Autodefinides #179: Andrea Corrales Devesa

Laia Lloret Veciana ha triat la investigadora, activista i artista multidisciplinària Andrea Corrales Devesa.

«Soc artista-investigadora, i activista des de la dissidència sexual. Desenvolupe els meus projectes des de la performance, la instal·lació, el dibuix, la teoria crítica i el llenguatge audiovisual. Investigue amb les imatges les seues economies materials i simbòliques a través de projectes artístic-polítics d’investigació interdisciplinària. Amb la performance, hem aprés molt junt amb Laia Lloret, al col·lectiu Dostopías, el qual definim com una “agrupació intermitent, constant i invisible, com els enzims, l’amistat, l’oxigen, el substrat”, en actiu des de 2012. Però el meu camí des de la performance comença molt abans, amb peces de vídeo experimentals que procuraven curtcircuitar dinàmiques i formalismes hegemònics d’una determinada manera de fer veure i fer-se veure amb el cos. M’atrauen també aquelles maneres de resoldre projectes que tenen una mirada instal·lativa, és a dir, que posen en joc el temps, l’espai, i la disposició física dels objectes per a reivindicar una presència en el món sempre situada i sempre part d’una xarxa de processos i interdependències materials. El dibuix, de la mateixa manera que la teoria crítica, són maneres de pensar, i un cert ofici també. El llenguatge audiovisual en tots els seus suports ha sigut (i continua sent) una de les meues grans obsessions, especialment en la seua relació complexa amb allò real, material, laboral i fascinatori.

M’interessen molt els processos que prenen temps i espai, i que mantenen una relació directa amb les urgències polítiques del moment, interpel·lant els seus principals agents socials. Dilate les possibilitats que em brinden diferents elements metodològics i tècnics des de la filosofia, l’estadística, la geologia i els mètodes de reproducció. Navegue entre les seues eines i postulacions, sense por ni vergonya. Des de fa uns anys, treballe de manera intermitent i bastarda en projectes formatius i docents en el terreny de la sociologia del gènere, preguntant-me per les metodologies feministes i la perspectiva de gènere en investigació, partint d’una mirada interseccional, prodrets i des de la dissidència sexual i de gènere. Em detinc sempre en la dimensió processual de cadascuna de les meues propostes, especialment quan es troben involucrades altres cossos, altres històries o altres materialitats, que és sempre. Seguisc camins d’experimentació que m’acosten a artistes i activistes, i solc treballar en col·laboració. Crec en la possibilitat de crear juntes moments de sabotatge inesperats.

La sexualitat ha sigut l’eix de les meues pre/ocupacions, interconnectant amb la pornografia, els treballs feminitzats, el treball sexual i els contorns del capitalisme contemporani en clau sexodissident. He format part de les propostes postpornogràfiques que emergien dels feminismes autònoms en la dècada del 2010 en el nostre context, en un delicat i sempre inestable equilibri entre el treball i la vida, les pràctiques artístiques i la militància, el treball i les pràctiques artístiques, la vida i la militància…, i totes les seues belles i perilloses combinacions».

Pel que sé, de petita dibuixaves molt bé… Vas estudiar Belles Arts, i durant la carrera vas endinsar-te, sobretot, en la fotografia, el món audiovisual i la teoria de l’art, cert? En quin moment es troba actualment la teua carrera artística?

El dibuix ha sigut sempre un gran aliat per a qui ha hagut de viure situacions de tancament. Quan era menor, el dibuix era un espai de refugi —‘Espacios de refugio’ és una performance del col·lectiu Dostopías, dins del projecte ‘Habitar la intimidad’ (Espacio Proa, Madrid 2015)—, i sobretot, d’expressió de les fantasies, és a dir, de les imatges per vindre. Jo dibuixava molt, i em deien constantment que ho feia “molt bé”. Per sort, vaig estudiar Belles Arts a Conca, i vaig aprendre que dibuixar “bé” és una estranya paradoxa: que el dibuix no és una imatge, sinó una forma d’observació, de trobada i de rebuig, també. Una guerra callada per definir (o confrontar) les condicions d’aparició d’allò que estem invocant. El dibuix pot ser tantes coses… A mi m’interessa des de la seua dimensió objectual i performativa. La seua potencialitat única de presentar-se com a sedimentació material, molt més allà del pla visual. M’interessa enormement el que conta el solc en el paper sobre les condicions materials de la seua existència, evocar la seua tridimensionalitat silenciosa. Aquesta mateixa setmana em trobe recalibrant solcs amb el meu projecte ‘Porn is the medium’ —peça de dibuix experimental que vaig desenvolupar per al projecte “La dimensión material de la imagen pornográfica” (Centre del Carme Cultura Contemporània, València 2019)— per a aplicar la seua metodologia de dibuix a la residència de creació en què em trobe treballant en aquest moment. En totes dues experiències m’ha interessat potenciar la tridimensionalitat de la interfície paper i proposar una reflexió sobre els diferents mitjans i la seua relació amb la idea de veritat i autenticitat, fins i tot de document, que contrasta amb la càrrega de veritat i de realitat que se li assumeix a les representacions (audiovisuals) pornogràfiques. Realment, el porno té a veure amb el sexe o amb la qualitat fascinatòria de determinats mitjans de representació?

Quant a la meua formació, em considere hereua d’una particular manera de veure tant l’ensenyament com el treball en les pràctiques artístiques, i que a més, ara tinc l’oportunitat de transmetre als meus alumnes de Belles Arts com a professora d’instal·lacions. Em considere molt afortunada d’haver estudiat en la facultat de Conca els anys que em van tocar, estic molt orgullosa de la meua promoció i continue tenint llaços profunds amb els meus companys, tant personals com professionals.

I crec que, precisament, “seguir” és la paraula, seguim ací, o ens neguem a marxar-nos d’una certa manera de fer. Continue treballant de la mateixa manera a quan vaig començar a experimentar (per sort, amb més mitjans, més experiència i més accés a espais): envoltada d’amigues, amb molta atenció als processos i amb una base teòrica robusta. Perquè us feu una idea, el primer dia de classe en Belles Arts passàrem les primeres quatre hores —tocava escultura— d’una forma prou representativa de com anava a ser: llegint, per a després comentar, ‘La obra de arte en la época de su reproductibilidad técnica’, de Walter Benjamin, i ‘La escultura en el campo expandido’, de Rosalind Krauss.

Així, també vaig trobar en la teoria de l’art una certa continuïtat a algunes preocupacions polítiques que tenia, especialment en tot el relatiu al problema de la representació entorn de les pràctiques artístiques i activistes dels anys 90. Va ser fonamental per a mi estudiar a fons la crítica cinematogràfica feminista dels 70 per a comprendre tot el cicle de pensament que havia portat al moment present, en el qual es trobaven les propostes postpornogràfiques de les quals estava sent part. El llenguatge audiovisual l’he llegit també des d’ací, molt teoritzat, alhora que molt imbricat amb les meues pràctiques quotidianes, corporals i activistes.

Sempre has estat entre l’art i l’activisme. Quina relació hi estableixes? Què en penses de conceptes com “artivisme”? Creus que hi ha alguna cosa a fer des de les arts d’utilitària per a la lluita?

Pense que la idea d’artivisme és una d’eixes coses que ens inventem per a continuar fent del món un lloc idèntic a nosaltres mateixos, i a continuar organitzant-lo tot sobre la base d’una lògica identitària que ens posa en el centre de la nostra “pròpia” història –com si aquesta il·lusió de propietat fora possible–. Unir art i política em sembla innecessari, ja que l’art i la política no són coses separades. No les anomenaria ni tan sols “coses”, és a dir, no crec que existisca ni l’art ni la política, sinó unes pràctiques que poden ser útils en determinades conjuntures d’emergència social o uns certs llenguatges que s’adscriuen a una història comuna que fem entre totes i tots.

Crec que es poden fer moltes coses des de la pràctica artística amb molt d’impacte en alguns objectius dels moviments socials i les seues agendes, també per a enfrontar realitats en resistència que es troben en un altre pla de visibilitat i no es “reconeixen” (no són recognoscibles, identificables, ni atomitzades) dins de les fórmules activistes pròpies del nord global. De la mateixa manera, considere que els moviments i les resistències són espais de pràctica creativa i de constant reconfiguració dels elements amb els quals l’art també compta (l’estètica, l’espai, les formes, les idees). En aquest sentit, per a mi està clar que no es tracta ni d’estètiques ni de temàtiques, sinó de processos i pràctiques.

Estàs a l’última fase del teu doctorat sobre imatge pornogràfica. Per què t’interessa tant la imatge, i concretament, la imatge pornogràfica?

He tardat molt de temps a arribar al cor d’esta pregunta, i tinc la certesa que continuarà sent sempre una qüestió inconclusa. El meu punt de partida amb la tesi era adaptar la investigació al voltant de les tensions entre materialitat i representació en pornografia, que portava treballant des de feia uns anys, especialment a partir del meu projecte ‘La dimensión material de la imagen pornográfica’, guanyador del premi Escletxes del CMCV d’investigació i producció artística. Ací em vaig centrar molt en el mitjà i els processos per a fer una reflexió profunda i complexa de les realitats materials dels ecosistemes de pornografia online, i les molt qüestionables eines de “mesura” que popularment es consulten quan parlem d’aquest fenomen. Vaig experimentar molt amb tècniques d’estadística i visualització de dades, que recollírem amb el meu col·laborador Viktor Navarro en la intervenció ‘Los límites de la estadística en el estudio de la pornografía online: una aproximación trans/disciplinar’, una irreverència metodològica que he continuat treballant en les meues propostes ‘Metodologías Críticas en Investigación #1 – Epistemologías disidentes, contravisualidades y procedimientos opacos para la práctica de la entrevista’ (Premi de Creació i Recerca Artística de l’Ajuntament de Palma de Mallorca 2021) i ‘Metodologías Críticas en Investigación #2 – Contra-intimidades visuales y realidades especulativas’ (8a Residència de creació i investigació artística MUA 2022), així com al disseny metodològic de la tesi.

*Porn is the medium* / Andrea Corrales, 2019

Però porte treballant amb imatges sexualment explícites, representacions de la sexodissidència i lectures feministes crítiques al voltant del dispositiu audiovisual des de fa més de 10 anys, i si tornem al dibuix de quan era xiqueta i estava tancada, diria que les imatges en el seu encreuament amb la sexualitat han format sempre part del meu imaginari. Així que, a poc a poc, una vegada es va anar allotjant la tesi –com la pols que queda suspesa en l’aire, necessita temps per a reposar en terra–, vaig anar descobrint al que venia. I sobre la imatge hi ha molt a dir, però és urgent explicar que es troba en l’epicentre de moltes ansietats socials sobre els límits de la individualitat i l’agència, paradigmes imprescindibles per al projecte colonial, misogin i explotador sobre el qual convivim. I com tot el que s’estructura des del femení, les imatges tenen un rol, però es troben sempre sota sospita: acusades de ser discretament autoritàries, manipuladores, enganyoses i, alhora, tindre el poder de controlar la tan preuada autonomia que dota a l’individu de la seua qualitat constitutiva. Es consideren tan poderoses que se les acusa de transformar la subjectivitat de qui s’exposa a elles, mentre que (de nou, igual que a les feminitats) se les minimitza i menysté al·legant que són trivials, supèrflues, allunyades d’allò que és bo i veritat, sense valor. Crec que hi ha unes operacions ací que les analitza amb una delicadesa feroç la meua benvolguda Andrea Soto Calderón en els seus diferents treballs, i que per a mi tenen tot a veure amb la forma en la qual opera el sexisme, la femmefòbia i misogínia. Seguint per aquest camí, m’he adonat que parlar de pornografia és parlar com ho feia Hito Steyerl sobre la imatge pobra, i em sembla que el porno és la imatge més pobra de totes, encara que, com diu Lucía Egaña, mou molt de diners, no deixa de correspondre a aquesta marginalitat econòmica i estètica. A les imatges pornogràfiques se’ls multiplica la intensitat acusatòria, tal i com li succeiria a les feminitats, que a més són pobres, i tal com succeeix sempre amb les imatges, es troben i són part de l’ecosistema de treball. Així, el punitivisme que plana sobre estos tres eixos (la feminitat, la pobresa i el treball) són el corol·lari sobre el qual orbita la realitat dels treballs sexuals en el nostre context, un lloc d’enorme resistència des dels marges del capitalisme que es troba actualment en l’ull de l’huracà de les polítiques de regulació poblacional mitjançant el bloc de l’accés a l’economia –i a la supervivència– de col·lectius empobrits. M’interessa enormement el que la pornografia ha de dir sobre la imatge en aquest marc d’anàlisi política, i aboque ací molt del meu bagatge com a activista transfeminista i prodrets, a més de les meues pròpies experiències com a treballadora i investigadora de les indústries implicades en aquestes interseccions.