Autodefinides #153: Ángela Bermúdez

Marian Villaescusa ha triat l’autora i actriu Ángela Bermúdez.

«Ángela Bermúdez-La Diva; La Diva-Ángela Bermúdez. Una és l’alter ego de l’altra. Som molt semblants i alhora molt diferents, complementàries. Entre les dues fem una perfecta dona meravellosament incompleta. Una vegada ja presentades, és més fàcil entendre’m i parlar de mi.

M’agraden les persones amb veu càlida i em molesta molt les que parlen fort sense motiu. Tinc un tic des de xicoteta, i és que no puc caminar pel carrer sense xafar totes les fulles que es creuen al meu camí, i com més soroll fan en cruixir, més plaer sent. De vegades, fins i tot intente trepitjar-les anant en bici.

Em sent còmoda entre gent molt major, els avis i àvies em donen pau i m’encanta la seua energia, així com la dels xiquets i xiquetes. I no crec que la joventut estiga “perduda”.

Ángela Bermúdez (Foto: Vicente A. Jiménez)

M’encanta parlar, i encara que estiga explicant un fet quotidià, sempre ho faig com una narradora d’històries; però també puc estar en una reunió i no dir ni pruna, perquè també m’agrada escoltar…, i imaginar. La meua naturalesa “Pisces” de vegades em porta a uns rumbs impensables: Si una persona m’està contant que ha anat a comprar el pa i hi havia una cua enorme, arriba un moment en el qual deixe d’escoltar, involuntàriament, i m’imagine que es retroba en eixa cua amb algú de la seua infantesa; s’abracen, ploren i reinicien una vida meravellosa. I quan vull tornar al relat original, ja s’ha acabat. Si alguna volta estàs explicant-me alguna cosa i veus que la meua mirada està en tu, però no, és que estic imaginant una vida millor per a tu. Admire molt allò complex i allò senzill, allò intens i allò lleuger, complicat o fàcil… Un peix cap amunt i l’altre cap avall, un en una direcció i l’altre en la contrària.

La tecnologia em supera i és la meua enemiga. Em declare “cibertaruga”, i abans ho deia sense complexos, però ara em fa una miqueta de vergonya. M’agrada tot el menjar, excepte el corder i la llet, però això és per un trauma inconfessable de la meua infància. El plat calent, molt calent, l’aigua no molt gelada, i l’amant càlid i que escolte. Sempre he pensat que em sobra passió i em falta ambició, així que ací estic, treballant de cambrera, fent del moment de cantar la carta tot un xou, i botant de projecte en projecte, xicotetes coses que em fan feliç com seguir unida al món de la interpretació».

Qui és La Diva? Com va nàixer, on està ara i cap a on s’encamina?

La Diva és l’alter ego d’Ángela Bermúdez. És una vedette contemporània que canta (mal), balla (mal) i no porta tacons perquè no creu en la dictadura del tacó, però sí en “las apretaúras” d’un cosset. Manxega-cabanyalera, com jo, li agrada el folklore i el kitsch.

El nom de La Diva va nàixer de la necessitat de nomenar un personatge creat des de feia temps, que a poc a poc va anar definint-se, però que li faltava un tret tan personal com un nom. I vaig triar La Diva per la meua afició als hotels i els jacuzzis.

Ara està en un moment molt dolç. És coneguda i reconeguda sobretot al barri del Cabanyal, on compten amb ella per a tota mena d’esdeveniments, des de les gales de presentació del Festival Cabanyal Íntim, on ja ha presentat la seua desena edició, fins al Ruge Rosario, passant pels carnestoltes organitzats per l’Associació Musical de Pescadors El Casinet, o la festa d’aniversari de Ràdio Malva. Ella es mou molt bé en un ambient proper i familiar, i no aspira a més que a convertir-se en una perfecta mocatriu.

Quin ha sigut el moment més diví de la teua carrera?

Aquesta pregunta és per a Ángela o per a La Diva? No puc amb aquesta dualitat. En fi, mentre La Diva es retoca el maquillatge i es posa bé la perruca, conteste jo. Recorde amb molta eufòria el moment en què em van comunicar que m’havien agafat en un muntatge, allà pel 92. El meu primer càsting i la meua primera selecció! I també l’última, Barahúnda. Quan et comuniquen que formes part d’un projecte sents un vertigen meravellós. Després ve la diversió, el joc, el treball dur, el gaudi. Les produccions amb Francachela Teatro també van ser moments divins. Ara estic ficant el cap en projectes audiovisuals i, en aquests moments, hi ha dos rodant per festivals: el documental del cubà Rolando Díaz titulat “Una elefanta sobre la tela de una araña” i el curtmetratge d’Elena Piquer “Adriana en el olvido”. I un tercer, el curtmetratge “Yo no puedo olvidarla”, dirigit per Carlos Ruiz, de Foria Producciones, i produït per la Universitat de València a càrrec de Manuel Cuadrado. És un curt de la meua obra homònima, amb la qual vaig guanyar el premi del públic en Cabanyal Íntim 2018. Vaja, ací ve La Diva, que conteste ella.

La Diva: Per a mi, el moment més diví és quan el públic em demana fotografiar-se amb mi. Autògrafs no, això està demodé.

Un somni per complir…

Ángela: – Li estic agafant el gustet a l’audiovisual i m’encantaria poder viure d’això.

La Diva: – El meu somni és que un entrepà porte el meu nom. I ha de ser de titaina amb llonganisses, una perfecta fusió entre la cabanyalera i la manxega que porte dins. No moriré fins a aconseguir-ho, igual que ho van aconseguir el senyor Chivito o la senyora Brascada.