‘El professor d’Història’, de Paco Zarzoso

Gènere: Teatre
Tema: La capacitat d’esbalaïment
Inspiració: El buit
Proposa: Juanma Artigot, director artístic del TEM
Autor del text: Paco Zarzoso
Traducció al valencià: Xavier Puchades
Títol de l’obra: El professor d’Història

El professor d’Història

Aula d’un institut de secundària.

PROFESSOR:

Gràcies a totes
i a tots
per assistir
a la primera classe
d’Història d’Espanya

Si respectàrem el temari
d’una manera ortodoxa
aquestes primeres setmanes
posaríem la lupa
en l’aparició
dels primers humans
a la península Ibèrica.
La tardor
la dilapidaríem
amb els visigots
Al-Àndalus
i la baixa edat mitjana
Passaríem l’hivern
amb els Reis Catòlics
el seu imperi i la seua decadència
I amb la irrupció de la primavera
especularíem amb la crisi
de l’Antic Règim
la construcció de l’estat liberal
la Restauració borbònica
la seua primera caiguda
la República
la Guerra Civil
la dictadura franquista
l’arribada de la democràcia
I només en el cas
d’acabar el temari
l’últim dia del curs
agafaria els diaris
de la sala de professors
perquè compartírem junts
els titulars de l’actualitat
abans d’acomiadar-nos
amb un deslletament plàcid
i amb un acadèmic i vital
“A reveure!”

Aquest curs però
serà diferent
Invertirem el viatge
i salparem des del HUI
per atracar en el passat
Començarem en l’ARA MATEIX
I remuntarem les tèrboles aigües
del temps després
cap a l‘origen
de la nostra història comuna

I si algú pensa
que esta decisió
no és justa
bella
o sobradament
pertorbadora
i prefereix un exili
voluntari
anar-se de classe
per no tornar-hi mai més
que ho faça ara
sense por

Ningú?

No us espanteu
perquè com la resta
de companys
podreu autoavaluar-vos
amb la nota
que us done la gana

Ningú aleshores?

Nou de setembre
de 2022
Nou hores
dotze minuts
vint éssers humans
vint-i-sis organismes
BATEGANTS
compartim l’atmosfera
d’aquesta inhòspita aula
Vosaltres amb quinze
o setze anys
i jo amb
seixanta tres

Desconec els vostres noms
i encara no em resulten familiars
els vostres rostres
Un núvol cobreix el sol ara
I els crits eufòrics
d’unes oronetes
abans de tornar al sud
es confonen amb l’udol
d’una ambulància

Us mire
Em mireu
Ens mirem
Tu em reptes
Tu t’ho passes bé
Tu m’insultes i m’adores
Tu imagines que m’ignores
Algú pensa
Què pretén aquest vell professor
amb aquest aquelarre insensat?

Us convide
a que tanqueu els ulls
només un instant
Tanqueu els ulls
i deixeu de pensar
només un instant
en la crueltat obscena
del Temps
en la crueltat obscena
dels nostres temps
Perquè siga
el Temps mateix
qui pense per vosaltres
Perquè el Temps
siga qui pense
en lloc de vosaltres

No us demane
que somieu
desperts
perquè desperts
només saben somiar
els morts

Us anime
a deixar-vos somiar
per un déu
impedit de raons
I que us deixeu observar
per l’acàcia del pati
que tímidament us esguarda
des de les branques més altes
per gaudir
de la nostra comèdia

El núvol se’n retira
Un avió ple
de nàufrags
fereix el cutis insensible del cel
Les vostres mirades
cristal·lines
es precipiten contra l’escullera
dels meus ulls crepusculars

Nou de setembre
de 2022
Nou hores
tretze minuts
i disset segons
divuit segons
dinou segons
vint
vint
El meu rellotge
a més de dir-me
insidiosament l’hora
m’informa obscenament
dels passos que he donat
de la tensió arterial
i de la pulsació de la sang
Però no ofereix cap clau
del pols de la Història
Per això vull
que isquem
tots a fora
i auscultem
el batec germinal
de la nostra espècie

Isquem ara mateix
joves amigues i amics
als carrers
a les places
als solars
que són repúbliques
per a rosegadors
i semprevives
i cantem tots junts
Traspassem fronteres tribals
saltem tots els murs
creuem aquesta ciutat angoixada
fins a arribar a les pedanies
lúbriques d’estreles
sense rumb
I així i tot serem
sempre ànsia
o jauria
I beurem del llibre esbufegant
del dolor i de la ventura humana

Isquem ara mateix
per eixa porta
eixa ferida atroç
entre el buit
i l’estupor
entre l’aiguanaix
i la gangrena
abans que algú
ens la tanque

Tots els camins
tots els senders
són artèries
obertes al goig

Torne a la joventut
al vostre costat
les meues colobres
rendides
muden la pell
Torne a nàixer Persona
per respirar profundament
disfressat amb
la mateixa aura
que us envolta

Visitem les vostres iaies
les vives i les mortes
Fem música
amb els seus ossos oraculars

I després
extenuats per l’odissea
desembocarem
a la primera mar
que ens isca al camí
Esta pissarra
és un furóncol de la desraó
tanatori i lleixiu

Isquem ara mateix
d’este sepulcre
Lázaro és el meu nom
Fernández de Lautreamont
els meus cognoms
19100838 M
la meua data de caducitat
Deixem enrere el vent!
Isquem cavalcant
per damunt la boira
de la nostra utopia!
Copulem amb les ruïnes!

L’alumnat i el professor, en un mateix magma, fets una sola cosa, creuen el llindar que separa l’aula de la Serra Inabordable. El professor enterra el rellotge entre les arrels de l’acàcia. El sol es fa carn d’eclipsi. I passa la tardor, l’hivern, la primavera… Acaba el curs i ningú no ha tornat a eixa classe ni a eixe horari escolar. A altes hores de la nit, però, en els perímetres de l’insomni, lluny de l’horari sepulcral, aquest tabernacle o nínxol, aquesta llar de jubilats infants, es fa catacumba on arriben espectres de plomatges diferents a reunir-se per a conspirar: Isabel la Catòlica juga al mus amb el General Yagüe, el visigot Sisebut renta els peus a Doña Urraca i li talla el cap després. Un instigador de la revolució d’Astúries copula amb la Dama d’Elx, les Tres-centes Filles de Sant Lluís celebren la seua onomàstica afusellant tots els Borbons que encara estan per arribar-hi. Alfons X el Savi lidera el 15 M, José Luis Perales li dona el pit a Sèneca. A Pepe Isbert el jubilen com a conserge de l’institut, però el nomenen immediatament arquebisbe dels meus deserts. Els carrers s’enfonsen, l’acàcia és la culpable de la metàstasi clorofíl·lica per a la Nova Floresta. La joventut és tot un mateix udol, la mar de plàstic cobreix poc més poc menys la superfície de l’illa Perejil. L’autor d’aquest trencaclosques llagrimós orina en les boques obertes dels mestres que el van amputar l’ànima. Déu és un centpeus decapitat. El Che Guevara arriba a l’aula amb una antologia de poètica franciscana amb què inaugurar el nou curs. La paraula Vent, ací, en aquest institut, ja no s’escriurà mai més amb minúscula.