Isabel Caballero, directora de Cabanyal Íntim: «València perd una cita única»

Cabanyal Íntim, festival d’arts escèniques celebrat a les cases particulars i espais no convencionals d’un dels barris més emblemàtics de València,  interromp la seua trajectòria després d’onze edicions consecutives. Així ho anunciava fa uns dies la seua directora artística, la dramaturga i actriu Isabel Caballero.

Com a projecte social i cultural pioner, Cabanyal Íntim naixia en 2011 amb la intenció de portar les arts escèniques a l’interior dels habitatges d’una barriada amenaçada pel pla d’enderrocaments de l’Ajuntament de València, llavors capitanejat per l’exalcaldessa Rita Barberá, i així donar a conéixer el seu patrimoni històric, declarat Bé d’Interés Cultural en 1993. 

El festival ha continuat enriquint, enfortint i aportant identitat al barri a través dels anys, i acompanyant els seus veïns en el canvi i la transformació que aquest ha anat experimentant. I tot això, fent costat a la creació escènica i a les noves dramatúrgies, principalment valencianes, creant espais per a la cultura col·lectiva, crítica i reflexiva. Un referent indiscutible, amb més de deu mil espectadors fidelitzats, que ara desapareix víctima de la falta de recursos.

Per què, després d’onze anys, un dels festivals d’arts escèniques més compromés social i artísticament de la ciutat de València, amb un format pioner, decideix posar punt final a la seua trajectòria? És una decisió irreversible?

Bàsicament, perquè no puc més. Portem arrossegant molts anys de precarietat. El festival va nàixer en un moment de sequera absoluta en aquesta ciutat, amb el PP governant. Vam partir de zero, posant nosaltres —l’equip organitzador— els diners perquè eixira endavant. Ja llavors, vam rebre una resposta meravellosa de la ciutadania i de les companyies. És cert que hem anat millorant les condicions, però després d’onze anys continua resultant impossible rendibilitzar el projecte. És important que se sàpia que aquest tipus d’iniciatives continuen vives gràcies a les persones que es deixen la vida, la pell i la salut treballant desinteressadament durant tot l’any. La passada edició es va celebrar al maig, i ni el meu equip ni jo hem cobrat encara. No sabem quan cobrarem ni quant. Aleshores, arriba un punt en què et canses. Et canses de demanar favors, de negociar sous irrisoris amb les companyes i companys professionals, de treballar gratis. Perquè, a més, hem viscut uns anys molt durs amb la pandèmia, i tot i així hem decidit continuar endavant… I per molt que estime el projecte, al qual li he donat la meua sang i la meua vida, ara he de prioritzar altres coses. I ha sigut una decisió molt difícil de prendre, tenint en compte la forta implicació de la ciutadania i que aquest festival sempre s’ha fet pensant en la ciutat, en el barri i en les companyies. Però arriba un punt en què he de posar la meua vida per davant.

Tant de bo aquesta decisió puga revertir-se algun dia, que siga possible tornar. De moment, pararem enguany, prendrem distància, reflexionarem sobre el projecte i veurem si podem continuar, aconseguint que el meu equip i jo treballem en condicions dignes, cobrant un sou mensual i a temps, exigint responsabilitat als gestors de les ajudes públiques (les quals ixen tard i malament). Estem a final d’any i encara no han publicat la resolució definitiva de les ajudes a festivals de l’Institut Valencià de Cultura i de l’Ajuntament de València. Com han de resistir aquests projectes si no és a costa de deixar-nos la vida treballant? M’encantaria que en 2024 trobàrem la fórmula per a poder continuar celebrant el festival, perquè aquest és el meu desig. Potser cal canviar algunes coses, fer el festival més xicotet, simplificar-lo. Però ara mateix, no ho sé. Ara necessite distanciar-me i descansar. No podem continuar treballant així, havent de dedicar-nos a més a altres projectes per a poder sobreviure. Suposa molt de patiment, moltíssima faena a canvi d’una remuneració mínima. De veritat que m’agradaria pensar que tornarem, i que les institucions posaran de la seua part perquè això siga possible, però el futur és prou incert ara per ara. Aquest festival està realment en perill.

Quines són les demandes que l’organització del festival ha plantejat, any rere any, a l’Administració? Com haurien d’enforcar-se les ajudes institucionals a festivals i companyies d’arts escèniques?

Demanem que es posen les piles ja, que les ajudes isquen sempre a principis d’any, que tot es resolga abans, que puguem saber amb quins diners comptem abans de celebrar una nova edició del festival, que destinen més recursos econòmics a aquesta mena de projectes, que fins i tot se’ns avance una part de la subvenció per a facilitar-nos el treball, perquè si no ens veiem abocats a demanar préstecs (o a no cobrar); que assumisquen la seua responsabilitat, i que no resulte tan desficaciat plantejar una línia directa de finançament a determinats projectes consolidats, com ara Cabanyal Íntim i d’altres festivals de la ciutat amb una certa trajectòria, que hem demostrat prou i massa la nostra professionalitat, la nostra tenacitat, el nostre amor per les arts escèniques i la nostra aportació cultural a la ciutat. Això hauria de premiar-se, perquè hem destinat un fum d’anys a impulsar un projecte artístic que s’ha implicat amb les persones d’un barri i amb la creació valenciana, generant públics que ens han retornat tota eixa inversió en forma d’afecte i fidelitat.

Bo, parle de festivals perquè és la qüestió que ens pertoca, però la cultura en general necessita que els organismes responsables s’afanyen i deixen de llançar pilotes fora. Que ens permeten fer la nostra faena i que ens tracten amb més cura. Fins al moment, ens han ofegat, literalment.

Com a directora de Cabanyal Íntim, com ha sigut l’experiència de coordinar un festival i el seu equip des de la precarietat econòmica?

D’una banda, quan el motor no és purament econòmic, sinó que naix del compromís de les persones implicades, és molt bonic. Però, clar, a mesura que passen els anys eixe compromís es desunfla per falta de recursos. I recórrer, com deia, a demanar favors a gent professional (en molts casos, autònoma) perquè col·labore amb el festival a canvi de molts pocs diners o de manera gratuïta, t’acaba cremant. A més, han de patir els retards administratius per a poder cobrar el seu treball. Paral·lelament, tant l’equip como jo, hem de buscar-nos les castanyes amb altres projectes perquè no podem viure dels ingressos que genera el festival.

La precarietat t’impedeix desconnectar del projecte, t’obliga a invertir dies i hores de treball, a autoexplotar-te, si vols que tot isca bé. Et porta a la falta de recursos i, en conseqüència, a la falta de personal. I, clar, amb un festival d’aquestes magnituds… T’acabes esgotant física i mentalment. Jo no hauria de gastar la meua energia a retallar pressupostos, negociar caixets i sous, demanar favors, pregar finançament…, després d’onze anys de trajectòria, amb un èxit d’assistència de públic més que demostrat.

Malgrat això, quins han sigut els assoliments que ha aconseguit aquest festival a nivell artístic i social en aquests anys? Quantes companyies han passat per ell?

Els assoliments han sigut molts. Hem anat creixent i dignificant un poc les condicions. Hem sentit que el festival ha millorat la qualitat de vida de les persones, unint-nos a la lluita de les veïnes i veïns del barri; promovent un canvi de govern a València amb el nostre lema Transformacció (edició 2015); compartint art, cultura i moments inoblidables; convidant a la reflexió; apostant per la creació valenciana i creient en propostes i companyies que eren llavoretes, i veure com creixien després del seu pas pel festival i guanyaven importants premis de teatre; fent costat a gent jove que tenia molt a dir però no a on dir-ho; aconseguint que persones que abans no anaven al teatre sentiren la curiositat de viure aquesta experiència de ben a prop; generant un públic fidel edició rere edició; treballant en equip i amb el veïnatge; obrint nous camins a gent diversa. Estic molt satisfeta del que hem aconseguit a nivell artístic i social amb aquest festival. Sols cal veure la resposta que estem rebent, ara que hem anunciat el nostre cessament. La gent em telefona, volen recollir signatures, es neguen a assumir que la pròxima primavera no hi haja Cabanyal Íntim, les xarxes socials van bullir després del nostre comunicat… Això ho veig, m’enorgulleix i m’emociona, i és part dels assoliments d’aquest festival: un públic incondicional i absolutament entregat que em demostra que tot el nostre treball no ha caigut en sac foradat.

Parlant de fidelitat, no vull oblidar-me d’esmentar també als voluntaris que han treballat amb nosaltres, als propietaris de les cases i espais del barri que ens han obert les seues portes de bat a bat, i als comerciants que ens han donat suport sempre.

El Festival Cabanyal Íntim és estimat i valorat per la gent, i això és preciós. Fet pel poble i per al poble. I lamente molt que haja d’abandonar el barri en aquest moment, però ens han fallat les forces per la nostra situació tan precària.

Per ell han passat al voltant de 300 companyies d’arts escèniques.

Què perd València sense el Cabanyal Íntim?

Molts i moltes companyes ho han definit molt bé en xarxes socials: es perd eixa trobada, ja habitual, en primavera. Les propostes escèniques en llocs inusuals, teatre a un pam de la cara, activitats paral·leles al carrer i voramar, formar part d’un públic actiu i participatiu, trobar-te amb gent estimada i prendre una cerveseta al sol, conéixer de nova, entrar a cases alienes com a part de l’experiència, compartir moments únics entorn de la cultura.

València perd una cita única, un pilar important de la seua cultura, una forma diferent de viure l’escena, un projecte que sempre s’ha involucrat en els moments socials difícils. Es perd qualitat de vida, la felicitat que aporta la cultura. València perd molt. Però no ho dic jo, està dient-ho la gent que ha gaudit del festival tots aquests anys. Un festival irreemplaçable. Una pèrdua irreparable.

Aprofite per a agrair totes les mostres (públiques i en privat) d’afecte i suport que estem rebent. Estic realment sorpresa i emocionada.

Què passarà amb els “fills” del Cabanyal Íntim, Matarranya Íntim i Polinyà Íntim?

Matarranya Íntim i Polinyà Íntim estan coordinats pel meu company Jacobo Julio, qui durant molts anys ha estat codirigint Cabanyal Íntim al meu costat, i ha de ser ell qui determine què passarà amb ells.

Polinyà Íntim, vinculat des del començament a l’Ajuntament de Polinyà de Xúquer, continuarà celebrant-se. A més de comptar amb tot el suport econòmic de l’ajuntament, és un festival més menut i menys costós a nivell de treball, ja que solem portar propostes escèniques que coneixem i han passat pel Cabanyal Íntim.

Matarranya Íntim va ser molt ben acollit per la comarca de Matarranya (Terol) des de la primera edició. Els seus veïns l’esperen cada any amb impaciència i il·lusió, però les condicions, en aquest cas, tampoc són massa favorables. De qualsevol forma, insistisc que no soc jo qui ha de parlar del seu futur.

Afán de Plan © 2022