‘Espanya és una lasanya’, d’Eva Mir

Gènere: Teatre
Tema: L’humor
Inspiració: Els ibers
Proposa: Fermín Jiménez Landa, artista multidisciplinari
Autora del text: Eva Mir
Traducció al valencià: Albert Bellés
Títol de l’obra: Espanya és una lasanya

ESPANYA ÉS UNA LASANYA

Tres pisos per sota del nivell del terra, a un after de llicències dubtoses. JAIME ix d’un dels cubicles del bany de xics, s’atura davant del lavabo, però no es llava les mans. Mira els cubates que s’acumulen sobre la pica i, l’un darrere l’altre, se’ls emporta a la boca, apurant els culs.

JAIME.- Aquesta és la mítica escena de reconeixement en la qual el personatge es mira a l’espill intensament i es parla sol abans de prendre LA decisió. Sí, tu també ho has fet i has pensat, aquesta és la cara que em meresc? Em menge set hores de regional Madrid-València per a veure ma mare un dia i mig. Consumisc quasi un i quart a un after. No s’enfada. Ella em va donar l’espenta per a estudiar circ a la capital perquè allà hi havia més possibilitats. El que hi havia era més trànsit davant del qual fer malabars quan el semàfor es posa roig i més opcions de morir quan canvia a verd. (Es beu el solatge d’un altre got sense adonar-se que conté una burilla. Escup) Sí, ara arriba l’instant en el qual recolzes el front en l’espill i des de la pista arriba una cançó prou indie-neo-bakala com per a incitar-te a deixar anar alguna llagrimeta, perquè en realitat no hi ha cap decisió a prendre.

De sobte, JAIME sent un plor histèric que procedeix del bany de xiques. Deixa el seu solo melodramàtic i s’acosta fins a la porta.

JAIME.- Escolta, necessites res?
LORENA.- Estic bé, tranqui.
JAIME.- Segur? Vols que avise algú o…?
LORENA.- No.
JAIME.- Ok. Me’n vaig, d’acord?

Però no se’n va.

JAIME.- Escolta, és que em sona molt rara eixa forma de plorar.
LORENA.- Com?
JAIME.- Sí, vull dir que no em pareix un plor de baixó, saps? Em preocupa.
LORENA.- Però, tu de què vas?
JAIME.- Ho dic com una cosa positiva, eh? M’ha cridat l’atenció. És molt difícil trobar un plor que et faça riure.

LORENA deixa veure’s entreobrint la porta per adreçar-se al públic.

LORENA.- Tinc la mania de llegir-me les portes dels banys de dalt a baix. Amb aquesta he acabat ràpid. Un únic post-it: Escola de risoteràpia. Com a subtítol: dues hores d’aprenentatge vital, molts motius per a riure’t, una miqueta d’exercici (sobretot abdominal, però sense esforç) i gent nova que també busca positivar-se. Es recomana portar roba còmoda i calcetins grossos. WTF?, pense mentre em lleve el tampó fent malabars per a no abraçar el pis de totes les ties de València. Mire l’adreça de correu que tanca el post-it i amenace d’apuntar-me. Risoteràpia. Ahí fora m’esperen les meues amigues, ronda darrere ronda de Jäger per a celebrar el meu nou treball a Tecnocasa, èxit rotund després de quatre anys de grau en arqueologia. Quan veig el tampó pràcticament net, recorde que en realitat no em tocava canviar-me’l, però que he fugit al bany perquè, com vaig veure en un mem de gats, itantquepucambtotperòprimerploraréunamiqueta. Tiraré el tampó a la tassa del vàter i, com que em falta un poc més de càrrega a l’esquena, em propose revertir el canvi climàtic buscant una paperera on proclamar-me ecofeminista responsable. No pot ser. M’acoste una mica més a la paperera amb els pantalons pels turmells. WTF? No hi ha dubte: el tio que va obrir l’after va decidir usar un vas de ceràmica ibera calciforme com a abocador del bany de ties. Crec que se m’ha tallat la regla.

LORENA tanca la porta i torna al seu plor que fa riure.

JAIME.- T’imagines que riure fora per a plorar i plorar per a riure?
LORENA.- (Entre mars de mocs) Què pretens vendre’m?
JAIME.- Que hi ha una eixida.
LORENA.- Doncs usa-la.

JAIME s’ofén per primera vegada i s’allunya cap a l’eixida del bany, quan sent la veu de Lorena a l’esquena.

LORENA.- Has treballat alguna vegada a Tecnocasa?
JAIME.- Eh… no.
LORENA.- En què treballes?
JAIME.- Jo soc… (Apart) Quin costum més graciós eixe de definir-se amb la professió, fins i tot quan encara ni has dit el nom. (A LORENA) Soc… (Apart) Pallasso? Malabarista? Mal fill? (Respon, marcant-se un triple)… auxiliar de vol.
LORENA.- De quina aerolínia?
JAIME.- (Amb convicció espontània) Ibèria.

LORENA obri la porta d’una patada i es revela per primera vegada davant de JAIME.

LORENA.- No pot ser.

JAIME descobreix la xica asseguda a la tassa del vàter, encara amb els pantalons pels turmells, abraçada entre llàgrimes a la paperera-vas ibera.

JAIME.- Què?
LORENA.- És un senyal. Entra i tanca.

JAIME, una miqueta incòmode per la situació, hi accedeix.

LORENA.- Si algú pot ajudar-me, eres tu.

LORENA s’incorpora de la tassa, s’apuja els pantalons i es tomba al terra pixat, això sí, sense deixar de sostindre el valuós vas.

JAIME.- Ok, se m’oblidava el que era un after.

LORENA colpeja amb els artells cada centímetre del terra, rastrejant.

LORENA.- «Espanya és com una lasanya», primer de teoria arqueològica.
JAIME.- No he entés mai les metàfores de menjar.
LORENA.- Eres conscient dels tresors que ens estem perdent soterrats sota els aparcaments i línies de metro?
JAIME.- (Irònic) Barbaritats.
LORENA.- Doncs ajuda’m a traure açò.

JAIME intenta subjectar-li el vas, que perilla, però ella s’aparta recelosa i agafa com pot la tassa del vàter, volent arrancar-la de soca-rel.

JAIME.- Estàs segura de…?
LORENA.- Tan segura com que les meues amigues s’han oblidat que estava amb elles.
JAIME.- No creus que açò hauria de fer-ho algú… no ho sé, professional?
LORENA.- Dilluns comence a Tecnocasa i continue confonent els conceptes arrendador-arrendatari.

LORENA es rendeix i es deixa caure sobre el terra. Clava el cap en el vas, frustrada, i torna al plor histèric.

LORENA.- (Amb el cap dins de la paperera) Jo només vull el meu nom a un jaciment iber. No demane tant, collons. No vull cobrar nou-cents al mes per a mal-convidar a rondes de Jäger a eixes putes fanfarrones que no s’han aprés mai el títol de la meua carrera. Vull ser com els astrònoms, que li posen el meu nom a una troballa, hòstia, el meu nom a una troballa!
JAIME.- Puja-ho a Twitter, que es viralitze, que arribe a les altes esferes i que alcen açò.

LORENA trau el cap del vas.

LORENA.- Açò és València, ningú clausurarà una festa.

LORENA sent papers i altres restes de la paperera per la seua melena. Té una arcada i vomita dins del vas iber.

JAIME.- Massa rondes.
LORENA.- (Alça el cap, decidida) Quina és la teua pròxima destinació?
JAIME.- Què?
LORENA.- El teu següent vol.
JAIME.- Ah… eh… Torne a Madrid.
LORENA.- Madrid, collons! Cal emportar-se-la a Madrid. Ensenyar-la en el Ministeri. Allà hi ha més possibilitats.
JAIME.- Bé… No cregues que…
LORENA.- Ibèria… el meu últim dia abans de la faena… Júpiter en Peixos… tot són putos senyals! (S’alça amb determinació amb el vas vomitat i aguantant el mareig) Porta’m en el teu avió.
JAIME.- Què?

LORENA tracta d’ocultar el vas sota la seua brusa, com si estiguera embarassada.

LORENA.- Jo crec que no caldrà facturar. Directes a l’aeroport.
JAIME.- Jo és que… hi he vingut a saludar ma mare, saps?

LORENA, ja fent camí, obri la porta i s’allunya cap a l’eixida, somiant.

LORENA.- «Lorena, el poblat iber de València». Merda, això no està pillat ja per Alemanya?

JAIME, abans d’eixir darrere de LORENA, es queda mirant-se a l’espill, ara el del bany de les xiques. Es fixa en un post-it: Escola de risoteràpia. El desapega i se l’emporta.