Autodefinides #155: Mr. Reychel

Rosa Borredá ha triat l’artista multidisciplinària Mr. Reychel.

«Em dic Raquel Martínez Royo, encara que signe com Mr. Reychel.
Vaig nàixer en 1979 a una ciutat espanyola que no em representa ni represente, al si d’una família humil i treballadora. Els meus avis materns van tindre un paper molt important en la meua vida, i la meua infància es va desenvolupar entre pares adolescents (ell, un gran aficionat a la fotografia; i ella, una devoradora de cultura general, qui feia caure a les meues mans qualsevol tipus de llibre).

A una edat primerenca vaig descobrir la cultura àrab, el París de mitjan 80-90 i el seu extraradi… Una societat multiracial i multicultural. Així doncs, es pot dir que estic formada per una estranya i poc exòtica mescla genètica valencianoaragonesa i manxega, adoptada per la meua família algeriana establida als suburbis del París dels anys 60 del segle passat.

L’Escola d’Arts i Oficis va nodrir tota la meua adolescència i aquietava eixe neguit de sentir que no pertanyia al meu entorn. Així doncs, allà m’evadia d’un món en el qual no hi havia lloc per a mi, durant hores diàries entre olor de pintura, aiguarràs, fang i productes químics del laboratori fotogràfic, que es mesclaven amb els sons d’instruments desacords del conservatori de música contigu, formant el que per a mi, ara com ara, és una de les característiques que formen el meu ser i la meua obra: una melodia perfectament imperfecta.

Seguia el treball de Vivianne Westwood, Dalí, Magritte i el Surrealisme, i sentia admiració pels fotògrafs del World Press Photo.

Posteriorment, vaig traslladar-me a Barcelona i vaig estudiar reportatge gràfic, i immediatament després vaig mudar-me (per fi) a Eivissa, eixe lloc màgic en el qual vaig caure per primera vegada als 15 anys i on terra, mar, aire i foc sí que em corresponien. Allí vaig començar la meua carrera com a fotògrafa de premsa i vaig tindre els meus primers contactes amb el medi digital. A Eivissa he tingut la meua base durant 16 anys. És la meua llar.

Els meus interessos personals, inquietuds i les meues ànsies de viatjar van fer que no em quedara permanentment al mateix lloc i treballara amb diferents mitjans de comunicació i encàrrecs variats, dins de la moda, publicitat, música, producte i medi social, especialitzant-me en fotografia d’interiors.

He col·laborat amb importants marques com Möet Chandon, durant una dècada. M’he dedicat a la fotografia d’interiors i estilisme dels sets durant els últims 10 anys. He cobert una gira europea del grup Madness. M’he ocupat de la imatge per a premsa, portades de discos i editorials del músic i compositor Chas Smash i del “pare de la música Chillout”, José Padilla.

Des de 2016 faig collage, perquè em permet desenvolupar idees d’una forma individual i independent, prenent-me el temps necessari en el seu desenvolupament, tornant a les meues arrels, exposant reeixidament les meues obres (collages i fotografies) en diferents llocs d’Espanya. També he comissariat diverses exposicions a càrrec de l’Ajuntament d’Eivissa.

Aquestes idees naixen de sentiments profunds, experiències pròpies, properes o que criden la meua atenció, creences i ironies que poden ser comunes a altres persones.

Utilitze imatges que obtinc d’arxius familiars (propis i aliens), de rastres i mercats ambulants, o que jo mateixa cree.

El meu treball és versàtil. Soc autodidacta; en continu desenvolupament i aprenentatge. Les meues influències vénen del matriarcat, del costumisme espanyol, de la postguerra, de la diversitat cultural, de la música funky i soul a casa, del techno, el pop i el rap francés dels 80/90. Del Taekwondo i la seua filosofia. Dels meus viatges primerencs, de l’olor de salnitre, de caminar descalça per les roques, de dormir en coves, dels meus temps de supervivència salvatge vivint del que pescava, de llargs viatges en furgoneta. D’esmorzars casolans en “tuppers” i bosses-nevera sota carrasques, pins, romer, timó i figueres. Del te de menta i el de roca, del cous-cous, la paella, les taronges, les matances de porcs, els horts i les conserves. Montmartre, Pigalle, Rívoli i Maria Antonieta. Dels mercats de carrer, de la interacció amb la gent i el coneixement de l’ésser. Dels meus avis, la meua família i amics que són família, de la meditació, els llibres que llig i les persones que vaig trobant-me en el camí. M’encanten els contrastos. Poder conduir descalça. No soc fan de ningú ni de res, però sí que em poden inspirar moltíssim. Etiquetar-me em limita.

En 2018 vaig arribar a València, encara que no va ser fins fa un any que vaig parar ací queta… I em sent a casa».

Quan vas començar a apassionar-te per la fotografia? Què vols captar en cada tret i quin tipus de fotografia t’interessa més?

Inconscientment, la fotografia sempre ha format part de la meua vida. Com he explicat abans, el meu pare era un gran aficionat a la fotografia i sempre anava trastejant amb una càmera de fotos o una Super 8. A més, m’encantava passar vesprades senceres observant fotos antigues i escoltant històries de boca dels meus avis (hui encara ho faig amb el meu avi i la meua tia). La meua àvia m’asseia en una “gegantesca” taula de menjador, envoltada de fotografies en blanc i negre.

Però realment “vaig caure” en la fotografia, en principi, per resignació. Mentre acabava el meu Batxillerat Artístic, flirtejava amb el teatre. Volia estudiar Art Dramàtic i m’havia estat preparant les proves d’accés a l’ESAD amb Hadi Kurich, professor meu. Per temes burocràtics i per desgana de la secretària de l’Escola Superior d’Art Dramàtic de València de l’any 96, no vaig tindre opció a presentar-me a eixes proves, així que per a no perdre un any lectiu, vaig començar a estudiar Disseny Gràfic, on continuàvem tenint l’assignatura de fotografia i de la qual cada vegada estava més enganxada… Així que vaig seguir aquell camí i em vaig especialitzar.

Personalment, m’interessa sobretot contar relats curts amb cada imatge. Captar moments del dia a dia, quotidians, eixos que en el moment sembla que no siguen rellevants, però que a mesura que vas mirant la foto al llarg dels dies, mesos, anys… va adquirint poder i importància, la importància d’haver captat el temps, quelcom que en la vida no se’ns pot retornar.

Professionalment, cada vegada soc més selectiva i només m’involucre amb projectes que em motiven (creativament, emocionalment, mentalment o econòmicament, perquè no!).

De la fotografia vas passar a la realització del collage digital. Com va ser aquest pas? T’agradaria continuar explorant més aquest camp o sents la necessitat de canviar a una altra manifestació artística?

Vaig formar-me en fotoperiodisme, en primera línia bàsicament: al carrer. Van ser temps molt emocionants, però anava tot massa ràpid i, al final, va acabar sent una monotonia frenètica.

Un d’aquests viatges va canviar la meua vida (2007) i va fer que em replantejara una nova manera de fotografiar, més pausada, més calmada, prenent-me més temps i sent més selectiva quant als encàrrecs que rebia. Però després d’uns anys, tots aquests treballs van començar a no assaciar la meua part creativa, sentint la necessitat d’exterioritzar i plasmar idees sense les pautes d’un client.

Així doncs, vaig començar a experimentar de nou i a furgar en la meua memòria creativa, reprenent les meues antigues tècniques d’estudiant d’art i fotografia, arribant fins al collage, on vaig trobar el mitjà perfecte per a obtindre eixa imatge final que vull i necessite. Des de 2016 em dedique a això.

El collage em permet expressar-me amb “rapidesa” sense preparar grans produccions. Tinc una idea i l’execute. De vegades em porta unes hores o uns dies. De vegades mesos. En ocasions em desperte de matinada i necessite alçar-me i posar-me a treballar, i no pare durant dies i nits, o fins i tot setmanes, fins que ho done per finalitzat. Em permet obtindre resultats d’una forma individual i independent, prenent-me el temps necessari en el desenvolupament, sense haver de comptar amb un equip ni amb la necessitat de cenyir-me a les pautes de terceres persones.

En definitiva, em dóna llibertat.

Soc curiosa i creativa, així que eixa combinació es tradueix en “inconformista”… Sempre en procés d’exploració, on van sumant-se elements i vaig despullant-me d’uns altres. Ara mateix m’interessen les tècniques mixtes, galopar a cavall entre les tècniques tradicionals i els mitjans digitals, trobar eixe equilibri perfecte per a poder transcendir i passar a una altra fase… Quina? Encara no ho sé! L’Univers dirà!

Projectes o desitjos que t’agradarien materialitzar en un futur pròxim.

Un futur “pròxim” seria dir molt, però m’encantaria tindre una casa-espai on es puguen desenvolupar projectes de creació artística estant en contacte amb la naturalesa, i donar i rebre l’oportunitat de compartir idees, temps, espai i experiències amb gent afí.

Secció dedicada a les dones professionals del sector cultural valencià.
Afán de Plan © 2021