Arthur Caravan: «No hi ha classe mitjana a la música»


⚫ Entrevista a Arthur Caravan. Una col·laboració d’Amanda Díaz, responsable de la promotora musical Sotabosc Música.


Hui, vull parlar d’un grup injustament desaparegut: Arthur Caravan. Naixquéren a Alcoi en un època difícil per als que cantaven en valencià. La seua música innovadora va sorprendre des del primer disc homònim, publicat per LaCasaCalba al 2009, el qual contenia himnes generacionals —almenys meus— com “L’amor és cec”. A aquest àlbum el va seguir ‘Atles enharmònic’ (Música de telers, 2011), amb gran acceptació per part del públic i la crítica; i entremig d’aquests dos treballs van parir l’espectacle ‘Si t’arriba el dematí (la nit de la música en valencià)’, un concert pedagògic en el que retrien homenatge a cantants i músics com Remigi Palmero, Ovidi Montllor o Julio Bustamante. Després vingué ‘Weneger’ (Música de Telers, 2013), junt amb Hugo Mas, i el darrer treball fins a la data, ‘Major propòsit’ (autoeditat, 2016).

Arthur Caravan

Com és possible que un grup amb nou Premis Ovidi i la seua qualitat deixe de tocar? Parle amb Pau Miquel Soler, líder del grup, perquè ens conte un poc al respecte.

Quin va ser el motiu perquè deixàreu de tocar?

Realment, no hem deixat de tocar… Arthur Caravan era un quartet quan vam traure el nostre últim disc, Major propòsit, i tres parts d’aquest quartet no hem cesat mai de tocar junts, el que passa és que estem a un altre grup que és Las Víctimas Civiles, que ara té més activitat.

No va ser gens premeditat escollir entre un grup i l’altre, tot i que Major propòsit i 40 Años de Éxitos del Posfranquismo Español es van concebir a l’any 2016, sinó que a Arthur Caravan vam tindre una corva de popularitat amb un primer disc ben rebut i un segon millor rebut encara, que a més ens va donar un públic fora de l’àmbit lingüístic, donant-nos la possibilitat de tocar a Madrid, i el reconeixement de part del sector indie valencià, però vam deixar passar cinc anys abans de traure el següent…

Enmig d’aquests dos treballs vam enregistrar Weneger amb Hugo Mas, una aventura poc comercial que va despistar una mica i, potser, no va seguir la corva de popularitat que havíem aconseguit amb els anteriors treballs. Després d’aquest disc Arthur Caravan va quedar un poc adormit… Deixàrem de fer cançons i tiràrem cap a uns altres projectes i la vida personal.

Pense que Major propòsit va tardar massa en eixir i no va poder enllaçar amb l’activitat saludable que havíem assolit amb ‘Atles enharmònic’ —entenent per «saludable» el tindre més concerts de presentació, major resposta pública i privada, i la possibilitat d’eixir fora de les terres valencianes—.

Vam preguntar-nos si aquest disc ens consolidaria o seria el darrer testimoni temporal del grup. Férem una aposta forta autofinançant-nos, amb la confiança de tindre ja un nom i pensant que amb tres o quatre concerts en institucions públiques o privades, amb un caixet digne, el podríem pagar. La qüestió és que això no va passar, i el que va començar com una aposta il·lusionant va acabar sent un motiu per a plantejar-nos parar una temporada.

Aleshores, un dels motius va ser la falta de concerts?

Sí. Les presentacions oficials les vam fer sols a Alcoi, no vam poder fer-ne cap a València per diversos motius —propis i aliens—, i açò en certa manera ens va desanimar. És per això que, sense anunciar-ho, simplement vam deixar de tocar. Entre altres coses, perquè no va arribar cap proposta i cap membre del grup tenia una part activa a l’hora de buscar bolos, i açò entra en una altra qüestió que és la precarietat. Cap de nosaltres tenia els suficients diners, ni guanyava els suficients diners en la música, com per a estar invertint hores en promoció, buscant bolos, etc.

Potser no hi ha públic per a aquest tipus de música?

En part sí i en part no. No m’agrada queixar-me que no tenim públic, sé que el tenim i és un públic que ens aprecia. Tot i que, potser, ens gaudeixen més als discos que als concerts, també perquè no han tingut l’oportunitat de veure’ns i perquè no crec que siga una qüestió de la música en valencià, sinó una qüestió de com està la música en sí mateixa.

Nosaltres no som un grup de vocació comercial, no encaixem als grans festivals on sabem què és el que impera avui dia —els mateixos noms, els mateixos cartells, poca aposta per la diversitat…—. Quan hem participat, hem passat sense pena ni glòria, com al Festival de les Arts. El que jo trobe a faltar molt és un circuit mitjà.

No hi ha classe mitjana a la música, i no parle sols del País Valencià. Els músics ens trobem fent bolos a quatre duros en contextos bàsicament amistosos, i després, on t’ofereixen un bon caixet, l’organització és desorbitada. I és curiós, és més fàcil que contracten un grup amb un alt pressupost (per la popularitat que tenen), que un grup amb un pressupost modest… Jo trobe a faltar llocs com el Lluís Vives o altres institucions semipúbliques que puguen apostar per la música, i això avui dia no existeix.

Creus que hi ha espai per a tot tipus de música al País Valencià?

Nosaltres hem desaparegut en un moment que, paradoxalment, ha significat la recuperació de la ràdio i la tele pública valenciana, amb un talant molt més aperturista i molt més positiu cap a la cultura en valencià, i en eixe sentit s’està fent un bon treball en mostrar tot el ventall de varietat musical i estilística que n’hi ha.

Hi ha un espai de promoció, però el que no hi ha és un interés de públic en general per aquesta diversitat. Sempre hi ha hagut esta necessitat de reivindicar la varietat musical, com per exemple els Premis Ovidi o els recents Premis de la Música Valenciana Carles Santos. De fet, jo crec que sense el jurat dels Premis Ovidi, Arthur Caravan no seria res, perquè sempre ha estat format per una colla d’especialistes que han sabut entendre la nostra proposta des d’un punt de vista musical, apostant per una rara avis, tot i que aquests reconeixements mai s’han traduït en una gran popularitat.

Aleshores, heu aparcat el grup definitivament?

No puc dir-ho. Jo, personalment, estic una mica desencantat amb la meua relació amb la música des d’un punt de vista comercial. Jo sempre he sigut molt ingenu, he volgut viure amb la música i no d’ella; el que passa és que després de quinze anys vivint amb la música, superant tot tipus de precarietats, et canses d’eixa situació.

Ara mateix estic comercialitzant la música per a viure i en eixe sentit m’agrada ser més pur, preferisc tenir el meu treball i poder fer tranquil·lament els meus discos; finançar-los, presentar-los i anar als espais que vulga sense estar patint per quan cobraré.

Per ara, hem aparcat el grup indefinidament, però ningú diu que en un futur no tinguem ganes de fer alguna cosa junts, tot i que Pau, Toni i jo continuem amb Las Víctimas i mantenim un rol actiu de creació. Així que, no sé si donarem una sorpresa amb un nou disc o si abans provaré alguna cosa sol.


Afán de Plan © 2019