‘El xic’, de Jéssica Martínez

Gènere: Teatre
Tema: La intuïció
Inspiració: Olga Novo
Proposa: Ana Roussel, artista plàstica
Autora del text: Jéssica Martínez
Traducció al valencià: Isabel Martí
Títol de l’obra: El xic

EL XIC

“I el xic? On està el meu xic?”
Aplegue al cementeri.
Com sempre,
la porta està oberta.
He volgut avançar-me.
“Tinc els peus gelats,
necessite moure’m.
Vos espere allí”

Fa set anys
que va morir la meua iaia.
Un díhuit de març
en una residència.

“Aniversari feliç”
Poc d’un més abans,
“aniversari feliç”
havíem celebrat
amb ella
“la família et desitja”
el seu noranta aniversari.
“aniversari feliç”

Una gran portalada de ferro
una creu llatina per remat
l’heura que ho envolta tot.
Una entrada que sembla obrir-se pas
entre els alts murs de pedra.

A la meua iaia li agradava
tocar el poliol amb anís
els rotllets d’ou
eixir a la fresca amb les amigues.

Apleguen els primers visitants
en silenci
amb les flors fresques
o de plàstic.
Se saluden amb el mentó cap avall.
Es creuen frases fetes.
“Ai, què hem de fer?”

Ens mira sense conéixer-nos,
però somriu.
Des de la seua butaca,
veus noves,
pell amb pell,
un bes inesperat,
una càlida encaixada.

Fa un dia esplèndid,
però continue tenint els peus gelats.
Decidisc entrar.
El cementeri fa olor de gessamí i xiprer.
Només travessar el llindar
una gran creu de pedra.
Cap nom
cap data.

“Per molts anys”, m’hi acoste.
La bese en el front.
“I el xic? On està el meu xic?”, pregunta ella.
Em quede en silenci.
No sé què contestar-li.

Passejar en silenci,
parlar amb els morts
abans no arriben els vius.
Sempre la mateixa
cada primer de novembre.
Ma mare plora,
mon pare es queixa.

“I el xic? On està el meu xic?”, repeteix.
“Ara ve”,
mentida.
En el saló de la residència
han reunit els iaios i les iaies.
“És l’aniversari de la Nati, Encarna”
“De qui?”
“De la Nati”, crida la infermera.

Ma mare canvia els pitxers,
neteja les seues fotos,
rondina en veu alta
per les tombes amb flors de plàstic
per les que ni tan sols tenen jardinera
pels morts nous.

Cadascú s’enfronta a la mort conforme pot.

Hi ha garlandes de colors
barrets de paper
un gran cartell.
“Per molts anys!”
La meua cosina em mira i m’anima.
Ha muntat, al bell mig del menjador,
un karaoke improvisat.
“Els anirà bé una festa”

Comence per l’esquerra.
Sé molt bé on estan ells
i trie el camí més llarg.
El cel s’obri,
fulles seques.
Mariano Villena Villena, 1953

És la primera volta
Elisa Santiago Ruiz, 1927
des de fa 20 anys
Francisco Carrillo Ledesma, 1944
que la meua cosina i jo
Inés de la Pía Fernández, 1989
fem el ridícul juntes.
Algunes cares ja em resulten familiars.

És la primera volta
des de fa huit o deu anys
que la meua cosina i jo
estem juntes.

El fill del forner,
la fadrina que vivia al final de Randurías,
el tio Paquito,
la filla de la mestra.
Intuïm, supose, el final que s’acosta
i aparquem la vergonya.

No he conegut a ningú, per descomptat.
Ma mare s’ha encarregat
cada primer de novembre
de construir la seua memòria
a través de les fotos de les seues làpides
al meu cap.

Si s’ha de cantar, es canta.
Una no fa noranta anys tots els dies.
Fa cinquanta anys
que va morir el meu iaio
un dia d’agost
tombat al llit.

Els iaios ens envolten.
Alguns piquen les mans,
d’altres ballen.
Uns pocs anys abans,
quatre o cinc potser,
havia soterrat l’únic fill xic que havia tingut.

La majoria,
senzillament,
hi romanen.
No estan.
El xic.
Els delaten els esguards,
ulls d’uns anys enrere,
que volten,
per anar a la cerca de temps millors,
o buscar a les netes que hui,
tampoc,
no han pogut vindre.

Al meu iaio li agradava el camp,
els animals,
la natura.

“¿Dónde estabas entonces?”
Cantem.
¿cuando tanto te necesité?
Nadie es mejor que nadie
Un raig de sol
il·lumina un nínxol buit.
S’està bé ací.
Unes flors seques,
pero tú creíste vencer
com de cirerer,
homenatgen el buit encara per ocupar.
Semblen haver caigut del pitxer de dalt.

Diuen que el meu iaio va morir de pena.
Pense en seguir la ruta,
però s’està bé ací.
Vora al nínxol buit,
se m’han començat a calfar
els peus.
Diuen que eren carn i ungla.

Amb la mirada fixa en eixe buit,
qüestione agraisc el ritual,
tornar al poble,
parlar amb els morts,
obviar els vius,
adonar-se’n.
El raig de sol
em calfa l’esquena.
La calma del silenci
dels qui encara hi som.
Pense en seguir la ruta,
però s’està tan bé ací.
A la memòria,
flors fresques,
com de cirerer.

“On t’havies ficat?”
Elena Rodríguez Melchor, 1999
Ma mare carrega amb les flors,
mon pare carrega amb ella.
Fernanda García García, 1963
I com abandonant un lloc sagrat,
Hernando López Nieto, 1977
caminem cap a ells,
Agustina Soyer Mencía, 1956
cap al nínxol dels meus iaios.
Clavells, roses, gerberes.
Per descomptat,
flors fresques.

Un mocador de tela dóna llustre a les fotos,
la mà de ma mare,
la seua delicadesa.
En el pis més inferior
Crist i la Mare de Déu els velen.
Natividad Villalba Soriano, 2015,
noranta anys
Gerardo Moliner Villalba, 1972,
cinquanta-quatre.
Ella, somrient i a color.
Ell, amb boina i tons grisos.
Els somric.
M’observen.

“I el xic?”
Un raig de sol
m’abasta l’esquena.
“On està el meu xic?”
ressona al meu cap.

Mon pare vol eixir,
un parell de silencis més,
un últim mocador sobre els seus rostres.

Superem la plorera.
I de camí a l’eixida,
m’atrevisc a obrir de nou la ferida.
“Mare,
on soterraren al teu germà?”
S’obrin les comportes.
Entre sospir i sospir,
m’ho conta.

“Ací a la dreta”
Si lloré ante tu puerta,
de nada sirvió.
“Només entrar, segons va dir la iaia”
Barras de bar
“En una tomba menuda”
Vertederos de amor
Ara és la meua mà,
la meua delicadesa.

El sol torna a la meua esquena.
Em gire,
el nínxol buit,
el xic,
les flors seques.
Diuen que ja no està.
Com de cirerer.
Que no pogueren seguir pagant la làpida.
El raig de sol.
Que va morir amb sis
o set anys.
Retales de mi vida.
Que va morir
per un empatx de cireres.