‘Pulmó d’acer’, de Pascual Carbonell

Gènere: Teatre
Tema: Saber / poder
Inspiració: La poliomielitis a l’Espanya franquista
Proposa: Laura Ojeda, fotògrafa escènica
Autor del text: Pascual Carbonell
Traducció al valencià: Isabel Martí
Títol de l’obra: Pulmó d’acer

PULMÓ D’ACER

Gener de 1963. Hospital Niño Jesús de Madrid. Sala de rehabilitació.
Tota l’escena transcorre en blanc i negre.

A un costat de la sala, un grup de xiquets amb aparells ortopèdics en les cames. Un desgavell de ferros i engranatges metàl·lics, units entre si per diverses cingles i corretges. Amb forces es mantenen en peus, raó per la qual alguns han de dur crosses.

Enfront d’ells, Francisco Franco. A les seues esquenes, un grup de monges amb grans cornettes.

Franco somriu orgullós. Un a un, els xiquets van desfilat fins a arribar a ell per a donar-li una flor blanca. La desfilada resulta grotesca. La manera en la qual els xiquets caminen és inhumana, antinatural. Però es desplacen, amb absoluta determinació, sota l’atenta mirada del caudillo i el seu seguici. S’arrosseguen, un a un, forçant els seus xicotets cossos a colp de maluc. Franco recull la flor, acaricia algun cabell, frega alguna galta i somriu, somriu molt.

L’última de la fila és Sara, una jove d’uns 16 anys, preciosa, que s’ha quedat dempeus paralitzada.

Franco la mira curiós, i somriu, una altra vegada. Les monges es miren, incòmodes. Elles no somriuen.

Sara porta una rosa roja. L’única nota de color en tota l’escena.

Sara avança un pas i cau a terra.

Apareix en escena la mare de Sara, fa sis anys.

MARE.- Sara bonica, alça’t, arribaràs tard a l’escola.

SARA.- Mare… No puc moure’m.

MARE.- No digues favades, com que/

SARA.- Ajuda’m, mare! Què m’està passant? No puc caminar!

La mare de Sara desapareix.

Sara aconseguix posar-se empeus amb l’ajuda de les crosses. Estreny amb força la rosa, tant que es fa mal, i dona un segon pas. Davant d’ella, Franco somriu (no para), però alguna cosa no va bé, Sara no pot respirar. I torna a caure.

Un grup d’infermers introdueixen a Sara a tot córrer en un pulmó d’acer. Una màquina que genera les diferències de pressió necessàries perquè els pulmons s’expandisquen i prenguen aire. Una espècie de sarcòfag de metall que només deixa lliure el cap.

Un metge parla amb els pares de Sara.

METGE.- El tractament no funciona.

PARE.- No entenc, com que no funciona/

METGE.- Sara és incapaç de respirar per ella mateixa.

PARE.- Sara és forta, es recuperarà, ja ho veurà/

METGE.- El pulmó d’acer respira per ella.

PARE.- Sí, però amb un poc més de temps. Segur que si esperem un poc més/

METGE.- Du ací tres mesos i no hem notat cap millora.

PARE.- Sara va començar a caminar molt prompte, sap? És una xiqueta molt espavilada. Ha d’haver alguna cosa que puguen fer, algun tractament, segur que amb un poc més de temps torna a respirar, ja veurà doctor, Sara ens sorprendrà a tots/

METGE.- Hi ha altres xiquets.

PARE.- Què vol dir?

Silenci incòmode.

METGE.- Els deixe un moment amb ella.

Ix.

PARE.- Sara es posarà bé. Ja ho veurà!

MARE.- Va, calla i fes-li un bes a la teua filla.

Els pares de Sara li fan un bes a la seua filla.

Els infermers els trauen de l’estança no sense gran esforç. Sara es queda sola.

L’única cosa que s’escolta és el so de la màquina, el pulmó d’acer.

En eixe instant esclata una gran tempesta. Sentim la pluja caient amb força. Trons i llampecs per tot arreu. Un llamp cau a prop, massa a prop, tant que se’n va la llum en tot l’hospital.

De sobte, silenci. Un silenci que pesa. Sara comença a ofegar-se. No és capaç de respirar. Sara es mor.

Més trons, més pluja, més llampecs. Un llamp travessa la finestra caient sobre el pulmó d’acer i sobre Sara. Una llum blanca ho banya tot. Milers de volts penetren en els pulmons de Sara fonent el pulmó d’acer al seu ser.

Després silenci. Un silenci etern.

Sentim la primera glopada d’aire de Sara.

Sara respira. La màquina, el pulmó d’acer, està totalment destruït. Sara s’incorpora i respira alleujada. De la seua boca ix un remolí de vent que enlaira els trossos de metall i enderrocs de l’estança. Sara es tapa la boca amb la mà i el vent cessa. Incrèdula, aparta la seua mà de la boca i llança una glopada d’aire provocant un xicotet tornado enmig de l’habitació. El vent la té alçada, surant en l’aire. Sara bufa amb força provocat un huracà al seu voltant. Espantada, pren aire amb energia. Tot el vent penetra en els seus pulmons d’acer deixant l’estança en calma. Sara cau de nou al terra.

Sara s’alça amb la rosa a la mà i fa un nou pas cap al caudillo, qui, per descomptat, continua somrient. Sara es deté i llança al terra les crosses. Franco deixa de somriure, per fi, i la mira directament als ulls. Sara pren aire i exhala un cicló que l’enlaira a mig metre del terra. Amb el següent bufit llança per l’aire a les monges que, amb les seues grans cornettes, sembla que volaren. El caudillo no entén què està passant, mira al seu voltant buscant ajuda, però no hi ha ningú, està sol. Sara, surant per l’aire, es col·loca davant d’ell. Li entrega la rosa. Franco l’agafa amb por i resignació. Sara inhala el tornado caient a terra. Tot està en calma de nou. Franco, el caudillo, l’ajuda a alçar-se. Sara està tan a prop d’ell que pot sentir la seua respiració entretallada.

FRANCO.- Eres un milagro.

El caudillo somriu. I repetix la frase.

Eres un milagro.

En eixe moment, Sara pren l’aire dels pulmons del caudillo. Tot el seu aire.

Franco intenta respirar. Però no hi ha gens d’aire, Sara el reté en els seus pulmons d’acer.

Els ulls del caudillo semblen a punt d’eixir-se’n de les seues òrbites.

Silenci etern.

Finalment, la rosa roja abandona la mà del caudillo i cau, lentament, al terra.

Sara ja pot, per fi, respirar.

Fosc final.