‘Aspirenials’, d’Isabel Martí

Gènere: Teatre
Tema: Telepredicadors
Inspiració: Torrevieja, quan es regalaven apartaments als concursants de l’Un, dos, tres
Proposa: Begoña Donat, comunicadora cultural
Autora del text: Isabel Martí
Títol de l’obra: Aspirenials

ASPIRENIALS

Habitacle inundat d’un minúscul apartament en la urbanització La Torreta II de Torrevella. Una anciana asseguda a una tauleta de faldes amb un daiquiri, una carasseta d’esnórquel al cap, barnús i unes botes d’aigua mira fixament per la finestra. La seua neta, també amb botes d’aigua, un pal de selfi i anell de llum incorporat, enquadra estratègicament l’únic racó mostrable de la casa.

NETA: I tot el dia plorant i plorant: “que soc pobra, que tinc una vida injusta”, i ahí amb el puny en alt. Doncs, et diré una cosa, aspirenial: eres pobra perquè vols! Eres pobra perquè et rota! Algú t’ho havia de dir. I creu-me que t’estic fent un favor, aspirenial.

IAIA: Jessi…

NETA: La vida no vindrà a buscar-te perquè has de ser tu qui isca a buscar a la vida! Ix i busca a la vida, aspirenial. Atrapa-la si pots, fot-li canya a la vida!

IAIA: (Assenyalant l’escot) Jessi, el botonet.

NETA: Mireu-me a mi. Jo soc una aspirenial, com vosaltres, de iaios treballadors de la postguerra, amb fills treballadors, la primera universitària de la família. Esta és ma iaia. Saluda, iaia.

La iaia, li descorda el botó de l’escot i li arromanga la samarreta per deixar el melic a l’aire.

NETA: (Tallant) Què fas?

IAIA: Vols o no vols vendre?

Li posa a sa iaia el daiquiri en la mà, es tapa de nou la panxa i reprén la gravació.

NETA: Esta és ma iaia. Saluda, iaia.

IAIA: A les bones.

NETA: La meua iaia i jo som pobres, eh que sí, iaia?

IAIA: Pobres, però honrades!

NETA: Iaia, quina pensió tens tu?

IAIA: Però, Jessi, això a qui li importa?

NETA: A mi, als aspirenials, a tots!

IAIA: Però això són coses de cadascú.

NETA: Veieu, aspirenials, les rèmores del passat. Els secrets, les cauteles… Les pors irracionals d’una classe treballadora desarticulada, desarmada, que no es comunica. Sense por, iaia, sense por! La veritat ens farà lliures! Allò privat és públic, allò privat és polític.

IAIA: Al·leluia!

NETA: (Tallant) Al·leluia, iaia?

La iaia arronsa els muscles. La neta reprén.

NETA: Quants anys has treballat?

IAIA: Tota la vida.

NETA: Només deixar l’escola, no?

IAIA: Abans!

NETA: I què feies?

IAIA: El que calia: (solta el daiquiri) tindre cura dels menuts, fer comandes, embastar pantalons, encaixar taronja, fer bugades…

NETA: Iaia, aguanta la pose.

IAIA: Açò no s’acaba mai.

NETA: Vols vendre o no vols vendre? (Reprén) I ara quina pensió se t’ha quedat? Conta’ns.

IAIA: Però com t’he de dir…

NETA: Conta’ns!

IAIA: Però tu t’has pensat…

NETA: Conta’ns!

IAIA: Estic jo ara com per a…

NETA: Conta’ns!

IAIA: 402,80 €.

NETA: Al mes?

IAIA: Al mes.

NETA: I direu: eixa merda per treballar de sol a sol 82 anys de la teua vida?

IAIA: Jèssica! Això és precís?

NETA: 82 anys, dis-ho amb orgull, iaia! Allò privat és públic, allò privat és polític! 82 anys treballant per una merda de pensió no contributiva.

IAIA: Eixa boqueta.

NETA: No contributiva, diu. Com si esta dona no haguera contribuït. Què més volen, eh? La nostra sang?

IAIA: Això és fins als 65. Ara la nostra sang ja no val “ni pa tacos d’escopeta”

NETA: “Ni pa tacos d’escopeta”, aspirenials! Quina expressió més boomer, però més descriptiva, més… Doncs, s’ha acabat.

IAIA: S’ha acabat!

NETA: Estem fartes de que ens facen ghosting

IAIA: De què?

NETA: De que ens ignoren.

IAIA: Cert…

NETA: De que es facen rics uns pocs mentre els de sempre mantenim este país.

IAIA: A vore, tu…

NETA: No ens conformem!

IAIA: No!

NETA: No podran amb nosaltres

IAIA: No!

NETA: No volem els seus diners!

IAIA: No?

NETA: No!

IAIA: Segur?

NETA: Segur! Perquè nosaltres tenim els nostres propis recursos!

IAIA: Els tenim?

NETA: Aspirenials…, era tan senzill que costa de creure. Era tan fàcil que no ens havíem adonat. Les solucions estan inventades. Només hem d’observar i fer. Fer el que funciona, fer el que altres han fet. Com es guanyen els diners, aspirenials?

IAIA: Treballant.

NETA: Iaia!

IAIA: (Recordant) Invertint, invertint!

NETA: Després ho edite (continua). Aspirenials, la meua iaia va nàixer en la Costa Blanca, sa mare va nàixer en la Costa Blanca, sa iaia va nàixer en la Costa Blanca… Però, a qui pertany la Costa Blanca?

IAIA: Grava a eixos que s’estan passant droga, Jessi. I ho enviem a l’ajuntament.

NETA: (Tallant) Iaia, estem en la faena o què? No pots ser una iaia qualsevol, d‘eixes gracioses que entendrixen…

IAIA: Ara serà culpa meua!

NETA: No pares de cagar-la!

IAIA: Perquè el guió que has escrit és una merda!

El mòbil es despenja del pal i cau a l’aigua. Silenci.

NETA: (Plorant) Per què no pot eixir-me res bé en esta vida?

IAIA: (Plena de compassió) Perquè si hagueres aprés a fer alguna cosa de trellat, en compte de gastar-te els estalvis de ta mare “invertint” en este forat de rates…

NETA: Este forat de rates, com tu dius, és una relíquia kitsch dels 80. L’últim apartament dels guanyadors de l’Un, dos, tres.

IAIA: Guanyadors eixos? Guanyadors els constructors, ignorant! El que no et contaven en l’Un, dos, tres era que si volies estiuejar en l’apartament havies d’amotxar en metàl·lic el 40% del valor en impostos. I com la majoria no tenien els diners hagueren de malvendre els apartaments als mateixos constructors que els recompraven, això sí, a preu de saldo i els venien als famosos. Els quatre desgraciats que s’hipotecaren per pagar i no haver de desfer-se de l’apartament s’han mort tractant tota la vida de traure’s de damunt “el apartamento de Torrevieja”. Veges ara a qui li col·loques este rebost amb llit de parets de paper, esta cova plena d’humitats, brossa i rates en una urbanització privada, en zona inundable, sense carreteres asfaltades ni voreres ni enllumenat.

NETA: Iaia, no estàs cansada? No estàs farta de ser pobra però honrada?

Silenci dramàtic.

IAIA: Fem un Air B&B?

La neta es llança als braços de la iaia.

Fosc.