‘Efímer infinit’, de Rubén Rodríguez Lucas

Gènere: Teatre
Tema: La interioritat, la memòria personal
Inspiració: Andréi Tarkovski
Proposa: Teresa Juan, artista i gestora cultural
Autor del text: Rubén Rodríguez Lucas
Títol de l’obra: Efímer infinit

EFÍMER INFINIT

Saló d’una casa de sostres alts. Parets escrostonades. Al fons, una gran finestra que deixa veure un bosc a fora. RIVER, home de cinquanta anys, li serveix café a TES, dona elegant de setanta-cinc. RIVER s’asseu enfront de TES. Els dos miren per la finestra. Després d’una estona es trenca el silenci.

TES.- Semblava que volia ploure.

Silenci.

TES.- No obstant això, no ha plogut. Hi havia boira aquest matí.

Silenci.

TES.- Com aquell dia. Te’n recordes? Tu portaves aquell abric negre llarg.
RIVER.- Em vas dir que semblava un personatge de Txékhov.
TES.- Sempre he pensat que vius turmentat pel teu interior.

Silenci.

RIVER.- En arribar, vaig tocar a la porta i em va obrir una anciana completament nua.

En eixe moment entra RIVER, un home idèntic al RIVER que està amb TES.
Toca a la porta. Creua el saló una anciana nua. Obri la porta.

ANCIANA.- Lleva’t les sabates, acabe de netejar el terra.

Silenci.

ANCIANA.- No et preocupes, ací ningú s’emportarà les teues sabates.

RIVER II deixa les sabates a l’entrada. Passa i s’asseu en una altra part del saló.

ANCIANA.- En eixa no, asseu-te en l’altra butaca.
RIVER II.- Perdona, no sabia…
ANCIANA.- Des d’ací veuràs millor el bosc.
RIVER II.- Això és rellevant?
ANCIANA.- Clar. (Ix)

TES.- Estigué tot el temps nua?
RIVER.- Això és rellevant?

Torna l’anciana i serveix el café. Beuen en silenci.

ANCIANA.- Ara tanca els ulls i digues què hi veus.

Silenci.

RIVER II.- La meua vida ha estat travessada per una tassa de café. Sempre ha estat present. Cadascú tenia la seua tassa. A mi m’agradava llançar a dins trossets de pa i veure com s’unflaven en absorbir el café. Després, tocaven a la porta i eixíem corrent a jugar a fora. Hi feia sol, però també hi havia nevat. Els meus records estan plens de dies amb neu. Tenia una bola de vidre amb una miniatura a l’interior, i en agitar-la feia que nevara sobre un bosc.

Silenci. Comença a nevar a l’exterior.

TES.- Semblava que volia ploure.

Silenci.

TES.- No obstant això, està nevant.
RIVER.- Passa sempre que mire a l’abisme.
RIVER II.- Quan pense en el futur no hi ha neu, ni boles de vidre. Tampoc hi ha tristesa, hi ha alguna cosa pitjor, resignació. Em veig entrar, amb el meu abric negre llarg. Deixe les sabates a fora i m’assec al costat de la finestra, a esperar que neve. Però no neva. I no sé per quina estranya raó em recorde de Tes. Asseguda al costat de la finestra. Jo li servisc el café i ella riu quan li dic que em va comparar amb un personatge de Txékhov.
RIVER.- Llavors, l’anciana em va dir que era perillós. Jo li vaig preguntar el què, clar. Es va acostar i em va parlar a cau d’orella.
TES.- Què et va dir?

RIVER s’acosta a TES i li murmura alguna cosa. En eixe mateix instant, l’ANCIANA fa el mateix amb RIVER II.

TES.- Pense igual que ella.
RIVER.- Després, l’Anciana s’alça i se’n va. Jo em quede una estona sol, mirant per la finestra. Al final, me’n vaig.

L’ANCIANA i RIVER II fan el que narra RIVER.
Silenci.

TES.- Ja no neva. Eixim a fer una passejada?

RIVER i TES ixen. A la porta es posen les seues sabates. Els veiem a fora, al bosc. TES encén un cigarret i es recolza sobre un arbre.

RIVER.- Me’n dones un?
TES.- Pren. Quant de temps fa?
RIVER.- Hui fa vint-i-cinc anys, el dia que et vaig conéixer.
TES.- I aquell dia vaig començar jo. Et vaig demanar un cigarret i em va semblar estrany que algú tan jove comprara una marca tan cara. Pensaves que jo portava fumant tota la vida, però no et vaig dir que era la primera vegada que fumava. No estava molt segura de com havia de llançar el fum i ho vaig fer molt lentament. Sembla un riu, em vas dir, i de seguida vaig pensar que el teu nom seria River. No t’ho vaig dir en eixe moment, clar, però sabia que eres un diamant i que el teu nom real no estava a l’altura de la teua determinació. La primera vegada que es fuma es perd la noció del temps. És com si s’allargara, com si els segons foren infinits. Després, amb el temps, els segons s’acurten. Per a mi tot va molt ràpid ja, poca cosa hi puc fer. Ho sents? Sents com el teu temps s’estira? El teu primer cigarret, el meu és l’últim. Quan passen altres vint-i-cinc anys hauràs de deixar de fumar. Jo ja no sé si estaré perquè em dones el meu primer cigarret.

Silenci. Fumen. Les parets del saló comencen a escrostonar-se més. La pintura comença a desprendre’s i cau a terra. Després d’una estona, comença a nevar dins del saló.

RIVER.- D’ací a vint-i-cinc anys hi tornaré. Cridaré i tu m’obriràs la porta. Estaràs completament nua. Lleva’t les sabates, acabe de netejar el terra, em diràs. Deixaré les sabates a fora i m’asseuré en una de les butaques, però em detindré i m’asseuré en l’altra, perquè des d’ací es veu millor el bosc. Fora hi haurà un xiquet jugant amb una bola de vidre, l’agitarà. Entraràs amb el café. Continuaràs nua i estaràs més bella que mai. Tanca els ulls i dis-me què hi veus, et diré.
TES.- Veig el meu interior, de xicoteta. Mai mire ací perquè em fa por, ja saps que és perillós traure el cap. Allí no hi ha café ni neu. Només hi ha boira, com aquest matí. T’he comprat un regal.
RIVER.- Llavors, m’entregaràs un paquet. L’obriré i trauré una bola de vidre, amb la miniatura d’un bosc a dins. L’agitaré i caurà la neu. Després de prendre’ns el café, en silenci, anirem a fora, al bosc, i et donaré el teu primer cigarret. Mira, sembla un riu, et diré. Em miraràs tranquil·lament i em contestaràs que continue semblant un personatge de Txékhov. Fumarem i el temps tornarà a ser un efímer infinit. T’acostaràs i em murmuraràs alguna cosa a cau d’orella.