‘L’engany dels ametlers’, de María Cárdenas

Gènere: Teatre
Tema: La melancolia
Inspiració: Edward Hopper
Proposa: Carmela Mayor, il·lustradora
Autora del text: María Cárdenas
Traducció al valencià: Isabel Martí
Títol de l’obra: L’engany dels ametlers

L’ENGANY DELS AMETLERS

Habitació en una residència d’ancians. Mare mira per la finestra. Filla, recolzada en el llindar de la porta, beu un refresc.

Mare:
Està fent massa calor.

Filla:
Tens calor? Puc fer-te un café amb gel. T’abelleix? Hi ha café acabat de fer en el saló. Et refrescarà, ja voràs. Un café llarg, o un americà. Vols llet?

Mare:
Un café sol. Curt. Sense gel. Amb sacarina.

Filla:
Des de quan prens sacarina?

Mare:
Has vist eixos ametlers? No haurien de…

Filla:
No, no els he vist. Vols una torrada amb mantega i confitura? M’han dit que has menjat molt poc.

Mare:
Són els hiverns, que són cada vegada més càlids. I les tardors, ja no es distingeixen de la primavera.

Filla:
He dut confitura.

Mare:
La floració s’avança any rere any.

Filla:
Confitura de gerd, de la que t’agrada.

Mare:
Ara en prenc de taronja. M’estime més els sabors exòtics.

Filla:
Exòtics.

Mare:
Sí, exòtics. Vull provar coses noves.

Filla: (riu)
D’acord.

Mare:
Te’n rius. Què té de roí? Hi ha una data límit per a això? No ho crec. Que estiga ací tancada no vol dir que no puga decidir sobre el sabor d’una confitura.

Filla:
No he dit això. I no estàs tancada.

Mare:
Ah, no? Aleshores anem-nos-en.

Filla:
Podem anar a fer una volta si vols. A vore els ametlers.

Mare:
Els ametlers… La vida canvia massa ràpid. I jo només la mire per la finestra.

Filla:
Tens unes vistes precioses.

Mare:
Només la veig passar. M’avorreix.

Filla:
Perquè no ixes de l’habitació. Pots jugar a les cartes, al parxís, vore una pel·lícula amb les teues amigues, no sé. Tens amigues ací, no?

Mare:
Fer amigues en este lloc és només assegurar-te anar a més soterrars.

Filla:
Bé, ja tens una cosa a fer.

Mare:
Alguns s’acomboien, encara que no els conegues, per fer cos. Si saps plorar, millor. Et conviden a tots.

(pausa)

Te’n rius.

Filla:
No, mamà, és que…

Mare:
Te’n rius de mi. Ja sé que per a tu tot el que dic sona ridícul. Perquè penses això, no? Que ta mare és ridícula.

Filla:
No, pense que ma mare és un poc victimista, res més. I de vegades ridícula, per què no? Este lloc és mel de romer. Si saberes el que costa, l’esforç que he de fer per a…

Mare:
Jo adore el ridícul. Quan eres menuda a tu també t’encantava. Com més ridícul, millor. Ara, no sé què t’ha passat. Ets una amargada. El món està canviant també per a tu.

Filla:
Ara tens huitanta anys i jo quaranta-cinc. Això passa.

Pausa llarga.

Mare:
No pensaves dur-me un café?

Filla:
Espere.

Mare:
Què esperes? Si no vas ara se l’emportaran. L’horari del berenar ja ha acabat.

Filla:
Espere per si canvies d’opinió.

Mare:
No canviaré d’opinió.

Filla:
Sempre canvies d’opinió.

Mare:
És el meu aniversari. Puc canviar d’opinió les voltes que vulga. M’has dut un regal?

Filla:
La gent està esperant.

Mare:
La gent?

Filla:
Sí. Irene… Ha vingut a vore’t. Ha vingut per tu.

Mare:
Ha vingut.

Filla:
Irene ha dut pastís i flors de sa casa.

Mare:
De xocolate. No saben fer res més que pastís de xocolate.

Filla:
I espelmes.

Mare:
Sap que odie bufar les espelmes.

Filla:
No tots els dies es fan huitanta anys.

Mare:
I una flamerada damunt del pastís m’ho recordarà. No patisques.

Filla:
Per què no et mudes? Posa’t guapa i ix a saludar.

Mare:
Eixos ametlers… se’m fa estrany vore’ls així. Florits.

Filla:
És la tardor que tot ho canvia.

Mare:
Carn que batega al compàs del temps.

Filla:
Què?

Mare:
Res, coses meues.

Filla:
D’acord, et deixe tranquil·la.

Mare:
Tranquil·la? Estic farta d’estar tranquil·la. La tranquil·litat és obrir-li la porta a la parca. No vull estar tranquil·la. No vull.

Filla:
Com estem hui… Sabia això de la crisi dels quaranta, dels cinquanta, però dels huitanta? Hi ha crisi dels huitanta?

Mare:
Pregunta-li a Irene. Ella ho sap tot.

Filla:
No comencem.

Mare:
Ja hem començat. El que jo vull és que acabe.

Filla:
No sé què collons et passa amb Irene, de veres. Fa temps que la tens entre cella i cella.

Mare:
A mi amb Irene no em passa res. Només estic cansada.

Filla:
Has dormit tot el dia. M’ho ha dit la xica rossa. Com li diuen?

Mare:
Cuidadora. Li diuen cuidadora.

Filla:
Posa’t el vestit de flors. Segur que t’animarà.

Mare:
Creus en els miracles?

Filla:
Potser, per què no.

Mare:
Els miracles personals poden acabar sent perillosos, et fan sentir important.

Filla:
I tu des de quan ets creient?

Mare:
No ho soc, però si ho fora, almenys tindria alguna cosa a fer els diumenges. Odie els diumenges. Són com una llarga travessia en el desert.

Filla
Mamà, celebrem, vinga.

Mare:
Si estiguera en Nepal cantaria mantres, en Camerun pregaria a algun bruixot, però ací… no hi ha manera de trobar suport místic en este avorriment.

Filla:
Si vols podem resar el rosari. Voràs què divertit.

Mare:
Només dic que els que van a missa troben sentit als seus diumenges. I deixa estar el sarcasme d’una puta volta. És diumenge i és el meu aniversari.

Pausa.

M’agrada el teu vestit.

Filla:
De veres? Ni tan sols m’has mirat.

Mare:
Són els ametlers…

Filla:
Aleshores, café curt amb sacarina?

Mare:
Americà. Millor americà.

Fosc.

Fi.