Luz Arcas (La Phármaco): “M’interessa la cultura popular, feta de símbols i de problemes”

La Phármaco portarà al TEM – Teatre El Musical, el dissabte 21 de gener, la seua peça ‘Toná’. Inicialment anomenada La carne, la caída, aquesta proposta escènica posa al centre la vellesa, la malaltia, la mort i el dol, etapes naturals de la vida que tendim a invisibilitzar. La música festiva dels verdials ha sigut fonamental per a donar-li la volta al seu concepte més ombrívol i supersticiós.

Envers aquesta i d’altres qüestions, hem parlat amb la directora de la companyia, la coreògrafa i intèrpret malaguenya Luz Arcas.

Resulta alliberador per a l’espectador aproximar-se a la mort des d’aquest prisma? Has pogut recollir impressions del públic que ja ha vist la proposta?

Crec que l’obra és un ritual, una foguera en la qual cremen les nostres pors i fracassos, els personals, els col·lectius… Ens enfrontem, no sense por, a zones fosques d’allò que som, també d’allò que som culturalment.

Moltes persones m’han dit que entren en el ritual, que esclaten amb nosaltres en el seu final catàrtic… Crec que té a veure amb la pura evolució rítmica de la peça, amb com està construïda. Viatgem de la celebració més solemne a la més salvatge, el cos va despullant-se d’eixa solemnitat per a quedar-se tot sol amb el crit, la cançó, el ball… la festa pura.

En l’obra ens enfrontem a alguns tòpics andalusos i nacionals que les autoritats i institucions (des dels successius governs, a l’Església o la Història) s’han apropiat (el toreig, la bandera d’Espanya, Verges, banderilles, el dol…) per a, d’alguna manera, embrutar-los i acostar-los a la realitat del cos (del meu en aquest cas), retornar-li la seua naturalesa domèstica, folklòrica, i per tant, antiautoritària (en l’obra es balla amb una bandera d’Espanya personalitzada com és costum en els verdials malaguenys: amb el nom de la meua filla i versos del seu pare brodats, d’altres records personals, i talismans… És com dir “la bandera soc jo, és cadascun de nosaltres, de qui l’alce o la xafe”).

M’interessa eixa trobada amb el folklore, com una cosa viva, nostra, no historicista, que renaix amb cada cos, amb cada vida, ple de conflictes, amb la seua bellesa problemàtica.

Conceptualment, convides a reprendre els símbols que envolten a la mort, aquells que ens marquen des de la infància, i “embrutar-los, xafar-los, rebatejar-los”.

Una vegada, un company artista em va dir que el meu treball era, en un cert sentit, simbòlic. Ho va dir amb molt d’afecte, però en un sentit pejoratiu, i perquè la seua proposta personal-artística anava en una direcció oposada.

Vaig pensar molt entorn d’això, en per què ho feia. Si estava d’acord a seguir per eixe camí o era una cosa que havia de superar i abandonar. Vaig arribar a la conclusió que, ara com ara, el treball amb alguns símbols era fonamental per a mi.

M’interessa la cultura popular, que està feta de símbols i de problemes. Em sedueixen les icones, els tòpics, sí. M’interessa tornar a ells i fer que els seus significats més adormits ressusciten, a manera de conjur. Ballar eixos conflictes. Que el meu cos s’enfronte a ells i als seus significats aparentment immòbils i fer-los tremolar… I tremolar amb ells, clar.

Aquest procés de dol en Toná ha estat compartit amb la violinista i compositora Luz Prado i la fotògrafa Virginia Rota, també malaguenyes. Com ha resultat ser?

La presència d’ambdues ha sigut definitiva en el desenvolupament del procés creatiu. Virginia Rota va fer-se càrrec del registre, foto i vídeo, però la seua presència al principi del procés va ser fonamental. Ella ha treballat molt de sobre el dol a Espanya, sobre el dolor i la pèrdua, i això ha sigut clau, des del vestuari a l’atmosfera que regna en tota l’obra.

La música de Luz Prado és crucial. Jo he creat la coreografia per a la seua música, i viceversa. Sense la seua presència estic segura que haguera resultat una altra obra. També m’ha acompanyat en decisions importants de la posada a escena, el cos i la dansa.

L’obra continua creixent després de més dos anys de representacions, creix en cada funció, com si estiguera viva, és inesgotable. I crec que és perquè en ella està en joc una cosa nostra molt profunda.

Fa uns mesos vas estrenar Mariana, on el moviment més tribal i primitiu conviu amb el contemporani en un espai sonor flamenc. Així, eleves el mestissatge i la “impuresa” cultural, tan injuriats pel sector més ortodox del flamenc. És un tret intencionat?

En Mariana tinc ara mateix posat el cor, no puc evitar-ho. Vindrà a València a l’abril, al Teatre Rialto, dins de la programació de Dansa València.

És una conseqüència de Toná, però sent que va més lluny. Soc una gran aficionada al flamenc, però sempre m’han fet creure que era un intocable, i d’això ja he aconseguit lliurar-me.

En Mariana es llancen a l’espai el meu llenguatge i el flamenc, com a animals d’espècies diferents, que s’intueixen, es troben i desuneixen amb amor i amb violència, però sense cap intenció de fusió, que és una tècnica, o mètode, que no m’interessa en absolut.

Crec que allò que busque és més arcaic, més naturalment impur i mestís, llenguatges que no pretenen fer-se’n un… Sinó habitar la violència i l’abisme del desacord, de la necessitat mútua o la dependència. Com una mula o una mariana (la cabra domèstica) i el seu amo.

Encara que sempre has mostrat interés pel folklore en termes generals, què t’espenta a anar impregnant cada vegada més les teues propostes amb tints flamencs?

Crec que, senzillament, perquè m’emociona i inspira moltíssim, és un impuls purament intuïtiu, visceral. Hi ha una qüestió profunda meua ací, i la trobada artística em fa traure-la fora. Em sent lliure en la trobada amb el flamenc.

Vas fundar La Phármaco en 2009. Com han anat evolucionant els teus objectius inicials com a creadora?

He viscut moltes fases diferents, i en el moment en què les estava vivint creia cegament en elles.

Soc molt intuïtiva, em deixe anar per la vida, que està totalment mesclada amb la meua obra. No tinc un programa creatiu al qual haja d’ajustar-me. Així que va manant això, la pròpia vida.

A més de la teua producció escènica, has realitzat alguns projectes artístics de caràcter pedagògic, com ara ‘Mundo y Lenguaje’, a Malabo, o ‘Tú, que tienes la luz’, a Nova Delhi. Quina era la seua finalitat entorn de la dansa i més enllà d’ella? Tens al cap futurs projectes similars?

Ara estic molt centrada en la creació. A més de la meua obra (Mariana, Toná, Bekristen…), apareixen un altre tipus de projectes que són més col·laboratius, encàrrecs i trobades amb altres artistes on no duc a terme la meua recerca artística personal, sinó que els contemple com a oportunitats per a l’experimentació i el diàleg amb artistes que admire. Per exemple, Todas las santas, que és una peça creada amb i per a actrius d’El Salvador, filles de guerrilleres, i la signem juntes.

També estic treballant en un Sarah Kane (4.48) que produeix el Teatro Español de Madrid, amb el qual exploraré un llenguatge més teatral, encara que segur que hi posaré molt de cos.

Per a continuar projectant (fet que no necessàriament hauria d’acabar sempre en una producció) és necessari parar, observar, llegir, nodrir-se, investigar, donar-li un marge apropiat al pensament…, però és un fet que les institucions no semblen entendre massa. Si financen, és per a produir immediatament. Ací, a València, moltes i molts professionals de la dansa (i d’altres arts escèniques) porten temps fent aquest requeriment. Què n’opines?

Sí, la veritat és que necessitem que ens donen suport en altres fases dels processos que no són exactament de producció. Crec que hi ha processos que no tenen per què acabar en un bon resultat, en una obra perfecta, i que no obstant això són fonamentals (potser els més fonamentals, perquè són la base de les futures troballes, que sorgeixen de la recerca, del risc i de la falta d’objectiu).

Jo vaig inventant-me estratègies (quin remei), perquè moriria com a artista si pensara en la fabricació de productes. La meua manera de fer-ho és no pensar a generar resultats cada vegada que inicie un projecte, sinó a anar més enllà. Cuidar el camí a llarg termini, més que centrar-me en les fites. Les fites, des del meu punt de vista, apareixen quan han d’aparéixer, no cal buscar-les.

Concep la meua obra com un element orgànic que va evolucionant, amb valls, cims i altiplans. Si fracasse, em fa molt de mal, travesse crisis enormes…, però assumisc que he de passar per ací perquè la meua obra arribe on vull (malgrat que no siga gens segur ni probable que ho aconseguisca).

Dins del sector de la dansa, quins artistes valencians desperten el teu interés?

No tinc molt present d’on són els creadors, la veritat, soc molt despistada. Tampoc pense en dansa o teatre, sinó en art… Així, sense pensar massa, diria que sent molt de respecte pel treball d’El Conde de Torrefiel o el de Rafael Tormo. I soc molt admiradora del projecte de la sala Carme Teatre, el qual seguisc de molt aprop des de fa anys, amb totes les artistes que recolzen.

Afán de Plan © 2023