Gènere: Teatre
Tema: Fugida
Inspiració: Cançó “The Past”, d’Apparat
Proposa: Rafel Arnal, compositor, músic i cantant. Director artístic del Festival Polirítmia
Autora del text: Silvana Pérez Meix
Títol de l’obra: Xita a NYC
XITA A NYC
Nit.
Carretera secundària que es perd a l’infinit dels camps blancs de gebre.
Ella, CAMILA, vesteix com la Carrie Bradshaw a Sex and the city. Ell, ANDREU, porta uniforme de cambrer de gala. Tots dos van bruts de fang fins als genolls.
Fa fred.
CAMILA.— Xita!
ANDREU.— Per què li heu posat aquest nom si és un gos?
CAMILA.— El gos no és meu.
ANDREU.— Xita, bonica, on ets?
CAMILA.— Si haguessis fet la teva feina no seríem aquí.
ANDREU.— Xita!
CAMILA.— Amb aquests peus no puc tornar a la festa. Merda!
ANDREU.— Només és fang, te’ls pots rentar amb una mica d’aigua. Jo et puc deixar entrar per la cuina al bany del servici.
CAMILA.— Primer he de trobar la Xita. Hem de trobar-lo.
ANDREU.— M’agrada molt aquest vestit que portes.
CAMILA.— Me l’he fet jo. M’ha costat un mes fer-lo. M’he inspirat en la Carrie.
ANDREU.— Una model?
CAMILA.— La de Sexe a Nova York. Un personatge.
ANDREU.— Ets modista?
CAMILA.— No. Soc encarregada d’un bar de copes.
ANDREU.— No deus estar treballant gaire ara.
CAMILA.— Quan ens deixen. Xita! Puto gos, per què no l’has vigilat? T’he dit que el vigilessis.
ANDREU.— Hi ha gossos que aprenen a deslligar-se.
CAMILA.— (Xiula) Xita! Hòstia puta, on és aquest maleït gos! M’estic glaçant.
ANDREU.— Vols dir que no tornarà sol?
CAMILA.— La Xita ha d’entregar als nuvis la clau del seu pis nou lligada al coll. És un regal del seu pare. Li han ensenyat un ball.
ANDREU.— A la gossa?
CAMILA.— Al gos.
ANDREU.— Per què li han posat aquest nom si és un gos mascle?
CAMILA.— La mona Xita és un personatge. El van interpretar ximpanzés mascles i femelles.
ANDREU.— Però el personatge era mascle o femella?
CAMILA.— Mascle, crec. No ho sé.
ANDREU.— Tothom li diu «la mona Xita»… Tu acabes de dir «La Xita».
CAMILA.— Però tothom pensa en un mascle. Mira, no sé. Aquesta Xita té collons.
ANDREU.— Vols la meva jaqueta?
CAMILA.— No cal. Encara et faran fora si no portes l’uniforme.
ANDREU.— Ja me la tornaràs. No vull que et refredis.
Intenta posar-li la jaqueta per sobre les espatlles.
CAMILA.— Mira, la Carrie era Carrie cada dia i jo només puc ser-ho als casaments. No em penso tapar.
ANDREU.— Potser si creuem la carretera el trobarem. Xita! (Xiula)
CAMILA.— Com saps que vindrà si xiules així?
ANDREU.— Així és com es xiula als gossos. Sempre he xiulat així als gossos.
CAMILA.— Ets d’aquí?
ANDREU.— Soc del poble.
CAMILA.— No ha passat ni un cotxe.
ANDREU.— Al poble som quatre gats.
CAMILA.— No m’agraden els gats.
ANDREU.— Els gossos no et tenen molta estima.
CAMILA.— La Xita se t’ha escapat a tu. Va, creuem per aquí.
ANDREU.— Mira, allà hi ha una cuca de llum. La veus?
CAMILA.— Ostres! M’encanten. Vols dir que ho és? La llum que fan és tirant a groga, com si fos fluorescent, i aquesta és més blanca…
ANDREU.— T’agradaria una boda així de grossa per a tu?
CAMILA.— Si tingués els diners, segurament sí. No ho faries tu?
ANDREU.— Si em casés…, doncs, suposo que ho faria més senzill, estalviaria per comprar-me una casa.
CAMILA.— A ells no els cal estalviar: el gos porta la clau del seu pis nou. Vinga, corre, anem a veure la cuca de llum.
ANDREU.— Amb compte que em faràs caure!
CAMILA.— (Agafa un collar de gos platejat) Això era el que brillava! El collar de la Xita! Xita! Xita! Puto gos.
ANDREU.— Veus! La Xita sap deslligar-se sola. Sol.
CAMILA.— Com a mínim hem recuperat la clau del piset.
ANDREU.— Hi podríem anar.
CAMILA.— Què vols dir?
ANDREU.— Ens podríem escapar aquesta nit, anem al pis i l’estrenem nosaltres.
CAMILA.— T’agradaria? (Silenci. Esclatant a riure) No tinc ni idea d’on és el pis!
ANDREU.— Doncs a mi m’agradaria quedar-me’l. T’imagines poder-ho fer? Et trobes la clau d’un pis i pum! El pis és teu. Nostre. Com qui es troba una cartera amb diners. Ens el quedem, hi entrem a viure i somiem que estem junts. Si no vols no pensis en mi, pensa en algú altre. Estem al pis i parlem. El sol entra per la finestra. Ens abracem…
CAMILA.— Mira aquesta carretera, creus que vindrà algú per aquí?
ANDREU.— No t’agradaria viure amb mi?
CAMILA.— Em fa por que atropellin a la Xita. Només ens coneixem d’aquesta nit.
ANDREU.— Surt del mig.
CAMILA.— No passa cap cotxe ara.
ANDREU.— Ara no la veus, però uns metres més enllà hi ha una corba, és molt tancada i detectes el cotxe quan ja el tens a sobre.
Segueixen caminant.
CAMILA.— La Carrie Bradshaw és un engany. No era tan independent com ens feien creure. Es casa amb l’home més tòxic que troba. Abans del me too, cola, però ara ja no. Aprens a estimar l’home més tòxic, a esperar-lo i pum! Arriba el me too i et diuen que no pot ser, que el teu desig és erroni. El que vull i el que hauria de voler no és el mateix. M’han canviat les regles del joc massa ràpid. No ets prou tòxic per a que vagi a viure amb tu a un pis robat.
Se sent bordar.
ANDREU.— La Xita!
CAMILA.— Sembla un gos més petit. La Xita és més gros.
ANDREU.— Va, no perdem res per anar a mirar-ho. L’agafa de la mà i caminen ràpid cap als lladrucs.
CAMILA.— Compte, amb aquestes sabates no puc córrer! (S’aturen) Ja no borda. Deu haver marxat.
ANDREU.— Xita! Xita! Si no el trobem et fotran bronca.
CAMILA.— El que els importa del gos és la clau i ja la tenim.
ANDREU.— I el gos?
CAMILA.— Deu estar follant amb alguna gossa.
ANDREU.— I qui portarà la clau als nuvis?
CAMILA.— (Ella li corda el collar de la Xita al coll) Jo crec que els encantarà que ho facis tu. Són molt classistes.
ANDREU.— Però jo no sé ballar.
CAMILA.— No cal que ballis, només cal que vagis a quatre potes.
Segueixen caminant camp a través.
Afán de Plan – AVEET © 2022 | DRAMÀTICA