‘Las hijas de Siam’, de Manuel Valls | Ressenya

‘Las hijas de Siam’ (2020), del dramaturg, guionista i actor Manuel Valls, forma part de la col·lecció Teatro Autor Exprés de Fundación SGAE; una línia editorial —no venal— creada per a la promoció i difusió de textos teatrals objecte d’estrena. Traduïda al valencià, Les filles de Siam (Dacsa Produccions) va estrenar-se a La Rambleta al gener del present any, amb un elenc format per Pilar Martínez, Mar Mandli, Alejandra Mandli i el propi Valls, baix la direcció d’Eva Zapico.

Manuel Valls

‘Las hijas de Siam’ ens situa baix la carpa d’un circ decadent, en la primera meitat del segle vint, en qualsevol poble de l’Europa de preguerres. En el campe-qui-puga que precedeix a les bombes. Allà habiten una sèrie de personatges extraordinaris capaços de despertar admiració i rebuig a parts iguals. Éssers peculiars, explotats, marginats, diferents, anormals, fascinants. La dona barbuda i les seues filles siameses, unides pel còccix; el record d’un pare gegant que engolia espases; un pallasso trist que abans era capellà; i l’ombra d’una antiga troupe de monstres que va compartir temps millors, com qualsevol família normal.

La lectura d’aquesta obra ens remet irremeiablement a Freaks (1932), l’adaptació cinematogràfica que Tod Browning va realitzar sobre Spurs, un fascinant relat breu de Tod Robbins, escrit en 1923. Fins i tot, Manuel Valls posa en boca dels seus personatges, en alguna ocasió, frases memorables de la pel·lícula, com volent brindar-nos un gest de complicitat.

GLORIA. Érem una família. Abans estàvem tots units. Si feien mal a un de nosaltres, ens ho feien a tots (…)

‘Las hijas de Siam’ és, sobretot, una metàfora de la monstruositat humana, de la crueltat de la gent “normal”. Perquè monstre és aquell que és capaç de fer qualsevol cosa sense importar-li el mal que puga ocasionar als altres. També és un espill que ens retorna la nostra mirada més feridora, el nostre reflex projectat sobre el cos de l’objecte, de l’assenyalat, de l’indefens, de l’estrany, de qui no encaixa en els nostres patrons de normalitat.

Hi ha tantes històries tristes (i reals) de persones amb habilitats o trets extraordinaris, que podríem dedicar centenars de línies només a parlar d’elles. És el cas d’Edward Mordake o ‘L’home amb dues cares’, Joseph Merrick o ‘L’home elefant’, les germanes Snow o ‘Cap d’agulla’, Raymond Robinson o ‘L’home sense cara’, Minnie Woolsey ‘Koo-Koo’ i Elizabeth ‘The Stork Lady’ Green, Alice Elizabeth Doherty o ‘La xiqueta-lloba’, Samuel Parks o ‘Hopp, el xiquet granota’… Més a prop nostre, també hi trobem alguns exemples, com Brígida del Río, ‘La dona barbuda de Peñaranda’, a qui el pintor Juan Sánchez Cotán li va fer un retrat (1590) que pot veure’s al Museo del Prado de Madrid.

Hui, els contrafets no són exhibits en gàbies o carretes, de fira en fira, però el món està ple de persones diverses amb cossos menyspreats. Ens continuem jutjant els uns als altres, sense adonar-nos que som esclaus d’un sistema que ens assenyala els “defectes” per a vendre’ns el “remei”. Potser, acceptar-nos ens allunyaria d’eixos patrons de normalitat tan asfixiants i ens obriria els ulls a la bellesa de la dissemblança. Hui, aquells freaks, tenen diagnòstics mèdics com la microcefàlia, l’enanisme o la hipertricosi lanuginosa, i la gent “normal” de l’època que els explotava fins i tot després de morts, ens sembla ara abominable. Però, actualment, també la psiquiatria té un ampli vocabulari per a definir les diverses formes d’odiar de la gent “normal”: obesofòbia, cacofòbia, gerontofòbia…

El text de Manuel Valls, cru i plaent alhora, ens convida a revisar el nostre costat intransigent per a obrir pas a la graciositat de cada ésser i a l’autoacceptació. Una lectura amena i captivadora, que aporta els detalls precisos per a deixar volar lliure la nostra imaginació i gaudir, per una vesprada, de la companyia d’aquestes criatures insòlites.

Esta obra no està a la venda, però prompte es podrà descarregar de manera gratuïta. Esteu atents.