‘Diari de la fugida’, de José Miguel Ortiz

Gènere: Teatre
Tema: Erotisme
Inspiració: Anaïs Nin
Proposa: Rafa Cervera, escriptor i periodista musical
Autor del text: José Miguel Ortiz
Traducció al valencià: Isabel Martí
Títol de l’obra: Diari de la fugida

DIARI DE LA FUGIDA

Dos cossos entrellaçats en un sofà que ha complit, de sobres, el seu ara trista, ara excitant, sempre dura, vida de sofà d’estudiants de vint anys. Ella recorre, conscient, amb els seus dits, la cintura d’ell… Al costat del sofà, unes maletes. Ell, absort, acaricia les cames d’ella… És una càlida nit… Algú podria assegurar, jurar, que és una càlida nit típica dels primers anys d’aquest segle, i no obstant això…

Sona de fons una cançó… “(I just) died in your arms tonight”, de Cutting Crew.

ELLA:
No és la primera vegada…

ELL:
Què?

ELLA:
(Abstreta) Aquesta és la típica obra de sofà… i no és la primera vegada que estic ací, en una d’eixes ridícules situacions on la vida et col·loca al costat d’una banda sonora trista, i tot i això balles. Coneixes el preu, sents el rubor que t’inunda, i balles. Entres en una absoluta i meravellosa bogeria, et sents viva, de sobres saps que únicament les bandes sonores tristes et fan sentir així, llepada amb suavitat, com la vora d’una platja per la mar…

ELL:
Voldria, abans d’anar-me’n, vore la mar…

ELLA:
Ara?

ELL:
És tard?

ELLA:
El cinema no t’ha ensenyat que en les fugides és fatal perdre el temps?

ELL:
Fa anys, molts, vaig viure en un pis prou alt, en la Plaça Hondures. Des de la terrassa es veia una porció de mar. Sempre hi havia algun vaixell, i de nit s’il·luminava… A vegades, quan el recorde, imagine que eixe vaixell ha d’estar ja tan lluny… com és possible que haja passat tot este temps?

ELLA:
Han passat els anys. La meua joventut s’ha consumit també, han tancat molts cinemes… Si els nostres records foren cel·luloide, fa temps que en hauríem pegat foc al costat d’ells… De veritat eres incapaç de vore-ho? Estem desapareixent… Mira’m. (Ell s’alça i atrapa amb les mans els pits d’ella) Les nostres venes, sang i llàgrimes… es van transformant en ombres.

ELL:
M’esforce per recordar, per associar cada any, cada pis d’estudiants, a cada to de pell, cada olor, cada persona a qui vaig desitjar, a qui vaig estimar… (Ara és ella la que, des de darrere, manté agafat pels muscles al seu company) Quan vaig arribar a esta ciutat només volia viure com Henry Miller i Anaïs Nin a París, forjar un diari vital d’experiències… mossegar els llavis de la ciutat, llepar les seues cuixes, abastar els seus pits, assaborir amb temps el seu sexe…

ELLA:
I no obstant això vas prendre el camí equivocat, no vas entendre, o no vas voler entendre, les teues pròpies lectures… El teu diari mental… cada vegada més fràgil, cada vegada és més trist, perquè s’està transformant en el diari d’un exili, on només queda la malaltissa passió per la joventut, però únicament per la teua joventut…

ELL:
Recorde haver estimat.

Recorde haver-ho fet en la calor excessiva de l’estiu i amb eixe fred cru que t’obliga a pujar les solapes de l’abric.

Recorde pel·lícules que vaig vore en esta ciutat per primera vegada en pantalla gran, recorde perfectament els cinemes, la Filmoteca, recorde asseure’m la majoria de les vegades en les primeres files de butaques, recorde acariciar i besar les cuixes de ballarina d’Eva quan s’apagaven les llums, recorde els cinemes Albatros…

Recorde “El cap de tot això”, de Lars Von Trier, en els Babel, amb Lucía, amb la tebiesa dels cossos molt pròxims a la primavera, quan encara no sabia que la volia.

Recorde els carrers de Ciutat Vella caminats en soledat, i els recorde entre riures, begut, arrossegant un carro de supermercat amb algú en el seu interior, detenint la carrera cada cert temps per a recuperar l’alé, besant uns llavis que ja no tenen nom.

Tinc, en la memòria, inesborrable, l’olor a suavitzant dels llençols de Laura.

Recorde com era un lustre abans que succeïra, recorde els seus vint anys, els seus vint meravellosos anys, i el Campari que vaig beure per a gaudir del meu absurd maleïdisme i dels seus rebutjos. Recorde besar lenta i suaument les seues natges sense pensar en el passat o en el futur…

Recorde la platja a l’hivern, recorde els primers temps com si tot haguera ocorregut ahir, com si estos vint anys hagueren sigut vint mesos, i el dolor no significara res.

Recorde “La mamà i la puta”, de Jean Eustache, i de com vaig intuir, en veure-la, en la Filmoteca, que mai seria feliç en el temps que m’havia tocat viure.

Recorde “La col·leccionista”, de Rohmer i “L’últim tango a París”, de Bertolucci, en la meua primera Mostra de València…

Recorde tant de cinema…

Recorde “Las historias naturales” de Joan Perucho i els diaris d’Anaïs Nin, abans que, a la biblioteca del carrer Hospital els relegaren al depòsit, recorde començar a escriure els meus propis diaris, recorde ser conscient del pas del temps…

Recorde la Plaça Hondures… com la recorde…

Recorde les nits solitàries al Carrer Mestral…

Recorde una nit de mojitos.

Recorde el vell Citröen de Lucía.

Recorde quanta gràcia li feien els meus estúpids acudits en els primers temps…

ELLA:
T’has adonat que estàs a la meitat de la teua vida i la teua major alegria, la major de les teues felicitats, és repassar velles cançons, fotografies, i parlar amb gent, com jo, que potser ja no existeix, d’un temps que no tornarà?

ELL:
Sempre va ser eixe el pla…

ELLA:
Allà on fuges també?

Ell comença a besar l’axil·la d’ella. Ella dona per vàlida la resposta… Cluca, satisfeta, els ulls… Ella podria assegurar, jurar, que eixes gotes de suor que cauen tímides entre els seus pits, brillants, tèbies, són aquelles d’una càlida nit típica dels primers anys d’este segle… i no obstant això…

Ella desitja tornar a ballar, fa vindre a la seua ment una melodia…

Sona una altra cançó, “When You’re Gone”, de The Cranberries… i ho fa mentre tot va a…

FOSC