Autodefinides #201: Iria Márquez

Lucía Poveda ha triat l’actriu, dramaturga i directora teatral Iria Márquez.

«El meu nom és Iria Márquez, o almenys així se’m coneix habitualment, però realment m’anomene Iria Flor Márquez Rodríguez. Mai he entés com eixa “flor” va eixir davant del meu cognom, i des de l’adolescència vaig decidir anar deixant-la a l’ombra. Cal entendre que, amb quinze anys, la Flor ho revestia tot d’una cursileria impròpia per a una adolescent que presumia de ser la més grunge i profunda del seu portal al costat de la Base Militar Americana.

Iria és un nom gallec. Vaig nàixer a la Corunya el 13 de juliol de 1981, però prompte em vaig establir amb la meua família en el cinturó industrial de la Comunitat de Madrid. En aquells dies, Torrejón de Ardoz era un xicotet poble d’ovelles on podies creuar-te amb grans cotxes americans de pel·lícula dels huitanta conduïts per negres de dos metres que ballaven a ritme de Salt and Pepper, mentre la gent oriünda els mirava sense entendre res. Allà vaig començar a fer teatre amb quinze anys, perquè la meua parella de llavors també en feia. Punt. Sense més. En el meu cas, la més prosaica casualitat té el prestigi que uns altres li donen a la vocació innata.

El teatre se’m donava prou malament. I supose que el patiment que em produïa l’escenari casava a la perfecció amb la meua ànima fosca d’eixe moment, així que vaig insistir a continuar i des d’aquell moment no hi ha hagut un sol any que no n’haja fet. L’única diferència és que després, vaig deixar de patir.

Vaig estudiar diversos anys d’interpretació, Filologia Hispànica, cursos de doctorat en Arts Escèniques…, però no voldria parlar d’això ja que el meu currículum és públic i es pot consultar fàcilment en internet. Preferisc posar el focus en altres aspectes de la meua experiència que han conformat la meua manera d’entendre el teatre.

El fet que la meua família no tinguera molts recursos econòmics per a una carrera artística va fer que sempre compaginara la faena amb l’aprenentatge i fomentara l’autodidactisme. Durant molts anys vaig actuar al carrer, en trens, mercats, bars i teatres sense negar-me pràcticament a cap oferiment. Vaig treballar d’ajudant de direcció sense saber res de la professió, vaig aprendre a fer classes de teatre fent classes de teatre, a dirigir dirigint, a il·luminar il·luminant, a versionar versionant, a escriure escrivint, i a produir perdent diners perquè la comptabilitat no era el meu fort. De vegades crec que el que jo tinc és ofici i capacitat de treball. El talent és una cosa que apareix molt de tant en tant.

Els projectes més personals amb la meua companyia o els textos propis van arribar més tard. Pense que a vegades les dones som tan bones col·laboradores i tenim una capacitat de lliurament tan fort, que no reclamem el temps per a “allò nostre” mentre emprem tota la nostra energia en “això de la resta”. Una tendència a canviar.

Conte tot això perquè aquells anys van deixar empremta en mi i en la meua manera de fer.

Entenc el teatre com un tot on les diferents disciplines estan al servei del fet teatral. Dramaturgues, directores, actrius, il·luminadores, regidores, sonidistes, productores… quan treballem sobre un projecte, som part d’un engranatge on el misteri només es revela en la pràctica escènica transversal. I ho farà a través del treball, la comunicació i l’amor. Fem obres de teatre perquè som obreres i el resultat d’eixa construcció no pot estar imposat per ningú, causant sorpresa i admiració a totes per igual. Quan veig un muntatge teatral en el qual una de les parts ha volgut deixar el seu segell deliberadament, no m’agrada, com tampoc m’agraden l’ego, la vanitat, la supèrbia o la creença que estem tocades per una vareta màgica de l’art i això ens diferencia de la resta dels mortals.

Hi ha gent de l’anomenada “professió teatral” que als vestíbuls dels teatres levita en comptes de caminar, i això em produeix tanta gràcia com tristesa. No sé, supose que m’agrada la gent plana. M’agrada l’ofici. L’artesania. Allò xicotet.

Sempre he dit que el teatre és el terreny d’allò “humà”, amb el que hauríem d’emprar més temps a millorar la nostra qualitat humana perquè només així aconseguirem fer bon teatre i ser millors espectadors en la vida. També és el lloc de l’emoció. De la denúncia i la reivindicació. De la nuesa del cos i de l’ànima, de l’experiència íntima i col·lectiva… De l’escolta. Algú conta i un altre escolta. Increïble. Això, aparentment senzill, és cada vegada més difícil de trobar.

Fa vora nou anys em vaig vindre a viure a València i en moltes ocasions m’han preguntat per què, si treballava en teatre a Madrid. I quan anava a Madrid em preguntaven per què vaig anar-me a fer teatre a València (ací, València és intercanviable per qualsevol província). La resposta a totes dues preguntes és que em vaig enamorar. Però el que s’infereix d’elles va molt més enllà i em preocupa, per això ací deixe aquesta reflexió i que cada lectora traga les seues conclusions, però si se’m permet utilitzar el meu llenguatge col·loquial diré que “deixem-nos de merdes ja, per favor, i fem teatre”.

Des que vaig arribar treballe fonamentalment en Arden Producciones i la Sala Russafa. Són la meua família a València. I fa uns tres anys, vaig crear la meua companyia, Vivirei. No és molt gran, però em permet tindre la meua infraestructura de producció per a poder contar les històries que m’abelleixen… Explorar què és el que em mossega en la boca de l’estómac i tractar de posar-li nom en forma de text teatral. Encara que, a vegades, és difícil saber què és això tan arrelat que està colpejant la taula de treball perquè li pares atenció. Encara així, tinc el privilegi de poder anar amb calma en aquest aspecte. Com diria Machado, l’art és llarg i a més, no importa. Vivirei significa “viuré” en gallec. Com més major em faig, més trobe a faltar Galícia. Però això ens passa a totes. Morriña, supose».

Actriu, dramaturga, directora, pedagoga i amb companyia pròpia. Una trajectòria i experiència extensíssimes i molt completes. Amb quina faceta et sents més identificada actualment?

És una pregunta que em fan sovint i la meua resposta és prou senzilla: faig teatre. Això és amb el que més m’identifique.

No obstant això, del que més treballe és d’actriu. A la docència també li dedique molt de temps. La direcció i la dramatúrgia, de tant en tant. I producció, vaig aprenent. Qui molt abasta…

Però crec que soc afortunada per tindre diferents maneres de contar les coses. Cadascuna d’elles, em produeix un gaudi diferent i respon a una mena de necessitat; algunes més alimentoses i d’altres, més espirituals. Hi ha coses en les quals crec que tinc una mica més d’experiència (interpretació, docència, direcció…) i en unes altres menys, com la dramatúrgia, per això, a aquesta última li vull dedicar un poc més del meu temps, si és possible.

“Un lugar de partida” parla sobre la història dels teus pares i també de l’emigració espanyola en general. En l’obra plasmes a la perfecció eixe esquinçament i també la idealització. Com se’t va acudir relatar l’emigració des de la pròpia vivència dels teus pares?

Recorde que en 2019 vaig decidir participar en el Festival Russafa Escènica i el tema proposat d’aquella edició era “Espanya”. Vaig pensar que seria bonic contar la història dels meus pares emigrats a Alemanya en els anys 60, perquè Espanya tenia un significat diferent per a tots dos en la distància. També he viscut de prop les fractures que aquella experiència va produir en el matrimoni i com els va marcar per sempre. Més enllà d’això, em preocupava veure com eixa història es continua repetint hui dia, tant a Espanya com fora d’ella. I la realitat és que no som lliures per a triar el lloc on vivim si els condicionants econòmics i professionals estan tan malauradament presents en la nostra vida.

Però també necessitava parlar de mi, salvant totes les distàncies amb l’emigració espanyola dels 60. Des que em vaig vindre a viure a València, la llunyania de la meua família i de l’entorn més proper m’anava produint el dolor natural que té qui sent l’arrelament tan fort com jo. I vaig voler canalitzar-ho a través d’aquesta història familiar. Intentant, això sí, que el resultat fora transcendent i interessara i emocionara al major nombre d’espectadors.

Tens un nou projecte en ment? Sobre quins altres temes t’agradaria escriure i/o interpretar?

Quant a la dramatúrgia, m’assalten des de fa algun temps un parell d’idees. En primer lloc, la soledat. Vaig llegir un article sobre la creació al Regne Unit del Ministeri de la Soledat per a tractar de frenar el problema de la gent que es troba sola i tot el mal que deriva d’aquest estat. Ministeri de la Soledat… em va semblar poètic. I m’agradaria investigar sobre això. Al Japó també van crear eixe ministeri. Vivim en una societat tan derivada cap a l’individualisme que crec que és una cosa sobre la qual hem de reflexionar.

També voldria escriure sobre música. La música ha format part de la meua vida des de xiqueta. Escolte molta música i ha mediat sempre en les meues relacions, en la meua inspiració, en els processos creatius… no sabria viure sense ella. Tinc l’enfocament escènic, però el textual encara no, així que treballaré també en això.

En el camp de la interpretació no em puc queixar, perquè he tingut personatges molt interessants en els últims anys. Sempre m’ha seduït la idea d’enfrontar-me a un monòleg. Com a format, m’interessaria provar-ho. I, d’altra banda, m’atrau cada vegada més aprendre sobre com integrar l’expressió corporal i la dansa com a llenguatge escènic. Només són coses que em sedueixen i tant de bo tinga temps d’explorar.

Secció dedicada a les dones professionals del sector cultural valencià.
Afán de Plan © 2023