Autodefinides #150: Alba Pascual Benlloch

Patricia Varea Milán ha triat la realitzadora de documentals Alba Pascual Benlloch.

«Vaig néixer a València i vaig créixer a Godella, entre els horts de taronges i l’art de la pintura de ventalls de la meva família. Tinc 36 anys i el meu treball és la meua passió: contar històries a través dels documentals.

Vaig estudiar Comunicació audiovisual i, després de cinc anys, vaig començar Treball social, la qual mai vaig acabar perquè ja no suportava més anys en la universitat. Em vaig especialitzar en realització documental a Cuba i, posteriorment al Perú, on vaig aprendre pràcticament tot el que sé.

Actualment, estic a punt d’acabar un màster en Recerca aplicada en estudis feministes que em porta de cap des de fa uns anys, i que compatibilitze amb el meu treball fora de casa, la criança i les meues aficions.

He viscut a Sevilla, Madrid, Buenos Aires i Lima, encara que la meua estadia al Perú va ser la més llarga, on vaig viure durant 8 anys i considere la meua llar, encara que actualment visc a Benimaclet. Soc mare de dos fills, als quals eduque perquè siguen bones persones i facen del seu pas per aquest món un lloc millor.

Intente fer del meu treball i la meua passió, el meu espai de lluita i reivindicació. Soc part de la Cosecha Comunicación, un col·lectiu de professionals de la comunicació i l’audiovisual que entenem la comunicació com una eina participativa per a la transformació social. No tolere el feixisme, ni el racisme ni el masclisme. Amb els anys he après a allunyar-me de persones que no m’aporten res i que generen odi, per a envoltar-me de persones meravelloses que m’ensenyen amb les seues pròpies vides i que són una inspiració per a mi.

No tinc grans pretensions… M’agradaria viure, en uns anys, a una caseta a la muntanya, amb el meu propi hort, gallines i una cabra. Veure com els meus fills creixen feliços i són bones persones, i si ens posem a demanar, m’encantaria que aquest món es convertís en un lloc millor, però no se si tinc molta fe, la veritat. Mentrestant, crec que sentir-nos unides i treballar juntes ens fa més fortes».

Quins motius t’han portat a dedicar-te al treball documental?

Des que tinc memòria m’agrada escriure, tant poemes com assajos, o històries de fantasia i terror. Aquesta passió meua per escriure sempre va estar acompanyada d’una gran afició per la lectura, el dibuix i les meues ànsies de viatjar i conèixer el món. Des de xicoteta, sempre em va afectar molt el que passava al meu voltant, les injustícies i el dolor d’altres persones. Vaig començar fent Treball social només acabar l’institut, i a poc a poc vaig convertir-ho en part de la meua vida. Després vaig estudiar Comunicació audiovisual, perquè em va semblar una manera preciosa de continuar contant històries, i sempre va ser la no-ficció la meua forma favorita de fer-ho. Encara que la carrera em va decepcionar molt, ja que el documental pràcticament ni es va abordar, no obstant això vaig aprendre que mai em dedicaria al món de la televisió o dels mitjans de comunicació massius.

Va ser a Cuba, a l’Escola de Cinema de San Antonio de los Baños, estudiant Realització documental, quan es va produir un punt d’inflexió. Sabia que això era, sens dubte, el que volia fer la resta de la meua vida. I allà va començar un periple de viatges i experiències que van culminar al Perú, treballant amb DOCUPERU i la Caravana documental, on principalment es va conformar la meua manera de fer audiovisual i d’entendre el món, i que, posteriorment va concretar-se en un projecte personal que construírem a València i amb el qual portem caminant des de fa més de cinc anys: La Cosecha Comunicación.

A mesura que passen els anys, m’enamore més del documental; m’encanta treballar amb la realitat, amb històries i personatges reals, estar sempre atenta i oberta al que esdevé. Per a mi, el documental és l’art de rectificar i reivindicar les situacions i persones oblidades pels sistemes tradicionals de representació. Crec que és una eina molt potent d’expresió personal, però també social, artística i cultural.

Com entens la comunicació audiovisual a nivell professional?

Entenc que l’audiovisual és un dret que han de tenir totes les persones, i que ha d’utilitzar-se per a millorar les condicions de vida i ajudar a construir una societat més justa. Crec que és una eina que ha d’impulsar debats entorn de les desigualtats, la inclusió, la transformació social, la memòria, el gènere, la migració, la identitat i la diversitat, l’ecologia, el medi ambient i l’educació; però també que ha de parlar de les històries personals des del quotidià. La realització audiovisual hauria de fer-se sempre amb una mirada crítica cap al que esdevé. Els mitjans de comunicació i les tecnologies d’informació haurien de ser utilitzades com a eines de desenvolupament, educatives, i per a millorar les condicions de vida de les persones. Però, la realitat és que estem molt lluny d’això. Cada vegada són més usuals, i estan més legitimats, els discursos d’odi, i és per això que es torna indispensable crear estratègies i sinergies entre mitjans de comunicació lliures, independents i comunitaris que treballen de la mà d’organitzacions socials i de base i de la societat civil.

Quin és el teu anàlisi sobre el paper de la dona a l’àmbit audiovisual?

Encara que cada vegada som més les dones en un sector que, desgraciadament, continua estant molt masculinitzat, queda molta feina per fer. De fet, moltes de les funcions en la realització audiovisual continuen estant copades per homes que en nombroses ocasions entenen que només ells estan millor preparats i en millors condicions físiques per a fer aquest treball. Em referisc, principalment, als tècnics i als càrrecs de major responsabilitat. Generalment, quan es pensa en la dona a la indústria del cinema o l’audiovisual se l’associa al treball de producció. Si bé és cert que en el documental les zones o càrrecs masculinitzats apunten menor desigualtat que en la ficció, on semblen accentuar-se, encara tenim un llarg camí per endavant. I no solament en qüestió de realització… La representació de les dones davant de la càmera continua estant condicionada per la forma en què mirem, un llegat que ens converteix en mers subjectes i que forma part de les pautes de socialització patriarcals en les quals hem crescut. Nosaltres reivindiquem el nostre espai perquè ens l’han llevat, o simplement, no ens han donat cabuda. La representació de les dones a la pantalla, davant i darrere de la càmera, ha estat i és necessària per a nomenar i denunciar el sexisme en l’audiovisual. Les perspectives canvien i el cinema documental es converteix en un eina de lluita.