa lent i em vaig a una altra cosa, per això m’agrada més fer escultures en cartó, paper maixé, fang… Necessite que el procés siga ràpid, de lo contrari és com si les idees se’m caducaren dins. Si puc fer una escultura en un dia o dos, millor. I si és en una vesprada, de puta mare.

Jordi Albinyana (Foto: David Borràs)

No m’he plantejat mai que siga tan diferent dibuixar de modelar o esculpir (a banda de les diferències òbvies). El que sí tinc clar és que cada idea o cada projecte el desenvolupe millor amb una tècnica o una altra. Per exemple, la sèrie de gravats sobre les cançons de l’Ovidi, tenia molt clar que volia fer-la amb xilografia, pel llenguatge directe i simple que m’oferia, i pel procediment de tallar i estampar, dur però gratificant. Si l’haguera plantejat com a il·lustracions en aquarel·la (per exemple) no hauria funcionat.

Quan no treballes per encàrrec, en quins valors, emocions o reivindicacions et centres?

No tinc ni idea… Supose que ix tot de la pròpia experiència, del subconscient o què sé jo. Quan comence a dibuixar o a pintar solc fer-ho de manera espontànea, em moc per impulsos. Moltes vegades, trobe significats, relacions en fets que he viscut, però temps després d’haver fet les obres, mirant-les i comentant-les amb amics. A voltes, em sembla que soc més animal serril que una persona racional. De vegades, això és bo; d’altres no tant. Amb els anys he tingut que marcar-me unes pautes, com per exemple, treballar per projectes o sèries; ordenar-me d’alguna manera. Perquè obra en tinc molta, però és inconnexa, en part per la varietat de tècniques, supose. Això en quant a la meva obra personal, deixant de banda projectes de il·lustració, portades de discos, etc. Quan em plantege un tema o comence una sèrie, com és el cas de ‘Crani’ (2017-2018), tot flueix molt millor, encara que sempre acabe tornant a perdre’m buscant coses noves. Dispers ja t’he dit que soc, no?

Sèrie “Crani”

Les dimensions de les teues obres també són una característica a destacar. Quin paper juga el gran format en la teua producció?

Caballo grande, ande o no ande! En part, és per l’experiència immersiva que suposa plantar-te davant d’un quadre enorme; també, perquè el procés és molt físic, quasi com una performance. En realitat, es pareix molt a tocar en un concert, llevat de que pinte sol i quan toque ho faig amb més gent. Quan treballe format menut també m’agrada, però no pots comparar estar ahí tot arrupit amb pintar amb tot el cos. Quan veig obra de Saura o Pollock, de Weatherford…, pense en com de puta mare s’ho han passat pintant això. Pintar murals també té l’al·licient de l’entorn, encara que el procediment ja no m’agrada tant com pintar a l’estudi.

Quins i quines artistes contemporanis capten la teua atenció actualment?

Robert Crumb, Mary Weatherford, Chris Wool, Mike Mignola, Sergio Mora, James Turrell…, per dir alguns consagrats que admire; a més de la barbaritat de gent que he descobert a l’Instagram i ara mateix no sé com es diuen.

Valores el treball que estan fent alguns museus valencians per a dinamitzar la seua activitat i obrir-se a nous públics o penses que encara hi ha cert elitisme en les propostes? Quina és l’última exposició que has vist? Veus positiu integrar la música en directe, la dansa o l’art sonor amb les propostes expositives?

Hi ha propostes prou variades, crec. Vore una expo de Paco Roca a l’IVAM em va agradar molt. També veig coses que em fan passar de llarg… Un tufet elitista sempre hi ha al món de l’art, no? Jo no em menege en eixos cercles. Els últims anys he vist propostes molt variades, sobretot al Centre del Carme, que és on més m’agrada anar. Trobe a faltar pintura, supose que seré un antic. L’última expo que he vist ha sigut ‘Des/ordre moral. Art i sexualitat a l’Europa d’entreguerres’, a l’IVAM, posat de mascareta i gel i tot el patracol. Integrar vàries disciplines artístiques a les exposicions em sembla molt bo, a més de natural, ja que es retroalimenten la música i l’art visual, són complementàries. En el cas de la dansa, també.

Des de la interdisciplinarietat artística, quin projecte proposaries si tingueres l’oportunitat?

A mi m’agradaria poder desenvolupar Crani i exposar-la al Centre del Carme. És una sèrie de pintures que m’agradaria fer créixer, però amb una finalitat, amb un espai per a mostrar-les. A més, seria total que Cavallo feren un concert a la inauguració (dos dels seues singles duen portada de dos quadres d’eixa sèrie). Però, en passar esta merda, que ens hem d’abraçar tots molt i beure molt de vi, i arribar a casa quan estiga fent-se de dia.

Portada “Ethiopiques / Bum Bum Bum”, de Cavallo

Acostumat a crear en solitari, quins avantatges trobes a treballar en col·lectivitat?

Quan toque amb Sigarrito les coses són molt diferents. Per una part, les sensacions són molt paregudes, encara que en la música tot passa en un instant, i la relació que es crea amb els altres membres és molt especial. Portem deu anys junts, i amb un parell de mirades ja sabem per on hem de tirar, o què estem fent mal. Ens riem molt. A més, jo sols tinc un paper; faig els meus arranjaments de guitarra i els meus solos, però a voltes són parts que ja em passa fetes el meu germà, i jo, com a molt, les varie un poc, de manera que la pressió és molt menor. Si la cague, no es nota tant.

Àlex i Jordi Albinyana / Sigarrito (Foto: María Carbonell)

Com t’està afectant professionalment la situació actual? I a Sigarrito?

La situació actual m’ha afectat, com a molta gent, del tot. El gremi de treballadors de la cultura, en general, ho tenim ben clar. Si la cosa no estava ja prou fotuda, ens faltava açò. Ens tanquen i tot el món s’agarra a l’art i a l’entreteniment (sèries, música, llibres, còmics…), però a l’endemà de deixar-nos eixir ningú se’n recorda ja de res. I així ens va.

Amb Sigarrito, ens va agafar amb un disc acabat de traure, amb la feina i els diners que això suposa… I no res, vorem quan tornem a alçar el cap.

Què hauríem de fer des del sector cultural per a que els polítics (en concret, el ministre Rodríguez Uribes) defensen amb convenciment que la cultura, a més de ser segura i necessària, és un dret constitucional?

Jo crec que el problema és d’arrel i sols té una solució: l’educació. Art, música o filosofia haurien de ser assignatures tan importants com la llengua, ciència o les matemàtiques; però des de ben menuts, perquè aprenguérem a valorar la importància que tenen al món i a les nostres vides. Si durant el confinament no haguérem tingut tot això ens hauríem llançat tots balcó a baix, jo el primer. Com dic, la solució ha d’eixir des del ministeri d’educació, no del de cultura. Si no ens deixen fer concerts ni anar al teatre, també crec que és perquè a ells els té igual que estiga demostrat que siguen entorns segurs… Menyspreen la cultura; els sembla prescindible i així actuen al respecte.