Autodefinides #138: Esther Vinuesa (Ela Vin)

Corina Preciado ha triat la multiinstrumentista, compositora i intèrpret Esther Vinuesa, coneguda artísticament com Ela Vin.

«Soc del barri valencià de Tres Forques i preferisc, si es dóna el cas, enviar a qui corresponga a la “chingada” en lloc d’a fer la mà, que sembla que està més lluny. Encara que pel meu caràcter conciliador, probablement, no faça ni una cosa ni l’altra.

Detractora de la paella i ambaixadora de l’arròs al forn com a plat estrela d’aquest racó del món, preferisc l’orxata amb rosquilletes de llavoretes que amb fartons. I si no, doncs res.

Generalment, la meua nevera està desnonada. No m’agrada cuinar i no invertisc temps en fer-ho, però si véns a ma casa m’esforçaré i podré fer alguna cosa amb una certa gràcia. Per això valore, quasi amb devoció, el plat servit a taula. En açò soc molt agraïda. Qui dina amb mi diàriament ho pot corroborar. Això sí, tampoc em menge qualsevol cosa. M’agrada la bona taula i els plats de cullera. Res de precuinats, menjar ràpid o saturat de greix ingrat.

Soc de gustos forts. Salaons, adobats, picants, espècies, sabors nous d’altres llocs… M’agrada el vinagre fins a dir «Esther, proooou!». Ja no ho faig, ni d’amagat, però de xicoteta me’l bevia a gallet.

Esther Vinuesa (Ela Vin) / Foto: Javi Belda @funkeluya

No sé molt bé en quin moment, perquè era ben menuda, va aparéixer l’hac al meu nom. Mon pare sempre em recorda que soc Esther sense h. Així em va inscriure al registre civil i així apareix al meu DNI. Però a mi plin, com qui sent ploure. La guerra que em dóna la mudeta!

Vaig independitzar-me amb vint-i-sis anys, però em vaig anar de casa als quatre o cinc. Òbviament, vaig adonar-me que no arribaria massa lluny i vaig tornar després de fer l’intent d’agafar l’ascensor. Vaig aprendre la lliçó: la meua independència hauria d’esperar.

Els meus pares diuen que soc, de tots els seus fills, la que més caràcter té i la més independent. L’any passat, pel meu aniversari, el meu germà va penjar una foto en la qual eixim pujats a la branca d’un arbre. Jo tindria quatre anys i portava sabatilles d’estar per casa. Li vaig dir: «Mira que publicar eixa foto amb eixes sabatilles!». I mon pare: «Est(h)er, si anaves amb sabatilles, CREU-ME, és perquè TU vas voler eixir de casa amb elles posades». Una mica cabuda soc. El parar seriós, sec i callat (a vegades) és herència del meu pare. Però, si la vida ens dóna l’oportunitat i coincidim més voltes, probablement canvies d’opinió.

No m’agraden els convencionalismes, la rutina, la hipocresia, la roba d’hivern, la monotonia, disfressar-me i el «fer per costum» o perquè «tothom ho fa». No em considere maniàtica, però en ocasions soc un poc quadriculada, ho reconec.

Soc capaç de creuar-me València a peu; anar des d’hidroelèctrica fins a Aguas Calientes i d’Aguas Calientes al Machu Picchu, caminant amb el seu mal d’altura inclòs (qui ho haja fet entendrà del que parle), però no em veuràs fent res més que tinga com a objectiu l’esport. Sí, senyores, soc vaga. No tinc voluntat, ho he intentat, fi de la història. La qual cosa em fot pel tema de l’oxigenació mental i totes eixes baines. Això sí, alçar el colze per a beure’m una birra… això se’m dóna de meravella.

Soc urbanita de cap a peus. Adore tot el que m’ofereix la ciutat, el seu oci, l’oferta cultural, la seua traïdoria i nocturnitat. La naturalesa m’encanta, però la vida al camp, només per a una estona.

Continue sense incorporar en el meu vocabulari (amb un cert orgull) paraules com brunch, lunch, healthy, running, crossfit, trending topic o muffin. Però, a vore, la magdalena i l’esmorzar de tota la vida?! Xe! Quina mania amb voler ser cool. Seré una antiga! Sumem a la meua falta de modernitat la peresa que, cada vegada més, em fan les xarxes socials.

Trobe a faltar viatjar, viatjar sola. La primera vegada que ho fas et sents molt rara. Quan aconsegueixes traspassar eixa barrera, la sensació és meravellosa. La llibertat, la independència, l’apoderament i la quantitat d’oportunitats que et brinda l’experiència és molt addictiva.

De professió, soc mestra de música a una escola pública, encara que mai haja volgut ser-ho; paradoxes de la vida. He passat la major part del temps estudiant. No sé si per demostrar a tothom (i a mi mateixa) que era capaç de fer-ho, malgrat el test psicotècnic (gens favorable) que em van fer a l’institut per a determinar i/o afonar el meu futur, o per dur la contrària. M’incline més per la segona opció. No m’agrada que em diguen el que he de fer, sentir-me assenyalada i jutjada. Aplique molt el “viu i deixa viure”. I si done cap consell, segurament, me l’estic aplicant també a mi.

M’he passat la vida compaginant els estudis «reglats i formals» amb els quals, erròniament jutjats, no em portarien enlloc, amb la música. Després d’un llarg periple estudiantil de proves, exàmens i una tediosa oposició, dedique el meu temps lliure a allò que, suposadament, era un esbarjo. Però l’escola que més m’agrada és la que et dóna l’experiència.

Alliberada del que s’esperava de mi, hui puc dir que estic on vull estar per mèrit propi, gràcies, entre altres coses, a les oportunitats que els meus pares van poder, amb esforç, oferir-me. Extremadament sensible, nostàlgica i plena de “saudade”, podria viure entre la melodia d’un bolero o una bossa nova. Insegura, d’autoestima vacil·lant, perfeccionista, amb tendència a la frustració, autocrítica, independent, reflexiva i amb sentit de l’humor, tinc el do de boicotejar-me amb facilitat i amb molt poca gràcia. Mentrestant, tracte de passar-m’ho bé i gaudir de la vida al màxim.

Aquest remolí emocional el canalitze com puc a través de la música, fent cançons amb l’ajuda d’alguns instruments. Fins ara, he publicat tres treballs: Solitoria, Danzantes i Tlazohcamati, tots ells autoeditats i finançats per una servidora. He acabat de gravar un EP amb cinc temes, que espere traure en vinil abans de l’estiu. Encara no hi ha cap segell que s’haja interessat; que servisca de crida a qui corresponga: Potser, soc jo l’artista que falta en el teu catàleg. I ja que he aprofitat aquest paràgraf per a la “promo”, avance que em podreu veure amb tota la banda el diumenge 16 de maig, a les 12.30 hores, als concerts de la terrassa de La Rambleta.

M’aterreix el pas del temps, envellir i pensar en l’efímer i casual que és tot això, la vida. Així que, per si de cas, m’agrada portar damunt una barra de llavis de color roig, que sempre em puja l’ànim».

Sent intèrpret i compositora, com vius la situació de les dones al món de la música? Creus que hi ha hagut un canvi real? Veus una vertadera evolució en la indústria des que vas començar fins ara? Consideres positiu que s’exigisca la presència de dones en els cartells dels festivals?

És difícil contestar a aquesta pregunta, perquè crec que per a això hauria d’estar posicionada en un altre escalafó. Per a mi, ja és prou complicat poder accedir a escenaris cada vegada més grans, i que es confie o es tinga en compte el meu projecte. Partint de la base que, per a estar en l’escena, moltes vegades, el que regeix és la tendència, per a certs projectes la visibilitat resulta complicada. I això ja no crec que siga una qüestió de gènere.

No sé si hi ha hagut un canvi real. Almenys, veig que la presència femenina cada vegada és major, i que també en aquest sector s’ha alçat la veu per a reivindicar allò propi en totes les esferes de la indústria musical.

La desigualtat sempre ha sigut òbvia i molt esgarrifosa en els cartells dels grans festivals. Afortunadament, fa temps que això s’està reivindicant, i encara que no hi ha paritat, almenys el percentatge és molt major que fa uns anys.

Per descomptat que em sembla positiu exigir la presència femenina. Ha de ser així per dret i perquè la bretxa, durant molt de temps, ha sigut insultant.

Quins consells li donaries a una dona que vol iniciar-se en el món de la música?

En la meua posició, quasi d’iniciada, crec que estic més per a rebre que per a donar consells. En el meu cas, conquistar nous espais és tota una proesa i un gran repte. I sempre amb l’eterna sensació que no acabes d’enlairar. És molt fàcil caure en el descoratjament, i més en aquests temps que corren. Tracte de mantindre l’equilibri sent fidel al que faig i conscient que la rellevància té un curt recorregut i és efervescent. Il·lusionar-se és fàcil i necessari, però també cal ser realista. I, a partir d’ací, tractar de gaudir al màxim. Podria servir com a consell, no?

Em crida molt l’atenció el teu interés per les cultures llatinoamericanes, com deixes patent en el disc titulat “Tlazohcamati”, un terme náhuatl. D’on ve aquesta relació teua amb Llatinoamèrica? Quins punts creus que ens uneixen i quins ens separen culturalment?

El meu primer viatge a Llatinoamèrica va ser a Cuba. Literalment, em vaig enamorar. La musicalitat allà està a un altre nivell. Música en qualsevol racó i, pràcticament, a tothora. Va ser la primera vegada que vaig veure tocar unes maraques amb l’orgull i al nivell d’importància de qualsevol altre instrument de complexitat tècnica evident. Eixe moviment de canell trobe que no s’aprén.

Aquell primer contacte va ser crucial, vaig voler més, i tot es va disposar perquè així fóra. A l’any següent m’estava anant a Ciutat de Mèxic a viure una temporada, amb una maleta gegant, unes quantes còpies del meu recent primer disc (“Solitoria”), la meua guitarra, l’ukelele i una il·lusió impossible de facturar en un avió. Els motius són això de menys, però van ser prou intensos com per a deixar-ho tot i embarcar-me en una aventura que em canviaria per sempre. Vaig conéixer molts llocs de la seua vasta geografia i a moltíssima gent que em va facilitar la travessia. Va haver de ser així per a trobar-me amb una cultura que em marcaria i es quedaria en mi per sempre.

Em vaig tornar a enamorar, com no, però aquesta vegada profundament. I encara que em vaig tornar amb el cor fet trossos i la sensació de deixar arrere a “mi México lindo”, i de voler viure allà per sempre, vaig haver d’acceptar la realitat i plorar, plorar molt per dins i per fora. Vaig caminar desubicada molt de temps. El meu cos estava ací, però la meua ànima (diguem-li així) vagava i no acabava d’integrar-se.

Van passar dos anys i no acabava d’estar on havia d’estar. I vaig tornar-hi per a reconciliar la meua història d’amor amb Mèxic, posar-li un final més dolç, que poguera integrar i tancar en pau. No va ser exactament així, però va ser important per a mi, igualment. I, ja que anava, vaig aprofitar per a viatjar per diferents països d’una manera molt més nòmada. Mèxic, Costa Rica, Panamà, el Perú i Colòmbia. I va succeir de nou; l’amor per aquelles terres va tornar-se més fort i va repartir-se.

Per què? No ho sé, l’experiència i la idea del viatge en si tenen un component simbòlic i iniciàtic molt fort. Tornes sent una persona diferent. Si a això li sumes l’idioma, la bondat de les seues gents, la seua idiosincràsia, la frescor, la seua música, el clima, el menjar, l’artesania, els seus paisatges i naturalesa, tens la combinació perfecta.

Culturalment, i a simple vista, hi ha molts punts que ens uneixen. Part dels costums, ritus, la religió, l’idioma, són herència d’un poble colonitzat per espanyols. Però si aprofundeixes, coneixes i t’integres una mica, t’adones que hi ha una mescla entre l’alié i allò propi molt atractiva. Es viu a un altre ritme, se li dóna importància al que realment és important, l’estima a la vida o, millor dit, la visió de la mort, està en una altra dimensió. Ací li donem l’esquena. Allà la miren de front, com a part fonamental del procés. És molt significatiu, perquè al final determina el caràcter general de les seues gents, vivint el present, sense tanta inclinació al món material, sinó al transcendental. Em fascina l’ús que fan del llenguatge i el seu vocabulari, riquíssim, amb paraules ací ja en desús.

Em queden molts llocs de Llatinoamèrica per conéixer. Amb la pandèmia, el meu quart viatge s’ha vist truncat. Segur que en un futur, no molt llunyà, es materialitzarà. I com a “Volver”, de Carlos Gardel, a Mèxic sempre i malgrat tot, tornaré.