‘I tot i així, es mou’, de Paz Palau

Gènere: Teatre
Tema: Mom, mom, mom! (crits de Tyre Nichols abans de ser assassinat per la policia a Memphis, el 27 de gener de 2023)
Inspiració: ‘Do the right thing’ (Spike Lee, 1989)
Proposa: Consuelo Vento, directora de Gabinete de Dibujos
Autora del text: Paz Palau
Títol de l’obra: I tot i així, es mou
Traducció al valencià: Xavier Puchades

I tot i així, es mou

Sent les rodes que patinen per la vorera, les rodes que patinen i sent el sol estampar-se contra la superfície de la Terra. Les rodes i el sol i de sobte, de nou, els riures, el gas, el primer colp. Al terra, criden. Obeïsc. Al terra. I des del terra, pense, ja estic a terra. Ho he dit en veu alta? Dic: ja estic a terra? Entenen l’obvietat com una burla? Per això em retorcen el braç? El coll? El cap? Ho he dit en veu alta potser? Per això els colps?

Sent passar la vida. I la vida ara mil mans que s’estampen contra la superfície d’una cara, la meua? i aquella nit de nou i de nou i cadascú amb el seu infern. Este és el meu. Estic mort? Si ho estic, si açò ha acabat, llavors la mort és confusió, i després, dubte.

Serà així per sempre? Amb este fred a més? Serà pitjor després? Després? Les rodes grinyolen i l’arrapada del sol ma mare a la cuina i l’aigua que bull i l’oli que, què? Què has fet de sopar? M’enrede entre uns braços estranys i ja no sé on acaba el meu cos i comença este combat. I algú diu: ja n’hi ha prou! I un altre, estigues quiet! Insults i ceguera i no et mogues. Mare!

En són cinc. Cinc contra mi. Negres com jo. Per què em peguen? Em peguen perquè estan avorrits? Soc negre encara o ja m’he tornat d’un roig apassionant. I per què jo precisament? Per què a mi? Rodes a la cuina ma mare grinyolant per les voreres i el sol esguitant-nos a tots.

Tyre: en català, tret. /Detonació, bala, fogonada, descàrrega, foc/

Morir per culpa d’un tret té la gràcia d’una premonició. El nom com a destí. Però no. Ara em maten a colps. Una nit qualsevol. Totes les nits també són esta nit. Tyre també és una ciutat al sud del Líban. Quina importància té un nom quan mors? Encara en tinc un? Potser ja he mort? Mor perquè no mor? Em dic Tyre? Encara?

Un dels cinc contra mi negres com jo em colpeja sense parar. Un altre cop? És el seu torn? És que no veu que no puc defendre’m? Ho fa per això? Gaudeix-ne? No pot parar? No vol? Per què es riu? Este dolor és mític i tinc molta calor i molta por. Mare!

Sent ma mare ma mare que diu pregaré per tots vostés açò no hauria d’haver succeït. I així i tot, està succeint. Em maten. Cada nit. Ho pots veure al YouTube. Hi està penjat. I la Terra no és el centre de l’univers ni jo tampoc. Tots els planetes, jo fins i tot, girem al voltant del sol. Este sol que roda ara per l’asfalt les rodes que no roden ja i l’oli i la sang esguitant el sopar d’esta nit, pregar? L’impacte d’una bota s’incrusta a la pregunta i a l’estómac. Plore, les llàgrimes couen, la cara i el ciment, els crits del quintet de la mort es colen per la ferida.

A la vorera el cos es desfà, entre els braços de ta mare que no sap encara que has mort. Ta mare que està ben a prop. A casa. Prepara per a tu el sopar. Ta mare que no et sent quan crides tres vegades Mare! I esta serà l’última.

Sent les veus que criden un nom que ja no és el meu. En són molts. No en conec cap. Pancartes amb eixe nom que ja no. Protestes. Plors. Sí. Mort. Però sent els punys, el riu que naix de la meua boca, totes les coses redones que conec estan ací i fan soroll. Les rodes d’un patí el sol ma mare un objectiu la teua cara sopar.

Mira, diu algú.
Ha mort?
Sí, això sembla.
I tot i així, es mou.