Autodefinides #162: Laia Porcar

Marta Negre ha triat l’actriu, creadora escènica, docent i gestora cultural Laia Porcar, cofundadora de la companyia La Ravalera Teatre.

«Vaig nàixer a Castelló l’any 82. L’any de Naranjito, sí. No és que a mi m’agrade el futbol, però mira, li tinc un poc d’estima, i a més a més, sempre he pensat que el 82 era un bon any, un any especial. El més especial de la meua generació supose que va ser entrar al nou segle fent 18 anys, amb un Nokia que només enviava SMS a la mà, i molta curiositat per vore què passaria amb l’efecte 2000. Al final, resulta que no va passar res de res, així que jo vaig optar per seguir amb la meua vida, que en aquell moment era estudiar Treball Social al Campus de Tarongers de València alhora que tenia la meua primera feina com a actriu de teatre de carrer (la meua primera feina remunerada, de fet). Va ser amb la companyia Xarxa Teatre, amb la qual vaig aprendre molt. Per exemple, què volia dir “anar de bolo”, com carregar bé una furgoneta, enfrontar-me al públic de carrer, passar hores a la carretera, compartir, viatjar, riure i entendre que jo volia fer allò sempre. M’agradava aquell món, m’agradava la pirotècnia, les naus, la companyia… tot. Era el meu primer contacte amb el teatre.

Després vaig marxar a Granada a fer les pràctiques de Treball Social, i allà vaig fer alguns cursos de teatre amb la companyia LaVieBel. I després d’un curs intensiu amb ells, enmig de les muntanyes de La Alpujarra, vaig decidir que el Treball Social estava molt bé, però que jo volia fer teatre. El pla era senzill: anar a Mallorca a treballar tot un estiu i d’allí a Barcelona! Com si en un estiu a Mallorca et donara per a pagar-te un any a Barcelona… hehehe. En fi, els meus pares, per descomptat, em van ajudar, sinó hauria sigut impossible. Ma mare volia que primer acabara la carrera, però mai es va oposar a que canviara de rumb. Anys més tard vaig acabar també Treball Social, per sentit pràctic o titulitis; era un deute.

A Barcelona, primer vaig fer Lecoq a l’escola Estudis de Teatre de Berty Tobias, i allà uns companys van decidir presentar-se a les proves de l’Institut del Teatre i jo, doncs, em vaig animar. Vaig entrar per a fer el recorregut de Teatre Gestual, i van ser 4 anys de teatre a tothora, perquè a les vesprades treballava d’acomodadora al Teatre Romea. Compartia pis, a més, amb la que ara és la meua altra meitat, pràcticament, almenys en la companyia teatral: Núria Vizcarro. Ens coneixem de tota la vida, però ens vam retrobar allà i ja mai més vam perdre el contacte. L’experiència compartida de l’Institut i de Barcelona sempre ha fet que ens entenguérem molt bé, crec jo.

L’etapa de Barcelona la recorde, doncs, increïble… Vaig aprendre moltes coses, moltes. Per una banda, perquè vaig tenir sort en el meu recorregut com a estudiant, amb professors que em van marcar, com ara Andrés Corchero, Moreno Bernardi, Alfred Casas, Montse Bonet, Mercé Saumell… Totes elles persones amb gran estima i disciplina pel que feien i amb gran capacitat per a transmetre-ho. També perquè quan no estava a l’Institut o treballant, estava fent cursos a la Caldera, a l’Animal a l’esquena, o a on fora… Era l’ànsia per conèixer, per anar més enllà. Bé, i per no mentir, diré que també vaig dedicar molt de temps a fer cerveses i xarrar amb amics i amigues, i amics d’amics i amigues, i a projectar, i a pensar què faria, què m’agradava, a descobrir bars, músiques, vore teatre. Efervescència en tots els sentits.

Aleshores, per què vaig tornar de Barcelona? Doncs, per diverses raons, clar! Per amor i perquè vaig cansar-me de la ciutat. Barcelona és molt cara i esgotadora, i estava arribant a un moment que necessitava una altra cosa; les perspectives de quedar-me passaven per seguir en precari una temporada inconcreta, i això ja em cansava. Tenia molt bones amigues i m’encantava la ciutat, però també em sentia preparada per a tornar i començar alguna cosa a Castelló (sí, en aquell moment açò també sonava estrany).

Havia estat dels 18 als 30 anys fora i tornar em feia vertigen, la veritat. Tornar, sentir que vas cap enrere, no entendre ben bé per què ho fas… Però ara mateix (i açò ho hem xarrat diverses vegades Núria i jo) sent que és una de les millors decisions que he (hem) pres. De vegades, les grans ciutats ens emmirallen, com si només allà pogueren passar coses interessants. Barcelona em satisfeia molt, sempre descobrint. A Castelló, el repte era mantenir eixa curiositat. Ser capaç d’aportar. Poder arribar a altres llocs.

Ací hem anat construint coses com La Ravalera, el festival i la companyia, he pogut retrobar-me amb gent, conèixer-ne de nova, venir més per València… De moment, em sent bastant contenta amb el que vaig fent, i enguany, a més, he tingut la sort de poder entrar a donar classes a l’ESADV, la qual cosa m’ha reconnectat amb tota la meua etapa d’estudiant, i m’ha permès refrescar conceptes i seguir ampliant-ne».

Fira de Teatre Breu. La Ravalera al Ribalta, 2017 / Foto: Carme Ripollés

Eres molt polifacètica i versàtil en els teus registres actorals, però a mi la teua vis còmica em té guanyada. Què és el que més “t’enganxa” del teatre i quins són els papers que prefereixes interpretar?

Doncs, gràcies, és molt bonic dir-li a una actriu que és molt versàtil, perquè sempre tenim la por de repetir-nos. El que més m’enganxa del teatre, potser, és l’adrenalina, i la sensació d’abisme i de risc que dona el fet d’exposar-te, però també que et brinda la possibilitat de viure plenament les emocions, viure de manera desbocada. El teatre et demana aquesta immersió i intensitat, perquè en general a la vida ens controlem més. Es quasi com ser sempre adolescent: tot viscut al màxim i vivint moments importants… hehehe.

Va ser fantàstic acompanyar-vos en la preparació de l’espectacle Instruccions per a no tenir por si ve la Pastora, l’any 2018, i una gran alegria que arribàreu als Max amb dues nominacions. Conta’ns quines han sigut les conseqüències d’aquella aventura?

Ostres, per a nosaltres va ser tan bonic conèixer-te, Marta! Ja ho saps! Des d’aleshores sempre comptem amb tu i amb Andreu, perquè vam fer un equip que va funcionar molt bé.

Doncs, moltes conseqüències… Des de poder anar a Madrid amb l’obra, fins a guanyar en seguretat; i també, crec que tenir un poc més de facilitat per a aconseguir bolos, perquè les programadores reben moltes propostes i supose que una nominació t’avala. I bé, vam conèixer Valladolid; que xica, molt bonic i bon menjar.

La Ravalera Teatre sou unes vertaderes dinamitzadores culturals a Castelló i província. Cada vegada que obriu la taquilla a la Fira de Teatre Breu les entrades volen. Explica’ns la idiosincràsia d’organitzar una activitat com aquesta i la teua part de gestió i producció que no és tan visible al públic.

Ara ja ho tenim bastant sistematitzat, i encara que no està escrit en cap lloc, solem repetir tasques, que són: premsa, entrades, buscar dissenyadora, xarxes socials, comprar cerveses i pa, contactar amb companyies, donar d’alta, fer entrepans, parlar amb el gestor, entitats que col·laboren, foto, vídeo, invitacions… La llista és llarga. De fet, una de les coses que fem bastant són llistes, llistes i llistes, i anar ticant “FET!”. Quin gust dona! I tot açò ho fem i ho gaudim perquè sempre hi ha una implicació creativa nostra.

Des de l’inici, i en vore que funcionava tan bé, ens vam dir que allò que volíem era actuar, experimentar, tenir un espai creatiu i no purament de gestió. I crec que hem anat trobant eixe equilibri entre gestió i creació. En cada edició busquem reformular el concepte, fer variacions a partir dels pilars característics: peces breus, espais no convencionals i relació amb el públic. També ho aconseguim fer tot gràcies a tota la gent que ens ajuda i col·labora, des de família a amics. Perquè durant els dies del festival som unes deu persones fent i desfent.