‘Agatha en temps de la pesta’, d’Antonio Escámez

Gènere: Teatre
Tema: La pulsió creativa en la dona
Inspiració: Pel·lícules “Helene”, d’Antti J. Jokinen / “Retrato de una mujer en llamas”, de Céline Sciamma / “Historia de una pasión”, de Terence Davies.
Proposa: Concha Ros, artista plàstica
Autor del text: Antonio Escámez
Traducció al valencià: Albert Bellés
Títol de l’obra: Agatha en temps de la pesta

AGATHA EN TEMPS DE LA PESTA

Nadal. Sala d’assaig.
Fora, una tempesta. Se senten nadales de lluny.
Se n’ha anat la llum.
Dins, a la llum de les espelmes; ACTRIU 1, rossa i madura, coberta amb una mascareta quirúrgica, li tira les cartes del tarot a ACTRIU 2, més jove, amb una mascareta FP2. Els ulls de totes dues són bells.
El regidor de la companyia, també cobert per una mascareta, entra i ix de la sala.

ACTRIU 1: Açò ix, sí o sí… Ho veig clarament.
ACTRIU 2: Ho diuen les cartes?
ACTRIU 1: No, carinyo. Ho dic jo.
ACTRIU 2: Però les cartes què diuen?

Silenci.

ACTRIU 1: Tens talent fins i tot a la punta de les ungles.
ACTRIU 2: Això creus?
ACTRIU 1: Carinyo, açò sí que no ho dic jo, ho diuen les cartes. Mira’m.
Se sent un tro.
ACTRIU 1: Eres puresa i talent, perla, i això ho dic jo. Confia, per favor.
ACTRIU 2 no hi reacciona.
ACTRIU 1: No et fies de mi?
ACTRIU 2: De tu sí. Però…
ACTRIU 1: Però, què?
ACTRIU 2: Doncs tot el que està passant ahí fora…!
ACTRIU 1: Tria una altra carta.
ACTRIU 2 elegeix una carta d’entre un munt i li la dona a l’ACTRIU 1.
ACTRIU 1: El món! Carinyo, açò no són cartes, són barbaritats. El món és la carta del reconeixement. De l’èxit. Simplement confia en tu, don’t be stupid, my darling.
ACTRIU 2: Si jo, confiar, confie en mi… Porte més de vint anys confiant en mi. Però compliré trenta-cinc anys d’ací a no res. I…
ACTRIU 1: I?
ACTRIU 2: Que se m’acaba el temps per a tot el que vull. No em mires així. Soc massa major per a segons quines coses, o això diuen… No ho sé… Jo volia coses. Actuar, escriure, crear i ser lliure… Però fàcil no ha sigut, saps? Dins de mi està tot això que m’empeny amb tanta fúria que, podria eixir disparada com el suro d’aquesta botella de xampany. I ara, que per fi sorgeix aquesta oportunitat… que algú creu en mi, en el meu text… No ho sé, ací estem… a un teatre de veritat, amb un director de veritat… Una oportunitat de veritat, però… Aquesta maleïda pesta maleïda està infectant tota la companyia i està infectant les meues ganes, el meu somni i el meu riure. I si la funció cau? Estic cansada i quan tot açò passe, si és que passa, les veus diran: és massa vella per a… El seu temps ja ha passat, ja ha passat, ja ha passat…

ACTRIU 1: Estiu de 1960. En algun indret exòtic, una excavació. Un arqueòleg ben plantat sua al sol mentre desenterra les restes d’un vas. De sobte una dona, prou més major que ell, apareix i se’l mira: Carinyo, estic cansada! He hagut de parar-me enmig del passeig per a descansar, i jo no descanse mai. Em faig vella i em pregunte com pots seguir estimant-me, sent jo ja una dona tan vella i tu tan jove. Ell somriu, i contesta: Carinyo, soc arqueòleg. M’agraden les coses velles. Tots dos esclafeixen a riure. Ella era Agatha Christie, ell, no recorde el seu nom… el seu marit, 14 anys més jove. Entens el que et dic?
ACTRIU 2 no contesta, abaixa la mirada.
ACTRIU 1: El temps és molt relatiu, amor. Ja n’hi ha prou. Shakespeare, La Bíblia i tia Agatha. Eixa senyora va haver de viure dues guerres mundials i va començar a publicar passats els 30 anys. Va començar tard sent dona en una època en què ser dona en l’art era una empresa condemnada al fracàs absolut. Doncs tot i això, va publicar llibres fins a convertir-se en una anciana preciosa i, no només això, n’hi ha molt més: va ser la primera dona a fer surf, va aprendre farmàcia, va pegar la volta al món, es va divorciar, va desaparéixer, va aprendre a dibuixar només per anar a les excavacions del seu segon marit, etc. Si t’interessa, et regale la seua biografia, amor, però els límits, carinyo, ens els posem nosaltres, no la resta, i això ho hauries de saber.

Silenci.
Tro.

ACTRIU 2: Vull fer una altra pregunta…
ACTRIU 1: Torna a barallar-les.
ACTRIU 2 agafa el mall de cartes i les baralla. ACTRIU 1 les disposa en forma de ventall.
ACTRIU 2: Seré la següent a caure?
ACTRIU 1: Estàs segura que vols saber això?
ACTRIU 2: I tant.

El vent obri la gran porta que dona a l’exterior de la sala d’assaig. Entra el vent i la tempesta. S’apaguen les espelmes, queden quasi a les fosques. El regidor va a tancar la pesada porta.
L’ACTRIU 1 torna a encendre les espelmes.
Silenci.

ACTRIU 2: I?
ACTRIU 1: Agafa una carta.
ACTRIU 2 ho fa.
ACTRIU 1: La torre. Shit.
ACTRIU 2: Què? M’estàs espantant.
ACTRIU 1: Tu ho has preguntat…
ACTRIU 2: L’obra caurà?
ACTRIU 1: Eixa era la teua pregunta?
ACTRIU 2: No… Sí… No.
ACTRIU 1: I quina era?
ACTRIU 2: Seré la següent a caure?
ACTRIU 1: Tria una altra carta.
ACTRIU 2: Per què?
ACTRIU 1: Tria-la…
ACTRIU 2: Cauré o no? No, no em respongues. L’obra caurà?
ACTRIU 1: Decideix-te! Quina és la teua pregunta? L’obra o tu? Tria una altra carta.
ACTRIU 2: Per què he de triar una carta? Què diu la torre? L’obra caurà, veritat? Ho sabia… Dis-m’ho. No em mentisques, collons!
ACTRIU 1: Hi ha coses pitjors que una obra caiga.
ACTRIU 2: Sí? Doncs dis-me quines, perquè per a mi no hi ha res pitjor… Creu-me.
ACTRIU 1: La mort…

Se sent un tro fort.

ACTRIU 1: La mort és una cosa molt pitjor que qualsevol obra de teatre caiga, creu-me. I aquesta Torre és la fi. Tu decideixes quina és la pregunta i què vols que passe. Quina és la teua pregunta? Si la següent a caure eres tu? O l’obra? Què prefereixes, perla?