Josu Miró: «El món que ens van prometre no existeix»

Han passat tres anys i una pandèmia des que Joe Pask publicara ‘Salt’ (2018), el seu primer àlbum d’estudi, guardonat amb el Premi Ovidi com a millor disc de rock. La banda liderada pel compositor i intèrpret alcoià Josu Miró trau ara un segon treball, que presentarà en directe, el proper 14 de maig, a la sala valenciana 16 Toneladas. Des de fa cinc anys, Miró s’acompanya dalt i baix dels escenaris d’Andreu Vidal, Dani Serra, Martín A. Ivars i Blai Antoni Vañó, qui ha assumit novament la tasca de producció, gravació, mescla i masterització.

‘Jo i el món’ (Primavera d’Hivern / La Fera CC, 2021) suposa un canvi de sonoritat i de consciència en l’obra d’aquest autor. Els 9 temes del disc reflexen la visceralitat amb què Joe Pask aborda esta nova etapa musical i vital. Les lletres parlen «de l’afartament pel paper residual i l’abandonament social a què s’han vist condemnats, en el món actual, els coetanis de la generació Y». Una generació perduda entre promeses de futur dins d’un sistema ferotge que els (ens) aboca a la frustació contínua. Tots els instruments a l’abast de la formació es posen al servei de la paraula crua, reivindicativa i rabuda: les cordes i les baquetes sonen ací més eixordadores i rabents, amb l’energia d’una generació que, diguen el que diguen, mai ha deixat de lluitar.

Parlem amb Josu Miró.

Cançons que parlen de l’engranatge del capitalisme, d’un futur incert, del sentiment de culpa per no acabar d’encaixar en aquest món, de negar-se a viure agenollat… Però també hi ha lloc per a l’agraïment i l’amor; per a les arrels i la natura; per a la necessitat de parar i gaudir de les coses realment importants; per a la nostàlgia, els records d’infantesa i un temps que no tornarà. Quin preu ha pagat la generació Y per créixer?

Porten anys dient-nos que la nostra generació madura més tard perquè no som capaços d’assolir responsabilitats i que ens dediquem més a l’oci i a gaudir de la vida, però el que és cert és que ens van criar amb les consignes capitalistes de que currant-nos-ho ho tindríem tot, i ara estem veient que no sols no ho tenim tot, sinó que vivim la majoria en situacions molt precàries. Vivim amb problemes per accedir a vivenda, a llocs de treball siga de “lo nostre” o dignament pagats; o fins i tot a l’assistència psicològica que moltes necessitem derivada de la pròpia frustració. El món que ens van prometre no existeix, i aquest disc trau molta bilis per això, però també celebra aquells moments i vivències que de moment, no ens han pogut furtar.

La pandèmia ens ha portat una altra crisi econòmica, la segona (viscuda i patida conscientment) per a certes generacions. Una crisi que ha afectat especialment, entre altres sectors, al musical. Com ha influït en aquest disc, tan a nivell pràctic com compositiu?

Doncs, inicialment, a nosaltres ens ha endarrerit el disc 6 mesos. Volíem estrenar-lo en setembre de 2020, però la veritat és que agraïm haver tingut més temps per preparar millor tota la promo.

Vam tindre la sort de fer un tancament de composició, Blai i jo, dos caps de setmana abans del tancament total, i ahí va eixir el 70% del disc. Quan ens van tancar, al març de 2020, vam aprofitar tot aquell temps per millorar les cançons i escriure la resta, i en estiu vam gravar ràpid amb por de que ens tornaren a tancar.

Així que crec que ha sigut un 2020 estrany, però molt productiu, amb els pocs moments que podíem assajar i compondre conjuntament ben aprofitats. Ara ja el disc està fora, i veiem que està costant, que fins que no tinguem més normalitat el volum de concerts serà baix, però som pacients. Tot el món volem que açò acabe quant abans.

El confinament també ha tret a relluir moltes mancances com a societat. Qui més o qui menys s’ha plantejat el seu ritme de vida, l’ordre de les seues prioritats, la importància de les relacions humanes i els paranys del sistema. Valors que la Generació Y, criada en l’anomenada “societat del benestar”, abandera des del primer desengany en l’edat adulta. Evidenciar-ho a través de la música ja és una acció positiva, però quines possibles solucions aportaries a nivell personal?

Crec que podem extraure que el món és millor quan la gent coopera, i sinó se’n va a la merda. La ‘societat del benestar’ venia amb un pack capitalista de foment de l’individualisme causat per la competència extrema per accedir a qualsevol cosa.

L’èsser humà s’ha de relacionar amb el seu entorn d’igual a igual, crec que només escoltant primer, i parlant després, podrem fer un món on estiguem totes a gust. Si comencem a cooperar es podran aconseguir relacions humanes on ningú haja d’estar per damunt de l’altre i amb això ja canviaran les lleis injustes i farem un món millor.

Com déiem al començament d’esta entrevista, la visceralitat ha aportat una nova sonoritat a l’estil de la banda. Joe Pask es mou habitualment entre el rock, el folk i l’americana. Estem davant d’un disc que, sense oblidar l’arrel, s’inclina més cap a un vessant elèctric?

Sí, estem seguint un camí en el qual aprofitem la potència de l’electricitat per llançar missatges d’una manera contundent. No perdem de vista els temes més neofolk que ja teníem, i per descomptat hi haurà concerts més acústics on es podran escoltar les cançons d’una manera més reposada, però aquesta posada en escena de les idees amb una banda tan cohesionada, a mi em fa desfogar-me molt; veig com, mentre toque i cante, sane més aquells problemes que em passen pel cap, i que són els que estan escrits en les cançons.

Com treballeu Blai i tu sobre les teues composicions? En cap tram del procés s’encallen els pedals del tàndem?

Doncs, Blai i jo vam començar a treballar passant-li jo les cançons en acústic i ell fent tot el paissatge sonor que les acompanya. Però en ‘Jo i el món’ hem anat un passet més enllà, i s’han barrejat les funcions. Fins i tot en les lletres. Hi ha dues canços que estan fetes a quatre mans: ‘Tercera divisió’ i ‘Pelai 56’.

És un luxe treballar amb algú que potencia la teua creativitat. Per descomptat, hi ha vegades que s’encallen els pedals, com en qualsevol relació professional i afectiva, però quan passa, reposem les coses i sempre trobem una bona solució. A part, la resta del grup (Martín, Dani i Andreu) sempre estan al peu del canó i faciliten tot allò complicat que és portar una banda tan nombrosa en els temps que corren.

Laura Esparza ha col·laborat en “Llorer”, possiblement un dels temes més íntims i emocionals del disc. L’aire folk i assossegat d’aquesta cançó es deu a aquesta qüestió o al propi estil de la cantautora?

Laura és una artistassa i es va portar la cançó al seu terreny. L’ha fet millor perquè la seua veu li ha donat un caràcter que no tenia, i és un luxe poder treballar amb gent que fa millor les teues composicions. La cançó ja era molt sentida, però la seua veu li ha donat molt més aire que la que tenia soles amb la meua veu, que és més crua.

Quin paper ha jugat Mònica Llop, des de la direcció artística, en la nova imatge del grup?

Un paper fonamental, perquè ja avançàvem en aquesta idea de que les diferents disciplines artístiques s’han de relacionar per créixer, i Mònica ha fet que el disc de Joe Pask ja no siga una cosa sols musical, ara també és visual i a mi em fa molt de goig poder veure que ha quedat tan redó.

Com es planteja el concert del dia 14?

Volem que el dia 14 siga una gran festa, perquè portem molt de temps treballant en aquest disc, i també molt de temps sense tocar tota la banda. Toquem a més en una de les sales amb un so més potent i creiem que el públic podrà gaudir d’un gran concert.