Autodefinides #156: La Jamona Vegana

Mr. Reychel ha triat La Jamona Vegana, discjòquei i activista.

«La Jamona Vegana és la versió esbravada de Mara, una veïna del Cabanyal a la qual li corre per les venes laca, feminisme i antigentrificació, i que actualment viu, per a lo bo i lo roí, del mal amor.

Créixer en una perruqueria envoltada de dones (meravelloses) ha sigut fonamental per a ser qui soc, com a Mara, com a Jamona, com a parella, com a mare, com a TOT. L’expressió “universitat de la vida” em fa molta agonia però, sens dubte, tot el que sé de les dones ho vaig aprendre a “La Universitat de la Perruqueria”. Vaig entendre que els llocs no són sempre allò que semblen, i que les dones tenim una capacitat súper poderosa i creativa per a transformar cinquanta metres quadrats de laques i tints en un autèntic gineceu. La perruqueria de ma mare —i ara de ma germana— ha anat sempre més enllà de l’estètica. Possiblement, durant molt de temps, per a algunes dones era l’únic lloc a on anaven a soles, i podien parlar, riure, escoltar i veure altres realitats. A més, fixeu-vos, si algú et toca el cap amb afecte i et fa un contouring emocional… En fi, que de ma casa ixes ben pentinadeta per dins i per fora.

La Jamona Vegana / Foto: Carmen Méndez Iglesias

Com podeu veure, el “xocolateo” (donar-li voltes i més voltes a un assumpte) és un must en la meua vida, encara que també tinc les meues fases telegrama, com quan era jove i s’estilava parlar així, a sang i a foc, i dir-li al xic que t’gradava: “Hola, eixir o rotllo?”.

Una altra de les coses que em defineix és tindre moltes germanes. De fet, quan algú parla de ma mare (que és la Gran-Deessa), diu: “Ah!, la que té tantes xiquetes?”. En la saga ocupe el número 5, soc l’última, l’autèntica privilegiada que va rebre (i rep constantment) l’amor i la inspiració de quatre meravelloses dones. De veres, les meues germanes van salvar la meua vida, les meues germanes són lo más.

Així que, soc una donera en el bon i únic sentit que hauria de tindre la paraula. M’encanten les dones, i la meua obsessió és que gaudisquen del bon amor. M’encanta parlar d’amor. El meu somni sempre ha sigut ser redactora de la secció “Mi gran desmadre” de la revista “Vale”. Dins de la passió per les cures, m’encisa cuinar, i encara que no ho faig tan bé com m’agradaria, la vida m’ha dotat amb altres virtuts. Sumat a aquests dos assumptes a l’estil “mare, filla i esperit santa”, tenim la meua obsessió per la música, per les artistes dones, en particular per la cobla, els boleros i el pop, per eixes dones que han estat qualificades de buides i fatxes, entre d’altres mamarratxeries.

I tot això és La Jamona Vegana: lleopard, or i xandall; cobla, pop i punk, La Jurado, Sonia i Selena, i les Vulpes. I la Jamona el que fa és jamonear. I què és un jamoneo? Doncs, amiga, són les meues passions servides sobre una tarima: menjar, ballar i estimar. Punxades narrades en les quals m’agafe el meu portàtil i un bon bafle, t’explique el cicle de la violència mentre escoltes un melocotonazo de Camela, i et fique als morros un trosset de truita i un cul de cava servit en got de tub. Em pots trobar en festivals, moderant un debat a base de temazos, en mercats envoltada de fruites i verdures i, tant de bo algun dia, celebrant la fi de la misogínia, el masclisme, el patriarcat…

Que què?

I com va començar tot? Doncs, continua llegint, que li ho conte a Reychel i també a tu, amiga lectora».

En quin moment i per què va nàixer La Jamona Vegana? Et consideres més jamona o més vegana?

Jo tinc una història molt particular amb les nomenclatures… Al llarg de la meua vida he sigut batejada en diverses ocasions. Ma mare li va prometre a la Geperudeta que em posaria Amparito; les meues germanes van triar el nom de Mara perquè hi havia una xiqueta, veïna, que es deia així i els va agradar, i el retor quan el va escoltar, ni Mara ni Amparito, María de los Desamparados. En fi, que passàrem total d’ell i em vaig quedar amb Mara.

I quan va arribar la Jamona a la meua identitat? En un context meravellós, en la meua època més glitter, la més daurada de la meua vida, els anys (la primera dècada dels dos mil) més brutals i creatius del Cabanyal. Estàvem al Samaruc, que era el bo i millor: una caixeta de sabates en la qual passaven meravelles: concerts, pel·lis, dinars, musicot, festes temàtiques, etc. Allà es reunia la gent més bonica i més xula de València… I res, una nit, un xic que em tenia un poquet enjogassada em va dir “jamona”, i jo que estava en una relació complexa amb l’autoconcepte, vaig pensar: “Clar que sí! Soc una jamona, soc la Jamona!”. En eixos moments jo em creia la Penélope Cruz en Jamón, jamón, amb aquell vestit roig, amb el Bardem… (Jo sempre em faig pel·lícules mil; soc una tia encantadora, fotre!). I en eixe mateix context decidírem fer un fanzine, La 1314 Fanzine. Tenia la meua secció (La Jamona Vegana) de receptes i altres coses. Començàrem el 2010 i va sobreviure fins al 2014, aparcat per uns altres súper projectes com la serieweb Cabanyal Z. La qüestió és que ara ha ressuscitat i espere que el rebeu totes amb moltes flors i crits de “bonica, bonica!”, com en la nostra Setmana Santa Marinera.

La Jamona Vegana, allà pel 2019, va eixir del paper. Estava jo en un taller de cuina, avorrida com una ostra, i vaig pensar: “Xe, mira, no puc més, ja n’hi ha prou!! Muntaré un taller on es cuine, es balle i es parle d’amor”. I vaig posar-me en marxa. El primer va ser en Cabanyal Horta i ho passàrem fenomenal. Vaig traure un fanzinet especial, i la veritat és que vam agafar una bufa com un cabàs… Després d’allò, vaig vindre’m amunt i també avall; d’una banda, la infraestructura del taller de cuina era molt complexa, massa lio, i d’altra, com Concha Velasco, em vaig veure dient: “¡Mamá, quiero ser DJ!”. Volia trobar la manera de seguir amb això i vaig ficar-ho tot en una coctelera, i vaig parir els Jamoneos… I bo, en el punt més top de la meua carrera (hihihi) ja sabem totes el que va passar: Zasca, apagada vírica… I també vaig tindre a la meua Lleona. I ara intente trobar el moment entre les 24 hores que té el dia.

I, ah! Crec que soc més Jamona que res… Sent una ionqui dels carbohidrats, veges! “Jamona” per menjadora, cuinadora d’amor i de cures…/ I ja ho deixe estar perquè és un cognom preciós i m’encanta com sona, i perquè (sincerament) no vull que m’oferisquen la campanya de Navidul al costat de Bertín Osborne.

Què els diries a les dones que no entenen el teu treball de reivindicació feminista?

Bé, és un assumpte complicat, la batalla eterna d’entendre i assumir que no pots agradar a tothom… Amb els jamoneos passa una cosa prou meravellosa, i és que es reuneixen persones molt variades, amb més o menys consciència feminista. Hi haurà qui pense que jo punxe “petardeo”, i si és així, doncs m’apropie del concepte i l’eleve, com es fa amb les paraules que volen ser feridores (maricón o tortillera, per exemple). Jo, quan punxe a Sonia i Selena, i et dic

que és un himne contra els bavosos assetjadors nocturns, t’ho estic dient de veres. Et dic que no et fa falta escoltar només cantautores, que el poderío està en molts estils, en velles èpoques, i de pas, honre a aquelles grans artistes. També et parle d’un discurs que és molt dels anys noranta, que ja hauria d’estar súper superat; et parle de poder triar la teua imatge, de pintar-te els morros per fora si t’abelleix, de cenyir el mondongo que et penja baix del melic en unes malles daurades, veure’t fenomenal i sentir-te meravellosa.

Així que, a aquestes amigues estupefactes els diria que vinguen a un Jamoneo i es posen cegues a ballar, que es facen un pintxo de truita i es deixen cuidar per la Jamona.

Pots recomanar-nos una pel·lícula, un documental, un grup de música o cantant, llibre o artista que t’inspiren en qüestions d’igualtat, alliberament i empoderament?

Pregunta complicada també… Jo em passe el dia encisant-me per dones, per les noves i per les velles, de sobte m’obsessione per una figura, un tema, i em pose a tope amb això… Per exemple, estem al Cabanyal en lluita contra el merder del Pla Urbanístic (PEC), i ara m’apassiona la connexió entre feminisme i urbanisme, que és un bon tema! L’altre dia vaig veure el documental de Jane Jacobs (Citizen Jane) i em va al·lucinar, així que la cosa és molt estacional, seria injust fer una única elecció, perquè quedaria tot molt mindfullness (ací i ara) “sin ser yo nada de eso”.

També m’apassionen totes les autores que parlen sobre l’amor, en la meua eterna recerca sobre allò que ens desbarata a totes, el component salvatge de l’estima… Després està el maleït ritme de la vida fent malabars entre produir i reproduir, que em deixa poc de temps per a gaudir de llibres, pel·lis, música… I, mira, he trobat una drecera: estic molt enganxada al podcast de Deforme Semanal, i vull que Lucía Lijtmaer i Isa Calderón siguen les meues millors amigues. Veus? Això és el que explicava abans, ara només m’interessen elles i, per descomptat, totes les seues recomanacions, escoltar-les i veure, llegir i ballar tot el que elles diguen!