‘De tant voler ser Bergman, ens hem convertit en Woody Allen’, d’Arturo Sánchez Velasco

Gènere: Teatre
Tema: La infidelitat
Inspiració: Ingmar Bergman
Proposa: Xavier Aliaga, escriptor i periodista
Autor del text: Arturo Sánchez Velasco
Títol de l’obra: De tant voler ser Bergman, ens hem convertit en Woody Allen

De tant voler ser Bergman, ens hem convertit en Woody Allen

Com hem arribat fins ací? Com estem vivint en aquest escenari? Explica-m’ho, perquè és això, què si no, aquest lloc, aquests mobles que ens envolten.

Ací hi ha una taula redona extensible, deu cadires gustavianes daurades amb respatller de fusta tallada, hi ha un sofà Biedermeier de noguera amb tapisseria zebrada. Cadires, tauletes, llums, armaris de fusta negra amb decoració d’arrel d’om i noguera. Tot això, sense ordre, en escena, com el magatzem de Ciutadà Kane. L’escenografia perfecta, nosaltres al mig, esperant les ordres d’un llibret escrit per Txékhov o Ibsen.

Com hem creat aquest laberint al nostre voltant. Per què aquests mobles, no uns altres, un mobiliari alié, quan tu ets minimalista i jo boho-chic, quan tu admires Godard i jo Berlanga, quan jo bec orxata i tu negroni mentre veiem l’última pel·lícula pujada de Filmin. M’hauria d’haver adonat aleshores, quan em vas dir que no es podien barrejar Bergman i l’orxata, eixe comentari, intrascendent, insignificant, babau, símptoma d’una malaltia mental que ha derivat en aquest col·leccionisme malsà.

Tenim una chaise longue Black Forest de noguera i també un loveseat eduardià perfecte per a enamorats i fins i tot una llum dempeus Mid Century de fusta amb dues pantalles de Temde. Per què viure així, dins d’un laberint nòrdic-modernista.

No, no podíem conformar-nos amb mobles d’ara, mobles de Wallapop o Conforama. No, això seria malbaratar esta història. Hem tardat molt de temps, han estat moltes hores, molts viatges, moltes subhastes de beneficència, mercadets de segona mà, trasters, graners, magatzems plens de rates i fem, herències de vellets morts de covid als cent-tres anys.

Per què aquesta opressió, aquesta militància, cada infidelitat una excursió, un moble, no teníem prou amb un ram de roses, una caja roja de bombons o un rellotge intel·ligent, no. Un simfonier estil Lluís Felip, un tocador vintage estil imperi, unes cadires Erik Ole Jørgensen per a Tarm Stole Møbelfabrik. No, ens condemnem al nostre ritual.

Com si estiguérem dins un Ikea l’any 1920. Així de malaltís. Per a qui no havia pensat fins ara com eren els Ikea de fa cent anys, com es movien els clients pel laberint d’un Ikea a l’Estocolm de 1920, ara ho sabeu: com un interior de Bergman, com moure’s dins el menjador de Fanny i Alexander, el saló de Saraband, el dormitori de Gritos y susurros.

És normal aquesta angoixa. Ens hem abocat a una traïció perpètua, un ofegament quotidià. Eixa catàstrofe vital: suportem la vida amb mentides i enganys com qui compra el pà, dia a dia.

I, malgrat tot, cap penediment, cap remordiments ni res d’això, seria ridícul. Hem aconseguit desterrar la vergonya: això seria regodejar-se en la nostra impudícia. No parlem mai amb claredat. No en parlem gens. Ni tan sols ens veiem. Ens intuïm. Les ombres entre els mobles, el meu perfum almesclat, l’olor de la teua pipa. Perquè ara fumes en pipa, ben entrat el segle XXI i he de viure amb un home amb aires de Phileas Fogg, que deixa un rastre de catifa vella, de pèl de cocker spaniel, eixa pudor rància d’aristòcrat vell.

Nosaltres no érem així. Què ens ha passat per a acabar fumant pipa. De tant voler ser Bergman ens hem convertit en Woody Allen.

La separació no és una opció, dius. No volem la salvació, repeteixes. Només ací tots dos junts estem sans i estalvis, plores. Dins el nostre amor gastat i profanat, dins de la nostra teranyina: és el desig allò que ens manté vius. La capacitat de fugir i mantindre el plaer al capdavant de la nostra vida ens fa lliures, assegures entre carícies i llàgrimes. Sempre eixa amabilitat, eixa explosió de tendresa. Per què convertir la tendresa en explosió.

I demà comprarem un llit negre amb dossers de plecs bissantins, un paravent japonés que ficarem com un tallafocs entre tots dos, una consola amb espill de Tremó estil neo-renaixement alemany 1880 amb estructura de cedre i tauler de marbre blanc.

Només ací podem sobreviure. No en un àtic minimalista, no en un xalet d’urbanització. Ací, en un escenari irreal i laberíntic, envoltats per chaise-longues, sinfoniers, cadires gustavianes, paravents japonesos i espills de Tremó.

No hem de triar res, és tot per a nosaltres, aquest mausoleu omplit amb ràbia i decepcions. Ens mourem entre els mobles com autòmates, com marionetes. Ens quedarem ací. Ens torturarem ací. Ens estimarem ací fins que el corcó de la fusta ens arribe a nosaltres, fins que siguem mobles i no hi haja manera de cobrir els forats. Ja no hi haurà remei. I quan tinguem la pell creuada de cràters de meteorit, haurem de ficar els dits als forats perquè no se n’isquen les paraules, condemnats al buit exsangüe dels tuberculosos. Fins que a la fi, un dels dos puga dir les paraules: det är slutet.