‘Paciència’, d’Emili Chaqués

Gènere: Teatre
Tema: La monarquia espanyola
Inspiració: Diego Velázquez vs. Santiago Serra i Eugenio Merino
Proposa: Juanma Artigot, director artístic del TEM
Autor del text: Emili Chaqués
Títol de l’obra: Paciència

***

Collage: Femmella © Afán de Plan

PACIÈNCIA

Hi observem al centre de l’escena dos homes jubilats, Manolo i Paco, que estan pescant. Van vestits amb roba primaveral, gorra, jupetí i pantalons curts. Estan asseguts cadascú a la respectiva cadira de pescar i subjecten les canyes mentre la quietud i la calma del moment els convida a la conversa.

MANOLO. No piquen, no…

PACO. Cal esperar, Manolo, cal esperar.

MANOLO. Cert. “Paciència” que tot arriba.

PACO. Paciència, sí… Sobretot, paciència.

MANOLO. Paco, has vist a les notícies el Ninot del Rei?

PACO. Calla, Manolo! Què si t’escolten et tanquen per injúries a la Corona! I en el que ens ha costat jubilar-nos… Manolo, digues sempre “presumptament” davant del que vulgues opinar sobre la monarquia, així t’evites que t’acusen d’injúries, que et multen i que t’empresonen…

MANOLO. No, Paco, no… Que han fet un ninot del Rei i l’han cremat.

PACO. De l’emèrit?

MANOLO. Del fill… Dos artistes d’estos d’ara, dels moderns i transgressors…

PACO. Transgressors?

MANOLO. Ara t’ho explique… Resulta que han fet un ninot del Rei Felip VI, de cinc metres, amb barba de pèls de veritat, roba de la bona i li han arruixat la colònia que gasta l’autèntic rei.

PACO. Però, això qui? Una falla? Ací a Sueca?

MANOLO. Que va! En Arco a Madrid. I li posaren de preu 200.000 euros.

PACO. 200.000 euros per un ninot?

MANOLO. Amb la condició que en un any qui el compre, l’ha de cremar. Però, atenció, firmant contracte i tot de compromís! Un d’ells va fer també un ninot de Franco dins d’una nevera…

PACO. En una nevera?

MANOLO. Sí, com diuen que Walt Disney està congelat… És com dir que el franquisme no està “mort del tot”… Això es diu ara “al·legoria”…

PACO. I també valia 200.000 euros? (Amb ironia) L’al·legoria?

MANOLO. Això ja no ho sé… La veritat és que la monarquia ens costa un Potosí, Paco… Molt més que 200.000 euros a l’any…

PACO. Però també té coses bones…

MANOLO. (Indignat) Paco, a la vellea sabater? No em digues que ara eres seguidor de Jaime Peñafiel?

PACO. No, home, no… T’explique… Si no fóra per Felip IV, que confià en Velázquez com a pintor de cambra de la cort, hui no tindríem a El Prado Las Meninas ni haguera estat possible que Velázquez haguera desenvolupat tota la seua carrera artística. El món de l’art estaria orfe, Manolo… I tot gràcies a El rey pasmado… Al Cèsar el que és del Cèsar…

MANOLO. I tu com saps això?

PACO. La meua néta, que ha estudiat Història de l’Art i és molt “resabuda”. Sempre que podem, ens escapem a vore museus i m’ho explica tot fil per randa.

MANOLO. Paco, però tu i jo som “fills de la postguerra” no podem pensar així… Que no te’n recordes dels grisos, de Franco i quan ens reuníem al partit clandestinament? A mi encara en fam mal les porres… I el de la nevera de Franco té raó, els franquistes encara pul·lulen pertot arreu… No s’hi han extingit, no…

PACO. Manolo, si et sóc sincer, tinc el cor dividit…

MANOLO. (Preocupat) El cor dividit? No em digues que ara eres de dretes?! Paco, no m’espantes!

PACO. La sang al deu, Manolo… Voràs, per una banda, entenc el missatge dels artistes “transgressors”: volen que es creme el ninot perquè consideren la monarquia “actual” caducada, i el foc és purificador. El missatge artístic és cremar per començar de nou… (Pausa i el mira) Fins ací conformes?

MANOLO. Conformes. (Pausa i amb sorpresa) Paco, jo no sabia que eres tan profund…

PACO. Doncs, espera’t, que encara no he acabat. Parlem “d’esperit crític”?

MANOLO. Parlem-ne.

PACO. A mi m’agrada més l’art com el de Velázquez que el de posar un ninot de Franco dins d’una nevera… Trobe que ara la monarquia no pinta tant com abans, em referisc en temes polítics… I a Déu gràcies! Però quan la monarquia pintava i manava, la nostra història de l’art tenia molta més categoria… Les coses com són, Manolo. Tu que t’estimes més al menjador de casa un ninot del rei Felip VI o un quadre de Velázquez?

MANOLO. Vols dir que el Ninot del rei no és art?

PACO. Manolo, jo què vols que et diga? Per a gustos, colors…

MANOLO. Jo crec que han provocat que la gent es repense la monarquia i la seua utilitat…

PACO. Això no t’ho negue, però és altre tema. Si parlem d’art, parlem d’art; si parlem de política parlem de política. Jo soc més de Velázquez, Rubens i Goya, en plena monarquia absolutista, que de francos en neveres i ninots de reis cremats en plena democràcia actual…

MANOLO. (Incisiu) Però primer l’art o la igualtat i la justícia? Absolutisme o democràcia? Va, digues…

PACO. Manolo, fotre! Que no barreges les coses! Si ho simplifiquem tot, tu què tries Las Meninas o El Franco de la nevera? Una cosa és l’art i l’altra la política… Però si parlem d’art, millor el d’abans que el d’ara i sé, encara que no ho digues, que estàs d’acord amb mi.

Resten uns instants callats.

MANOLO. (Visualitzant-ho) Potser en una “Tercera República” podríem tindre un nou capítol en la nostra història de l’art i tornem a reeixir com en aquells temps… Imagina-t’ho: pintors de cambra com els d’abans, però amb la democràcia d’ara.

PACO. Potser, Manolo. És difícil, però potser… Mentrestant, caldrà esperar.

MANOLO. Cert. Paciència que tot arriba.

PACO. Per cert, hui he anat al dentista.

MANOLO. I què t’ha dit?

PACO. Que no necessite una corona.