‘Visió d’Europa: Epíleg’, d’Antonio Cremades

Gènere: Teatre
Tema: L’esperança (Europa i el pensament europeu)
Inspiració: Béla Tarr
Proposa: Héctor Arnau, escriptor, traductor, lletrista i cantant
Autor del text: Antonio Cremades
Traducció al valencià: Albert Bellés i Chorva
Títol de l’obra: Visió d’Europa: Epíleg

VISIÓ D’EUROPA: EPÍLEG

BÉLA TARR.- (Apareixent pel lateral esquerre. Escenari a les fosques. Es deté en primer terme. Llum zenital.) Bona nit. No crec necessari presentar-me. Tots vostés em coneixen de sobra, al contrari, no estarien ací. Sé que esperen, com diu al programa de mà, una dissertació sobre la meua particular visió de l’art de fer pel·lícules. Però, en lloc d’això, els propose quelcom molt més enriquidor i interessant: compartir amb tots vostés el que ben bé podríem qualificar com la meua última obra, l’escena que no filmaré mai; per a la qual requerisc la seua inestimable col·laboració. M’ajudaran? (Sense esperar resposta.) Molt bé. Comencem, doncs… (Tot el que relate es projectarà sobre una pantalla situada al fons de l’escenari.) Imaginen un carrer desert i mal il·luminat en un acurat i enigmàtic blanc i negre, poden? Ara, si agusen l’oïda, sentiran uns passos ferms acostant-se des d’algun cantó, alhora que una peça de Mihály Vig oficiarà d’improvisada banda sonora. Segons després veuran aparéixer la silueta d’un home tocat amb llarg abric i barret negres; potser acompanyem aquest desconegut, al qual només identificarem com una silueta, una ombra entre les ombres, durant uns segons. Al final d’eixe mateix carrer, d’alguna porta es projecta un raig de llum que a penes aconsegueix tacar lleument el clarobscur regnant. Quan arribem a la seua altura, comprovarem que prové de l’interior d’un bar desgavellat. (S’il·lumina l’escenari. A partir d’aquest moment, tot el que ocòrrega sobre l’escenari serà gravat i projectat en blanc i negre en temps real.) Una barra al fons; al lateral esquerre tres o quatre taules amb les seues corresponents cadires i una porta d’accés al lateral dret. Darrere de la barra, el cambrer, un tipus de mitjana edat gros, eixuga diversos gots, mentre observa la clientela formant xicotets grups, tant drets com asseguts a les taules. Per la lentitud i la poca destresa en els moviments, presumim un incipient estat d’embriaguesa general. (Enquadrant-la amb les seues mans, mima l’acció secundat per l’operari de càmera a qui durant la peça donarà indicacions alhora que corregeix la posició d’algun dels actors.)

TAULA 1

-En què penses?
-En res.
-Estàs molt callat.
-Això és el que passa quan u no té res a dir.

TAULA 2

-Quina hora és?
-Tocaran les huit.
-Estarà a punt d’arribar.
-Millor.
-Sí.
-Acabem prompte amb esta farsa.

TAULA 3

-Tu què n’opines?
-Opinar… sobre què?
-No me’n refie.
-Fas bé.
-Massa fàcil, no et pareix?
-No.
-Ni una sola veu en contra.
-I què volies que férem?
-No ho sé.
-És la millor solució.
-Tu ho creus?
-Si és que en té cap.
-No hem aconseguit mai posar-nos d’acord en res i de sobte ara…

BARRA

-Qui t’ho ha dit?
-Es comenta.
-Murmuracions.
-Això mateix he pensat jo.
-Em pregunte…
-Què?
-Quant de temps podrem seguir resistint en esta situació?
-Espere que el suficient.

TAULA 1

-I si no és més que una maniobra?
-Per a…?
-Només és una conjectura.
-En què et bases?
-No et pareix sospitós que siguen ells tres…, curiosament, qui més es juguen en açò, els que l’hagen defés?
-Et recorde que tu també hi estaves d’acord.
-Hi tenia alternativa?
-Sempre hi ha alternativa.
-Al remat negociaran pel seu compte, si és que no ho han fet ja.
-Ves amb compte amb el que dius…
-Saps el que això significa?
-… o et portarà més problemes dels que ja tens.
-Ens estan utilitzant. No sé tu, però jo no consentiré que ningú jugue amb la fam dels meus fills.
-On vas? Espera… No pensaràs…? Escolta. Ni se t’ocòrrega… És que no em sents?

TAULA 3

-Creus que fem el correcte?
-Quan hi acabe t’ho diré.
-Potser hauríem d’haver…
-Mut.
-No deixe de pegar-li voltes… i com més va, més ho veig tot més tèrbol. Què ocorrerà quan ja no…?
-Mut.
-Aleshores serà pitjor…
-Impossible.

TAULA 2 (als quals s’afegeixen els integrants de la taula 1)

-Endavant.
-Però… es pot saber què dimonis li passa a este?
-Potser creieu que no sabem el que trameu?
-Què hi insinues? Parla clar, maleït siga!
-Voleu deixar-ho estar ja?
-Això dis-li-ho a este. No m’agrada que m’acusen. I menys sense motius.

BÉLA TARR.- I és en aquest moment quan la nostra història, la que mai ningú veurà, arriba al seu clímax. A qui li estranya que uns borratxos acaben a espentes? Però, compte… no ho dilatem més enllà del necessari. És que ningú pensa fer res per a separar-los? Insults, acusacions, més insults i algú que demana l’enèsima ronda per a calmar els ànims.

-Begam, hòstia! Per a què collons hem vingut ací?

BÉLA TARR.- I tots, més prompte que tard, el secunden alçant les copes i buidant-les d’un glop conciliador; obliguen els contendents a donar-se la mà, i ací no ha passat res, el que finalment accepten, més perquè els deixen tranquils, que per convenciment mutu. Un altre li reclama al cambrer que apuge la música. I ahí els tenen vostés, este és l’últim esforç d’imaginació que els demane, pegant voltes sobre sí mateixos com trompes, en un ball d’autòmats al compàs d’una melodia tan trista com repetitiva, els rostres inexpressius, la mirada perduda, abraçats a les copes, tan buides com la seua esperança, tant de temps com la vostra paciència puga suportar-ho. Quina imatge per a un final! I parlant de final, recorden l’home misteriós, el dels passos ferms? doncs bé, just en aquest moment el veiem aparéixer i detindre’s a la porta, mentre l’escena lentament es fon a negre a l’espera dels títols de crèdit.

(Béla Tarr desapareix pel lateral esquerre, mentre a la pantalla del fons, com ell mateix acaba d’anunciar, lentament l’escena es fon a negre i dona pas als títols de crèdit i al conegut THE END.)