Autodefinides #157: Ana Elena Pena

La Jamona Vegana ha triat la poeta, escriptora, artista multidisciplinària i dissenyadora de joies Ana Elena Pena.

«Ana Elena Pena és una xica normal, i fins i tot formal, molt entregada a la seua faena. S’alça molt de matí i (ALERTA RANCIOFACT) fins que no es pren el café no és persona. Li agrada la purpurina, els documentals de psicòpates, la sèrie de Dos Hombres y Medio, i les miniatures. Escriu relats, poemes i altres herbes quan pot i li deixen, perquè té una xiqueta de tres anys que és un terratrémol. Esporàdicament fa cabaret, improvisant amb Gilberto al piano o Jordi a la guitarra, i són els seus moments més feliços perquè, normalment, la nit s’allarga i l’aigua amb misteri fa la seua màgia.

Somia amb tindre una casa amb piscina que s’il·lumine de nit i amb moltes coses més, que per somiar no siga. Dissenya i fabrica joies de fantasia al seu Taller de les Meravelles, així que és la causant de l’embelliment sobtat de centenars de dones que recorren als seus talismans d’amor i del sotmetiment de centenars d’homes que sucumbeixen a ells. És petonera, alegre i murciana. Transparent com una medusa, encara que no pica, pot irritar de vegades, però sempre sense voler».

Manifestes el teu art de formes molt diverses: poesia, disseny de joies, collage, pintura, cabaret… Com aconsegueixes fer-les conviure?

M’agrada canviar d’activitat segons el moment o l’estat d’ànim. L’escriptura requereix introversió i soledat, les activitats plàstiques són la meua droga i necessite practicar-les tots els dies. M’encanta fer coses amb les mans, combinar colors, imatges. El cabaret el considere necessari per a la meua diversió (i l’aliena) i em permet contactar/connectar amb la gent, ja que la resta de dedicacions són molt solitàries. Tinc un poc apartada l’escriptura i la lectura perquè ara mateix estic en un procés de canvi i, a més, estic molt ocupada amb altres coses, però m’abelleix reprendre-les. Ja vorem si a la primavera…

El teu treball, a més, està ple de dones molt totals. Quines són les que més t’inspiren?

Moltes. Crec que a l’hora d’escriure estic molt posseïda per Patricia Highsmith i Gillian Flynn, perquè el meu projecte de relats curts mostra una visió de la dona molt bèstia i una mica allunyada de la tònica imperant. No hi ha dones víctimes ni tampoc empoderades, sinó dones al límit, perdedores, humanes.

Fent cabaret tinc més de Lina Morgan que de Norma Duval, això és així, perquè en general preferisc divertir a provocar. Encara que provoquem, però en un altre sentit, hahaha. Ens encanta homenatjar a folklòriques clàssiques com Rocío Jurado, però també a Nacha Guevara, Paquita la del Barrio… Això sí, no soc tan despitosa com Paquita ni tan intensa com la Jurado. Encara que m’agrade aquesta baina, a mi en l’amor sempre m’ha anat molt bé. No m’agrada complicar-me la vida.

Respecte a la temàtica, quins eixos travessen la teua obra? Com els gestiones en cadascuna de les teues facetes?

Les baixes passions, l’amor desballestat, la gelosia, el crim… Com comentava abans, sempre m’han interessat les històries de dones o homes al límit, que de vegades ho perden tot en un impuls desafortunat.

Com a contrapartida a aquest costat “negre” que sempre m’ha fascinat, i fins i tot divertit segons el cas, també m’agrada pensar que l’ésser humà té una capacitat de superació i d’autosanació increïble. La resiliència, la il·lusió, l’autodeterminació. Pense que cal posar un poc de fantasia i de màgia al dia a dia, perquè si no, la realitat ens esclafa. Cal veure menys la tele i escoltar menys els polítics adotzenats que tenim. No són superstars. Tots els dies cal riure’s, crear alguna cosa, consolar o dir-li una cosa bonica a algú, que és com fer un regal. Si no, és un dia perdut.