‘La casa del dolor’, de Víctor Sánchez | Ressenya

El dramaturg, guionista i director escènic Víctor Sánchez Rodríguez (Port de Sagunt, 1985) va escriure ‘La casa del dolor’ durant el III Laboratori de Dramatúrgia impulsat per la Direcció Adjunta d’Arts Escèniques de l’Institut Valencià de Cultura, Ínsula Dramatària Josep Lluís Sirera 2020. Partint de la clau proposada pel coordinador del mateix, Paco Zarzoso: “Clàssics moderns”, l’autor va confeccionar un text teatral inspirat en Èdip Rei, de Sòfocles.

Sánchez pren dos recursos destacables d’aquesta tragèdia grega per a construir el seu “melodrama dels horrors” —com la descriu Zarzoso—, la ironia tràgica i l’anagnòrisi, i els combina amb el cinema clàssic per a donar-li al conjunt un aire de ficció dins de la ficció, un lloc a on amagar-se.

Víctor Sánchez (Foto: Javier Naval)

Julio, l’Èdip d’aquesta obra, és el personatge fantasma al voltant del qual gira tota la trama, l’absent omnipresent, l’epicentre d’una família que anirem coneixent a través de la seua relació amb ell. És protagonista, cossol i mirall. És qui deslliga el deliri, la culpa i el caos quan trenca la corda, aquell que no té dret a fugir, l’imprescindible d’esquenes carregades, l’exemple a seguir o a envejar, qui fa seues les frustracions que provoquen els seus assoliments, l’arbre robust que sempre dóna fruits, la llum que oculta la foscor. Julia, la seua germana, és l’altra cara de la moneda, el pes d’una innocent vocal, d’arrels inestables i branques ermes, la que compta ovelles negres per les nits, la rebel Antígona i l’abnegada Ismene, l’eterna comparada, la que viu atordida baix l’ombra.

Francisco i Cecilia, abocant els seus fracassos sobre la seua progènie, completen el quartet familiar. Laios i Iocasta encetant la tragèdia.

I entre “la resta” —així els denomina l’autor en la presentació de personatges—, un cor fantàstic (tant per la seua idiosincràsia com pel lloc que transiten) que fa brillar el misteri i la comèdia que tota tragèdia necessita, omplint de girs, referències i bifurcacions aquest relat de tints onírics. No és casualitat que a les acotacions, Víctor Sánchez propose que alguns d’aquests personatges siguen interpretats en escena pels actors protagonistes. Però jo destacaria un últim personatge: el vent, present en cada escena. Un vent que espanta els mals, però s’emporta les paraules; que allibera els records i omple els silencis d’intriga; que se’ns cola en el cos en forma d’esgarrifança; que riu de nosaltres i arranca els arbres d’arrel; que s’ensenyoreix dels espais plens d’absència. Un vent que oreja les cases envaïdes pel dolor.

‘La casa del dolor’ és un laberint ple d’incògnites i cruïlles que et convida a endinsar-te (“la única forma de salir es entrando”) per a descobrir la complexitat de les relacions humanes, de l’estructura familiar, de les projeccions que fem en els altres i de la necessitat de controlar el nostre propi destí. Un passeig pel subconscient que ens enfronta amb pors i ens fa revelacions. Un parany necessari. Un ritual d’iniciació, la recerca d’un mateix. Un tortuós joc per etapes, no exempt de diversió, que ens permet nàixer de nou.

–

Si vols que esta obra forme part de la teua biblioteca i reivindicar amb nosaltres que “el teatre també es llig”, visita LLIG – Llibreria de la Generalitat, al carrer Navellos.