‘La vida invisible d’Anna Peris’, de Gabi Ochoa

Gènere: Teatre
Tema: Narcisisme
Inspiració: Xarxes socials
Proposa: Inma Liñana, artista visual
Autor del text: Gabi Ochoa
Títol de l’obra: La vida invisible d’Anna Peris

LA VIDA INVISIBLE D’ANNA PERIS

—. Havia repassat bé les aplicacions.En tenia 38. Només d’imatge, retoc i fotografia n’eren 7. Però quan obria la càmera i girava la imatge… no apareixia. Segur que el sensor estava fotut, o alguna cosa així. Va obrir la càmera, va mirar que el paisatge (una platja paradisíaca) es vera en tot el seu esplendor i va prémer el botó de gir de la càmera. Res, no apareixia. El modelet li l’havien deixat a la botiga d’Urban life, especialitzada en disseny. Ella era única per a això. Una foto seua en xarxes socials, i pujaven les vendes. Però no apareixia.

En girar la càmera, seguia veient-se la platja, però des de l’altra perspectiva. Es va fixar que en el gir sempre tornara a la mateixa posició, és a dir, a la càmera fotogràfica. Però ella volia un selfie, i això, ara, era impossible. Estava segura que la càmera s’havia fotut. Tant d’utilitzar el mòbil amb aquestes aplicacions que s’actualitzen constantment i, de ben segur, que una de elles i el sistema operatiu eren incompatibles. Això seria. En tot cas, va provar d’altres aplicacions: Tik Tok, Instagram, Facebook, i fins i tot
Twitter, que li feia feredat obrir (estan tot el dia insultant-se). Però res: la seua imatge no apareixia.

Va cridar a Rebeca, una amiga que tenia la mateixa marca de mòbil. A ella li funcionava perfectament, i això que havia actualitzat el sistema operatiu. Va enviar-li uns àudios de WhatsApp a Ismael, amb qui tontejava des de feia temps. Ell, per tal d’ajudar-la, segur que feia alguna cosa. Però res: va intentar tot el que ell li va dir i seguia sense veure’s reflectida als selfies. Ismael li va dir que fera una prova: un selfie a l’inrevés, com es feien abans. Li dones la volta al mòbil i apuntes cap a tu. Ho va fer varies vegades i seguia sense aparèixer. Va pensar que, segurament, en girar el mòbil no apuntava bé cap a la seua cara i per això no eixia.

Va demanar-li a uns xics que passejaven per la platja que li feren la foto. Ells accediren ràpidament. Li la feren, li tornaren el mòbil i… res, que no eixia. Els xics es van quedar flipats. “Buah, tía, se te ha jodido el móvil, fijo”. Va agafar aire i va decidir cridar a Sebas, el friki de l’insti.

Sebas no s’ajuntava amb ningú de la seua classe, només amb els altres frikis que jugaven al rol. Li fotia haver d’escriure per WhatsApp, però no tenia una altra opció. El xic era un geni dels mòbils, de la tecnologia. Treia deus en Matemàtiques. I era el cosí d’Alba. Alba va flipar amb que li demanara el telèfon de Sebas: “N’estàs segura????”, li va posar al missatge. Ella ho tenia clar: “Segur que m’arregla el mòbil”.

El missatge va ser breu:
—. Holi???
—. Anna???
—. Síiiii. Com va, guapo?
—. Genial, genial. I ara millor. Et puc ajudar?
—. (Aquest ja ha parlat amb la seua cosina, segur). Sebas, tu saps de mòbils, no?
—. Alguna cosa sé.
—. És que el meu no em funciona.
—. Haurem de quedar per a que el revise.
—. Ja. I no podries enviar-me un àudio? És que…, espera (Gravant àudio)

Va esplaiar-se 6 minuts, explicant-li que la càmera no li feia selfies, que ella no apareixia, però que la resta de la gent sí. Que s’estava tornant boja, que no podia actualitzar Instagram, i que això li generava ansietat i…

Durant els 5 minuts següents no va obtindre resposta. Ella es va agobiar: “És alguna cosa roïna. Alguna cosa passa. Segur. Si un friki com Sebas no contesta, que li posa corets a totes les meues publicacions…, ha de ser que…”.

I de sobte: Gravant àudio. Era molt curt. A penes 7 segons. Ella va esbufegar. Sis minuts d’estrès es podien resoldre en 7 segons. Segur que Sebas havia pensat, havia mirat totes les opcions, havia buscat al Deep web, o a on fora que ell buscara, per arreglar-ho. Ella havia deixat caure, de fet, que si arreglava tot això tindrien una cita. És a dir, segur que havia una solució. I en el moment que va donar al botó, va escoltar: “Anna, tens la síndrome de Narcís”.

Es va fer un silenci. Estava malalta. Tenia una síndrome. Aaaaahhhhh!!!
I quan…/

—. Val, parem ací.
—. Encara en queda… Hi ha segona part.
—. Com acaba?
—. Anna mata a Sebas perquè creu que ell és el problema de tots els seus mals i li furta el seu mòbil.
—. I es fa una foto.
—. Sí.
—. I ja ix la seua imatge al mòbil?