Autodefinides #154: Rosa Borredá

Ángela Bermúdez ha triat l’artista multidisciplinària i dissenyadora de joies Rosa Borredá.

«Inquieta i curiosa des de menuda, fins i tot un poc “marejaora”. M’encanta conéixer gent dispar i viure situacions surrealistes; com més surrealistes, millor.

Tinc un imant especial per a les causes perdudes i les persones poc convencionals. Parle tant que, de vegades, sent que la gent es fa la despistada i fingeix tindre pressa quan es creuen amb mi pel carrer. Saben que els embolicaré i no arribaran a temps als seus quefers. Això em diverteix especialment. Això sí, qui tinga el valor d’acceptar el repte pot ser que visca un gran moment, o no, depén del dia.

Davant una pregunta senzilla i rutinària, em puc estendre durant hores sense agafar aire ni despentinar-me. Faig fàcil allò difícil, però crec que la meua major virtut resideix a mantindre la calma en situacions extremes o complicades, per a sorpresa dels altres, i meua. El meu lema és “fes d’allò ordinari una cosa extraordinària”. Per a mi, fer la compra es pot convertir en la major de les aventures.

Sentit de l’humor sempre, fins i tot en els pitjors moments. Això m’ha fet fort i gran malgrat el meu metre cinquanta-set d’alçada. M’agrada compartir moments amb els meus amics i la meua família, però reconec que eixir sola em permet moure’m amb llibertat i decidir què fer sobre la marxa, obrir-me al món, i és sorprenent tot el que descobrisc. Mai tinc un pla, però acabe tenint-ne uns quants al llarg del dia, sense saber molt bé com.

M’agrada deixar fer i que em deixen fer; això sí, cadascú que faça el que vulga amb la seua vida, però m’agrada estar informada de tot.

Adore els dijous i la meua visita obligada al mercadillo del Cabanyal, on sempre trobe autèntiques meravelles.

Creativa i imaginativa des que em van parir. Potser a la gent no li agrada el que faig, però m’és igual, perquè el realment important per a mi és gaudir de cada procés creatiu, tenint el meu propi llenguatge, el qual fa que m’identifique amb el meu treball i aquest siga recognoscible. El meu pare em deia: “Estudia el que vulgues, treballa del que vulgues, però lluita per ser la millor”. De vegades no li feia cas, però en això sí. Em deixe l’ànima en cada cosa que faig. En qualsevol àmbit de la meua vida, lluite per fer-ho tan bé com siga possible, amb una disciplina fèrria.

Tenaç i constant, amb un caràcter fort que marca la meua personalitat. Últimament, dic que vull ser rica i famosa, però si ho pense, ja soc famosa (almenys al meu barri), i també rica, en moltíssims aspectes.

Faig fotos tots els dies, quasi sempre observant el cel i els seus matisos. Adore el gust pel detall, en totes les seues manifestacions, potser fruit del meu passat com a restauradora i vinculat a les Belles Arts en general, carrera que vaig tindre clara des del principi. Les altres ni m’interessaven ni em resultaven estimulants. Li he tret un gran partit: tan prompte restaure un quadre en un museu, com em puge a una bastida per a reintegrar unes pintures murals, o m’encarregue del vestuari i l’attrezzo d’una obra de teatre.

Sent passió per la Història, per tot l’antic, recopilar objectes i curiositats, venerant-los com a peces úniques. Tinc interés per diferents cultures i escenaris. Cada viatge i cada persona m’aporten coses. La inspiració sempre és bilateral. A més de ser curiosa, sembla que últimament també desperte curiositat en els altres, interessats per saber més de la meua vida i els meus projectes.

Tinc massa inquietuds i em sedueixen moltes formes de coneixement, especialment, tot el relacionat amb Art. Fa temps em vaig posar com a objectiu aprendre o conéixer una cosa nova cada dia: un artista, un grup de música, una recepta de cuina, una paraula en anglés… El que siga. Reconec que és fascinant veure com eixa xiqueta inquieta i curiosa perdura en mi, i continue amb les mateixes ànsies d’aprendre i saber».

Com va arribar la joieria artística a la teua vida?

Recorde que, amb set o huit anys, vaig fer el típic collaret de macarrons i el vaig pintar amb colors vius. Sorprenentment, el vaig vendre (crec que per cent pessetes), i per a mi va ser extraordinari.

Abans d’estudiar Joieria a l’EASD, ja feia complements i peces de bijuteria. Vaig tindre el meu moment de glòria amb uns fermalls de paper que realitzava amb imatges d’actrius del Hollywood dels anys vint i trenta; col·lecció que vaig anar ampliant, ja que per a mi tenia infinitat de possibilitats. Fins i tot una professora de l’escola coneixia el meu treball.

De la joieria artística, malgrat el seu format o els seus materials, jo m’ho pose tot. Gaudisc durant el procés creatiu i, posteriorment, comprovant que cada tipologia fa que mogues cada part del teu cos de manera diferent.

Els materials que sols utilitzar són fusta, metalls, vidres, roques… Et trien ells a tu o els tries tu a ells?

M’encanta la qualitat i la calidesa de la fusta i com d’agraïda és de treballar. El pa d’or i les pàtines. Molta pàtina en tot. Aglutine tot el meu passat i totes les coses que m’agraden en cada peça que faig. Cuide al detall cada material. El més fascinant és embellir cada objecte trobat i retornar-li tota la seua esplendor.

Aprofite cada coneixement adquirit i el pose al servei de la joieria artística. Les meues pedreres són el carrer i la platja. Els objectes trobats i la seua posterior transformació, la meua passió. Vaig anomenar una exposició a Atenes “Urban Archaeology”. Per a mi la ciutat és un gran jaciment d’on poder proveir-me.

Normalment, soc jo qui busca. Sempre mirant a terra per a veure què hi puc trobar, però també observe el cel per a realitzar les meues fotografies i per a no perdre’m res. El cel és font d’inspiració i sent que deixe volar la meua imaginació quan el contemple. Encara que, de vegades, crec que són els materials els que em troben a mi. És com visualitzar-los prèviament i ells es mostren davant meu, fins i tot sembla que em parlen. És un amor a primera vista, és veure’ls i ja sé el que vull fer amb ells. El procés de treball ja comença des d’aquest primer instant.

Amb la verborrea que tens , t’has plantejat alguna volta dedicar-te al món de l’espectacle?

Ho he pensat moltes vegades, però patisc de pànic escènic (o potser és una excusa per a no provar i que m’agrade realment). Encara que la gent no s’ho crega, soc una persona molt vergonyosa, i ho suplisc parlant sense parar. Imagineu si soc vergonyosa! Crec que podria agradar-me massa, i ja no sé què seria de mi… Em sent desbordada per tot el que vull fer, provar i aprendre. Qui em coneix bé sap que, ocasionalment, faig monòlegs improvisats, sense voler, de manera inconscient; simplement, naixen de les meues vivències i la forma especial que tinc de relacionar-me amb els altres.