Autodefinides #143: Leti Argudo

Amalia Yusta ha triat Leti Argudo, sonidista i editora de diàlegs per a cinema i televisió, i cofundadora de The Last Monkey.

«Sempre em vaig sentir més còmoda descobrint illes perdudes, vencent al fantasma pirata Lechuck, conquistant terres salvatges en les High Lands o caçant orques assassines; la necessitat universal inherent a l’home de contar històries sempre va ser una pulsió personal, una obligació per a algú amb moltes dificultats per a contar la seua pròpia història, una persona desconeguda quasi per a si mateixa. Moltes vegades els productors han emmarcat el so dins de l’àmbit tècnic, i així es tracta habitualment en una obra audiovisual, però si poguérem entendre la capacitat narrativa i evocadora que el so dota al projecte, podríem entendre que la meua elecció professional haguera pogut ser moltes coses, però mai es va desmarcar de la seua única fi: contar històries.

No és un clixé escriure en aquestes línies que les negatives i les eleccions tracen els diferents camins d’una vida; i mai vaig poder imaginar que algú que somiava ser com Kapuscinski, i que a la facultat admirava al corresponsal Miguel Gil, acabaria en un set contant altres històries a través del so.

Com va ser la meua trobada amb aquest mitjà? Vaig tindre la sort de creuar-me amb Laura Romero a la facultat. Radioartista, realitzadora sonora i investigadora, Laura em va ficar la ràdio fins a la medul·la, i mai li estaré prou agraïda per això. Mànises i Ràdio Autonomia València van ser la meua casa a partir de llavors, on magnífics professionals com José Manuel Reina o Vicente Royo em van formar com a tècnic. La ràdio em va abandonar quan el capitalisme va abraçar formes més eficients de fer ràdio, convertint als periodistes en homes-orquestres, i aleshores va arribar el cinema i la televisió.

Cada dia dones i homes valents s’alcen per a continuar avançant pel seu camí vital proposat, de vegades està desmarcat de la senda, d’altres acaba abruptament, i les que més, et toca recórrer erms desolats per a tornar a reprendre una senda agradable sota uns bells arbres. Aquestes dones i homes valents s’alcen cada dia per a fer front a les seues pors, i molts creuen que allò que fan amb el seu treball és una cosa bella i necessària per a la societat, i a més, ho volen fer bé. Donem-los l’oportunitat, deixem de maltractar la nostra cultura, deixem de precaritzar les vides i els relats que vindran. Només soc una dona amb temors i esperances que vol deixar ací el millor de si mateixa».

Quan i com vas començar en el món de l’audiovisual? I sobretot, quan comença la teua relació amb el so?

La meua relació amb el so comença en la meua adolescència, i amb el meu desig o necessitat de contar històries; vaig iniciar els meus estudis superiors en Comunicació Audiovisual i allà, de casualitat, em vaig topar amb la ràdio, on vaig descobrir la capacitat narrativa i creativa del so: és el vestit perfecte per a cobrir una obra audiovisual, o simplement sonora, i omplir-la de matisos. La ràdio em va abandonar, o jo vaig abandonar-la a ella amb l’arribada de la crisi del 2008, i vaig implicar-me en un curtmetratge. Seguidament, vaig comprar-me un xicotet equip, amb el qual vaig anar aprenent l’ofici, i fins ara. Dotze anys plens de relats viscuts i contats. La ràdio em va abandonar, però gràcies a eixa finestra tancada va obrir-se la porta del meu futur.

Rodatge de “The Mistery of the Pink Flamingo”

L’any passat vas rebre el premi al millor so als Premis de l’Audiovisual Valencià pel teu treball en “The Mistery of the Pink Flamingo” (Javier Polo, 2020). Com va ser treballar i ser part d’una de les cintes més premiades a l’última edició?

Una de les coses que més m’agrada del gènere documental és que, a nivell personal, et dóna l’oportunitat de viure experiències que d’una altra manera seria molt difícil poder viure, i alhora, de poder transmetre eixes vivències a l’espectador.

El viatge personal i físic que va suposar l’enregistrament de “The Mistery of the Pink Flamingo” va una d’eixes experiències. Per a Rigo Pex, el protagonista de la pel·lícula, i tots i cadascun dels membres de l’equip, aquest rodatge va ser un viatge quasi iniciàtic: un cant a la lliure expressió cultural, personal, artística i estètica; i a més, contant a través del so. La cinta de Javier Polo em sembla simplement genial i l’oportunitat d’haver participat en ella, un regal.

Què li aconsellaries a les joves tècniques de so de l’audiovisual valencià? Com t’agradaria veure l’audiovisual valencià en els pròxims 10 anys? Com t’agradaria veure’t amb The Last Monkey?

Els aconsellaria que sobretot es formen, que estudien, que tracten d’aprendre d’un bon professional, que experimenten, treballen, que facen cas del seu instint, i sobretot, que no tinguen por. La por és el sentiment més incapacitant de tots.

Al meu futur amb The Last Monkey no li demane grans gestes, només viure de l’ofici que estime i respecte, continuar aprenent i riure tots i cadascun dels nostres dies, perquè el riure espanta la por.