Autodefinides #152: Marian Villaescusa

Joana Villena ha triat l’autora i directora de teatre, actriu i cantant Marian Villaescusa.

«Em diuen Marian Villaescusa, sí, però al meu DNI posa María de los Ángeles. Jo em dic “Mari” a mi mateixa en els meus soliloquis interns, que és més curt i familiar. Filla de pares manxecs, vaig criar-me a Manises fins que vaig poder vindre’m a València a viure, comprar-me una bici ronyosa i recórrer-me la ciutat d’una punta a una altra les vegades que faça falta.

Després de diversos tombs, vaig formar-me en art dramàtic, la qual cosa vol dir que soc actriu (però el realment soc és una teatrera i una contadora d’històries). En 2018 vaig crear la meua xicoteta companyia, La Intensa, amb la qual he estrenat dues obres: “Shhhh!” (un biodrama tragicòmic) i “Amarillo 102” (una metateatralitat camp que es reestrenarà en versió llarga a final d’aquesta temporada a la Sala Off). Al març de 2022 veurà la llum “Matriu” (que ja s’està coent) a la Sala Russafa.

Marian Villaescusa en “Shhhh!” (Foto: Mireia Margenat)

El que més m’agrada del teatre és crear alguna cosa des de zero. Tindre una idea, gestar-la entre cafés i passejos amb bici, donar-li forma, donar-li veu, donar-li carn, donar-li llum, color, esperit… I, si pot ser, una llarga vida, i poder menjar d’això (però açò és ja una altra història).

Una de les meues passions és la música. Tinc poca formació, encara que algun acord et toque i algun redoblament em trac. Però tinc la cara dura de pujar-me a l’escenari, des de fa set anys, amb els Killing Bambies i cantar cançons donant-ho tot. I, de moment, ningú s’ha queixat. Mesclem cançó popular dels 40s als 70s amb hard rock i metal. Divertit és, la veritat. I també he col·laborat amb altres grups (i els que vinguen).

La meua passió oculta és ballar twerk. (Quina mentida! No és oculta. Ho mostre en xarxes a dos per tres). La meua única passió oculta és menjar al llit de matinada, quan no em puc dormir, veient pel·lis (molt sovint, de terror slasher).

També m’agrada escoltar vinils quan estic trista o les exclusives vegades que convide algú a ma casa.

M’agraden els Beatles i els Kinks.
M’agrada la copla (sobretot la Flores i la Piquer).
M’agrada la música en general i en totes les seues conseqüències.
I llegir al balcó de nit amb una llumeneta encesa.
M’agradaria, en un futur pròxim, dedicar-me únicament a escriure i dirigir obres de teatre.
I en un futur una mica més llunyà, introduir-me en el complicat món del cinema.
De moment, faig malabars entre les obres de la meua companyia, les de les companyies alienes amb què col·labore, les classes de teatre per a xiquets, els contacontes, els grups de música, els dj set de palo, els doblatges, els saraus, les performances i les presentacions vàries en les quals es demana la meua presència. Ah, i l’hostaleria (el treball no em falta, la veritat).

Crec en coses que no es veuen i desconfie de les que es veuen massa òbvies».

Quins van ser els teus referents en la música i el cinema?

La pregunta es formula en passat, així que faré un exercici proustià per a recordar les primeres melodies i fotogrames que em van marcar. A ma casa s’ha dit sempre que ja cantava molt abans de parlar. Amb uns huit mesos entonava monosíl·labs de la cançó de bressol que em cantava el meu pare. Que no era una cançó de bressol, era “La flor de Olmedo”, una cançó popular. Sara Montiel, per qui ell sent devoció, la interpretava en “La bella Lola”.

Els meus pares van flipar prou. Quan ja feia passets cantava “Cuba” (quiero bailar la salsa), dels Gibson Brothers. La meua veïna, una pianista, al·lucinava de sentir cantar a una bebota d’un any. Entre folk (Joaquín Diaz, Pablo Guerrero…), folklòriques (Concha Piquer, Marifé de Triana, Lola Flores…), grans dives (Sara Montiel, Marylin Monroe, Doris Day…), crooners (Frank Sinatra, Nino Bravo, Engel Humperdinck) i grans èxits dels 60’s (Los Brincos, The Middle of the Road, The Mamas & the Papas), vaig créixer com la “güela” que soc.

Després, en la primerenca preadolescència, el meu germà, deu anys major que jo, va prendre el relleu del meu pare, que continuava escoltant el mateix, per a presentar-me a grups com Héroes del Silencio (ja a punt de separar-se), Roxette o The Beach Boys (que ja eren ben antics, però a mi “Good Vibrations” em sonava a modernitat pura i la coreografiava al meu cap amb un cos de ball de quatre ballarines amb panderetes a la mà).

Després, la meua mentora va passar a ser la televisió i els videoclips. Passava les vesprades pegada a la pantalla veient XTV, un canal de televisió valencià del qual recorde programes com Pop Club (i la impressió que em va donar anys després conéixer al seu presentador, Juan Vitoria, a la seua botiga Discos Amsterdam en Nuevo Centro). En aquell canal de televisió vaig conéixer als dos grups que més m’han marcat escènicament: Garbage i No Doubt. Shirley Manson i Gwen Stefani eren per a mi l’emblema de la modernitat i el girl power. Molt més que el que ens van vendre les Spice Girls. I als 15, van arribar ells a la meua vida: The Beatles. Per a mi ho són tot. El meu primer tatuatge. Les meues primeres vegades en un cotxe amb amigues cantant a grito pelao. Les meues primeres adquisicions de roba mod o psicodèlica en la ja desapareguda Popland. Els meus primers amors. I la raó per la qual continue sospirant com una pava quan un xic jove porta bigot. (I’m a loser).

Això del cinema li ho explique a qui vulga amb una cerveceta freda, perquè això de jugar a Proust se m’ha anat de mare.

Com et vas iniciar en el món de l’art escènic?

Fins on m’arriba la memòria he estat actuant per als altres. En preescolar, feia fora de classe a la meua professora per a dirigir obres amb els meus companys i companyes. I no havia anat a un teatre en la meua vida. Vaig entrar en els grups de teatre de l’institut. D’ací, vaig passar als municipals. I als vint-i-dos anys, descontenta de provar carreres que no m’omplien, vaig decidir presentar-me a les proves d’accés de l’Escola Superior d’Art Dramàtic de València. I vaig entrar. I a partir d’ací, amb algun “cese temporal de la convivencia matrimonial”, el teatre és la meua parella. I d’alguna manera (i permeteu-me que em pose romàntica) estarem units fins que la mort ens separe.

T’has trobat amb alguna discriminació a l’hora d’entrar en el circuit per ser dona? Creus que dones i homes tenim les mateixes oportunitats o llibertats als escenaris?

M’agrada aquesta pregunta tant com em disgusta. Que continue formulant-se denota la seua resposta.

Sí. No moltes vegades, no tota l’estona. Però sí. I en dos vessants: com a actriu, crec que les oportunitats de les intèrprets femenines són més escasses en número i versatilitat. Veig que comença a canviar, però fins fa poc, “jove, bonica, dolça i prima” eren la clau per a moltes produccions. Sempre ho vaig tindre clar, i com a actriu em vaig decantar per ser una “actriu de caràcter”, com diu el meu pare, o com a còmica, que és el que més m’agrada fer. Fer riure. Un gènere que també està prou copat pels homes. Com a dona has de demostrar molt més: “És graciosa i és dona!”. Miracle.

Com a directora i dramaturga també note coses estranyes. Ser una dona (i ser una dona jove) que té reunions amb homes majors, sempre és rar. M’he de preparar sempre una mica per a eixes trobades. No saps mai si et tractaran de ximple, d’inexperta o de princesa.

Fa uns anys portava el monyo rosa i me’l vaig haver de llevar perquè em tingueren més en compte en les reunions, perquè malgrat ser la directora del projecte, sempre miraven en les converses al meu soci. Havia de guanyar punts i aparentar ser seriosa per fora perquè ens miraren als dos per igual. I compte amb ser massa dura! De seguida et posen l’etiqueta d’intensa, com es diu ara (que és el nom de la meua companyia).

En definitiva, les nostres oportunitats, més enllà de la quantitat, són diferents a les d’ells. Sempre cal demostrar més, o t’arriba amb un reconeixement que fa pudor a paternalisme. No crec que encara hàgem aconseguit la somiada igualtat, però soc una positiva empedreïda i sí crec que estem en el camí. Xiques, preneu-vos totes les llibertats. Que no en quede cap gota al got.