Derxivos, de Joan Nave

Gènere: Teatre
Tema: Silenci
Inspiració: Istanbul
Proposa: David Gadea, percussionista
Autor del text: Joan Nave
Títol de l’obra: Derxivos

Derxivos

Estiu. Mare i fill es relaxen en la piscina abans de sopar. La mare, molt prima, es pren en silenci una orxata enorme, asseguda en una cadira de plàstic en la terrassa de la casa de camp. El fill, molt gros, dins de la piscina, va fent saltets i pentina l’aigua, movent els braços com si estiguera apartant fulles de baladre que suraren en la superfície. Ell porta unes ulleres de sol que ja no són necessàries a esta hora. Ella, gorreta i bikini desfilagarsat del 1994.

Actualitat. País Valencià. Hemisferi Nord del Planeta Terra. Plànol habitual de la realitat (el que quasi tots donem per bo).

(La mare esgota el culet d’orxata que li queda, i eructa com eructa qualsevol personal normal)

(Silenci inicial llarg).

DOLORS: (eructa) […]
(Pausa)

(alhora) DOLORS: Istanbul… MARTÍ: Rotes com un home…

(Silenci llarg)

DOLORS: Ah, sí? I com rota un home, a vore?

MARTÍ: Istanbul, què?

DOLORS: Que me’n vaig a Istanbul.

MARTÍ: Com? (Pausa) Saps que no pots.

DOLORS: I qui ha dit que no puc?

MARTÍ: Jo/ I les teues filles/ I el metge.

DOLORS: A hores d’ara me la bufeu prou tots, ho saps, no? I el metge, també.

MARTÍ: Ja ho sé. Però no hi aniràs.

DOLORS: I tant que hi aniré…

(Silenci. Les xitxarres canten a les branques dels pins fins que rebenten de calor i buidor existencial).

DOLORS: I com haurien de rotar, segons tu, les dones?

MARTÍ: No-aniràs-a-Istanbul. Punto.

(Silenci breu)

DOLORS: No ni poc…

(Silenci)

MARTÍ: (es capbussa i trau el cap) Te n’has passat amb el cloro… He pegat dos glopades sense voler. Déu, quin mal de cap…!

DOLORS: Era herbicida. Del bo: Roundup.

(Silenci)

MARTÍ: I a què collons has d’anar tu a Istanbul?

DOLORS: A reconquerir-la per a la Cristiandat. Tornarà a dir-se Constantinoble.

MARTÍ: Ahà… I amb qui/

DOLORS: (seca) Sola! Jo sola. Soc prou fadrineta, jo.

MARTÍ: Mamà, i si et telefonen de l’hospital? Tens un fum de cites amb/

DOLORS: Tinc/ 58 anys! (Silenci breu). I un bitllet d’avió, acabadet de comprar.

MARTÍ: I per què sola? Per què no li ho dius a la tia, que vaja amb tu?

DOLORS: amb la tia ves tu.

(Silenci)

MARTÍ: Et perdràs. I ens faràs patir. Mai t’havien pegat estes volades, hòstia… Quin gust tens de fer-nos patir… Dis-ho, què guanyes?
(Silenci)
Mai has viatjat sola.

DOLORS: Doncs ara, sí, veus?

MARTÍ: No-pots-viatjar-sola!

DOLORS: I això per què?

MARTÍ: I si et passa alguna cosa? Estàs dèbil, ara.

DOLORS: Faig la faena de casa i la de la Facultat, sí? Pos ja està.

MARTÍ: I si et desmaies enmig del carrer com et va passar l’altre dia a la baixadeta de les figueres?

(Silenci)

DOLORS: Rotaré. I acudiran.

(Silenci)

MARTÍ: (fent el mort, surant) Què li has abocat, el poal sencer, de cloro? Se m’ha enganxat l’olor darrere de les boles dels ulls, fotre!

DOLORS: Era cicuta. Vaig pensar que t’agradaria parar de patir a la manera de Sòcrates.

(Silenci)

MARTÍ: T’amagaré el passaport…

DOLORS: I jo et pegaré una hòstia.

(MARTÍ ix de la piscina. Agafa una tovallola feta pols de l’EXPO 92. S’agenolla davant la mare i li recolza el cap banyat sobre les cuixes, afectiu. DOLORS se’l trau de damunt amb suavitat i incomoditat i s’encén un cigarret)

MARTÍ: (des del terra de la terrassa, estés) És conya, no? Tot açò d’Istanbul… t’agrada sentir-me renegar. Ho has dit perquè se t’ha passat pel cap, perquè deus estar angoixada per l’operació i has llançat la idea per vore jo què deia.

DOLORS: Martí, rei/

MARTÍ: Mamà, anirà tot bé. A La Fe tenen els millors metges.

DOLORS: Martí: escolta’m. Escolta’m bé, perquè no ho repetiré massa voltes més: me’n vaig a Istanbul.

MARTÍ: Molt bé, d’acord. Te’n vas a Istanbul, sola. I quan tornaràs?

DOLORS: No crec que em done temps de tornar, tal com veig que va tot.

MARTÍ: Però, però tu estàs sentint-te? Estàs com una gàbia de gats. Tot just ara que van a tornar-te a operar… Te’n vols anar a Turquia i enviar-ho tot a fer la mà, i deixar passar l’oportunitat de provar el tractament nou? Què passa ara, s’ha girat vent o què?

DOLORS: No necessite el teu consentiment ni el de les teues germanes.

MARTÍ: Dona’m un sol motiu, un només, una raó de pes per a anar-te’n a Istanbul sense operar-te. Cabuda, més que cabuda, que només penses en tu.

(Silenci. La mare se’n va dins de casa. MARTÍ sospita que DOLORS no tornarà i s’enrotlla la tovallola a la cintura, agafa les claus del cotxe i s’adreça a l’eixida de la casa de camp)

DOLORS: (tornant) Com una càmera anecoide.

MARTÍ: (para, no se’n va) Què?

DOLORS: Així imagine jo la mort. Com una càpsula d’eixes que entres i l’han dissenyada perquè hi haja silenci absolut. El soroll que fas dins, és absorbit. El que ve de fora, no entra. No sents res de res. Gerard diu que als tres quarts d’hora comences a tornar-te boja. Silenci, Martí, d’eixe que no hi ha ment humana que el puga pair. Així imagine jo la mort. Durant molts anys vaig pensar que la mort era foscor, ja, per a sempre. Però, no. La mort és un silenci insuportable que et rebenta el cap. Com el puto silenci d’esta caseta sense veïnat. Com els silencis entre frase i frase que feia ton pare. Com el silenci de mitjan nit quan em desperte i em ve tot al cap, el passat i el futur. Istanbul, sí, Martí, Istanbul. Sempre vaig voler anar a Turquia. Jo que sé, coses, manies que té una. Deu ser l’última cosa que podré fer. Arribar a Istanbul, sentir el soroll del carrer, dels cotxes, dels carros, de les persones. Vore les criatures als carrerons barallant-se en una llengua que no comprenc. Que els taxistes intenten estafar-me. Que ho aconseguisquen. Escoltar els precs de la Mesquita Blava, i els de Santa Sofia, mesclats amb els gossos que deambulen desconfiant els uns dels altres. Sentir els altaveus dels imams de les mesquites i els venedors dels mercats. Emborratxar-me de sons, Martí. Sentir. Sentir!! Anar-me’n d’este món reglotant d’estímuls. Acabar els meus dies com una cançó que rebenta en compassos desbocats just abans d’acabar-se. Que em criden a l’orella, tete. I et dic més: que em gemequen i em rebufen a l’orella com a Ana Belén en La Pasión Turca/

MARTÍ: Mamà!/

DOLORS: Viure, fill, viure, fotre!!! Quedar-me sorda de tant de soroll. Mentre puga sentir el que hi haja fora, no vindrà eixe silenci fosquet que prompte em secarà tota sencera, començant pels peus i acabant pel cap. Em sents?

(Silenci que dura tota la vida)

MARTÍ: A Turquia no hi ha orxata.

DOLORS: (Somriu) Doncs m’emportaré el Roundup de la piscina.

MARTÍ agafa les claus del cotxe i ix per la porta del jardí.

DOLORS entra dins de casa i ix amb el segon got enorme d’orxata concentrada.

Mira els whatsapp. Rota, novament, com rota una persona normal.

Es llança a la piscina on ha posat herbicida de bon matí.