‘Trapezista’, de Lidia Cárdenas López

Gènere: Teatre
Tema: La metamorfosi
Inspiració: Una caixa d’antibiòtics
Proposa: Jordi Albinyana, artista plàstic i guitarrista de Sigarrito
Autora del text: Lidia Cárdenas López
Traducció al valencià: Albert Bellés i Chorva
Títol de l’obra: Trapezista

Trapezista

(Un quiròfan. La PACIENT sosté una foto)

PACIENT: L’altre dia vaig vore una ballarina, una coreografia, una ballaora. Pegava voltes com un tocadiscos antic. Tenia moltes canes, però era preciosa i forta. Es pegava al pit, s’hi pegava, però bona cosa. S’agafava del cap, dels cabells, estava desesperada. Crec que parlava de la guerra, que ballava la guerra. L’exili, la solitud de l’horror i el patiment, la pèrdua absoluta de qui eres, del que has sigut. Va arribar un moment en què es va rebentar la panxa i, sense parar de fer voltes… Déu meu! La cara, com era la cara… És possible eixe dolor? Quan està a punt de caure, es balanceja d’una banda a l’altra, es desorienta, està a punt de desplomar-se… Però de sobte es recompon lentament, algú la rega i, com una planta, torna a endreçar-se, només amb una, dos gotes. Ningú pot viure així, per descomptat, però ella sobreviu i, de l’angúnia més absoluta, desfeta, alça els braços i comença a traçar sanefes bellíssimes en l’aire. Sanefes i els seus malucs, poderosos, bella i poderosa, sobretot, perquè ja no té res a perdre, perquè l’únic que li importa és que s’assabenten del seu dolor i això… ja ningú ho podria ignorar.

(Entra un INFERMER)

INFERMER: S’intervé de cirurgia bariàtrica a pacient de 30 anys… dona, 1,73 d’alçada, 118 quilos. Sense al·lèrgies conegudes. Obesitat mòrbida, amenorrea als 12, alopècia androgènica als 13, síndrome d’ovaris poliquístics als 15, colecistectomia als 23.

PACIENT: Estrenyiment, no es deixe l’estrenyiment.

INFERMER: Interrupció voluntària de l’embaràs als 25, conització del coll de l’úter per lesió precancerígena de grau II als 26, criogenització amb gel als 3 mesos…

PACIENT: Ha acabat?

INFERMER: Sí.

PACIENT: (li ensenya la foto) Esta soc jo de xicoteta.

INFERMER: Adorable.

PACIENT: Tenia molt mala hòstia, és una cosa que sempre em va enorgullir, tindre caràcter. Mire, mire quin caràcter…

INFERMER: És això una disfressa?

PACIENT: Era un playback, vaig guanyar el concurs de playback.

INFERMER: Ja ho veig.

PACIENT: Era Isabel Pantoja. La leña arde, una cançó eròtica. No sabia el que cantava, però estava entregadíssima. Vosté creu que podem entregar-nos al que no entenem? Jo crec que sí, crec que fins i tot més.

INFERMER: Ha de deixar la foto.

PACIENT: Crec que va ser l’únic moment en què vaig oblidar que era grossa, indesitjable. Sap el que se sent? No poder oblidar el teu cos, tindre’l sempre present en els ulls de la resta. La mirada ens construïx.

INFERMER: Lleve-s’ho tot.

PACIENT: Anit vaig anar a un karaoke, per a acomiadar-me.

INFERMER: La roba, les ulleres, les joies…

PACIENT: Cantar és una forma de protestar, és una forma de desobeir. Desobeir m’ha mantingut viva fins hui.

INFERMER: També les… braguetes.

PACIENT: Això em costa.

INFERMER: Pose’s açò. Porta alguna pròtesi?

PACIENT: No. Bé…

INFERMER: Ha de llevar-s’ho tot, no volem que hi haja problemes, veritat?

PACIENT: Porte perruca.

INFERMER: Entenc.

PACIENT: Si me la lleve, vosté no tornarà a mirar-me igual.

INFERMER: El que jo pense no importa.

PACIENT: A mi m’importa.

INFERMER: Senyora…

PACIENT: No em diga senyora, parec major, però podria ser la seua filla.

INFERMER: Com vulgues. Hem de començar, les cirurgies es programen.

PACIENT: Estic nerviosa.

INFERMER: És comprensible.

INFERMER: Gita’t en la llitera i obri’t el pit, ahí van els elèctrodes.

PACIENT: Farà mal?

INFERMER: T’estic posant una via per on t’entrarà l’anestèsia, això hauria de ser-ne suficient. També posarem antibiòtics per a evitar infeccions, les infeccions són el més perillós en estos casos, cal tindre molta cura els 4 primers dies. Després et pautarem les dosis per a l’antibiòtic a casa.

PACIENT: La ciència no té poesia.

INFERMER: De seguida ve el cirurgià.

PACIENT: Sap què? De xicoteta volia ser trapezista, pesava 80 quilos i volia ser trapezista. S’ho imagina? Una grossa volant!

INFERMER: Et posaré la màscara d’oxigen.

PACIENT: Sap en què estic pensant?

INFERMER: I després? Què passarà després? Farà mal després? Em reconeixeré? Podré creuar les cames sola? Tindré coll? Caminaré diferent? On aniran a parar els quilos de pell i grassa? No eres la primera, fem açò cada dia.

PACIENT: Pensava… que em posaré tot el que no m’he posat mai, em posaré com la Shania Twain. Botes, pells, pantalons molt estrets i barret de cowboy, però sense ser de Texas, és de Texas o d’Arkansas? Té igual, ningú els diferencia.

INFERMER: Ara compta amb mi, deu…

PACIENT: I em pense follar tot el que puga i em sentiré igual de sola, la qual cosa té sentit, perquè em tornaré pitjor en molts aspectes, em sent? No vull ser més bona, no vull cuidar, no vull ser jo. Quan isca d’esta operació només desobeiré.

INFERMER: nou, huit…

PACIENT: Desobeir m’ha mantingut viva fins hui.

INFERMER: set, sis…(Fosc)

(Quan torna la llum l’INFERMER està dormint a la llitera i la PACIENT dempeus al seu costat)

PACIENT:

De vegades pense en la ballarina

A arrancar-me els punts i desbordar-ho tot amb la meua sang

Vellut líquid viscós

Pense a exhibir les meues entranyes tunejades

Com un mapa

Com un circuit de la ferida

Com un exemple per al plaer dels voltors

Ningú vol vore allò que el fracàs li fa a un cos

Justament per això s’ha d’ensenyar

Ensenyar les dents tortes

Les cicatrius

I, sobre totes les coses, el sexe

Esa herida

La leña ardiendo en un recuerdo

Sepia, lejano, inalterable

Inoperable

(A l’INFERMER)

No eres el primer, fem açò cada dia.