Autodefinides #86: Alicia Garrido

Julia Valencia ha triat Alicia Garrido, cap de producció de La Cabina i membre de l’equip de producció de Humans Fest i Cinema Jove.

«El meu segon cognom, Cuadros, ja avançava la carrera que anava a triar. En la meua família n’érem cinc: ma mare, mon pare, el meu germà i la meua germana. Hem tingut: un gos, dos periquitos, un peix i un hàmster. Si per la meua germana fóra, tots s’haurien anomenat Nick, pels Backstreet Boys. Només va tindre eixe honor el peix. Ara la família s’ha ampliat i la nova incorporació és el meu nebot Oliver. Sí, Oliver d’Oliver i Benji i de Call me by your name.

Vaig nàixer la nit de Sant Joan. Ma mare, en comptes de botar ones, tenia contraccions. A partir de 1993, fins a complir els 15 anys, era tradició familiar anar a la platja a celebrar el meu aniversari. Fins i tot després, quan ja no ho celebrava amb ells, començava el meu nou any botant set ones a les dotze, estiguera a la platja o no.

Quan pense en la meua infantesa només se m’ocorren records feliços. Sóc una persona molt sensible i nostàlgica, com els meus pares. Quan tornava d’escola hi havia dues opcions: o veure La Bella Dorment o vídeos casolans de la meua família. Els meus pares, Catalina i Andrés, tenen tots els desdejunis gravats dels meus estius en la caseta de Bétera. Sens dubte les meues pel·lícules favorites.

Una altra tradició important era anar al videoclub, els divendres, i al cinema, els dissabtes. Sempre. No hi havia excepció. El cinema sempre ha sigut una via de fuita, i la veritat és que no he tingut una infància de la qual fugir, però sempre he sigut una persona molt imaginativa i amb ell tenia l’oportunitat de viure aventures i noves experiències impensables per a una xiqueta de la meua edat.

La meua primera gran aventura va coincidir amb el meu primer viatge, a París. Va ser determinant en la meua vida. No sols per estar en alguns dels escenaris de les meues pel·lícules favorites, sinó perquè en aquell viatge vaig descobrir la meua passió per l’art. Vaig al·lucinar amb la guia de Versalles. I no va ser una visita fàcil, ja que just va coincidir que Greenpeace s’havia colat a l’interior del palau per a manifestar-se i tardàrem dues hores a entrar. Per culpa d’això el meu grup va acabar ajuntant-se amb un grup de japonesos, on la guia cridava molt per alguna raó; però malgrat això, jo estava meravellada amb totes les històries que sabia i que estava compartint amb nosaltres (sempre he sigut molt tafanera i curiosa). Vaig tornar d’eixe viatge amb una lliçó apresa: és possible convertir en treball la teua passió.

Vaig decidir estudiar Història de l’Art; una de les dues millors decisions que he pres en la meua vida. En un intent de ser com la primera dona que recorde que em va inspirar, vaig treballar com a guia correu amb grups de jubilats. Va ser una experiència interessant repleta d’anècdotes inversemblants, però vaig aprendre que no volia dedicar-me a això.

La segona decisió important va ser fer les pràctiques en el festival de cinema La Cabina. Sempre m’han definit com “apanyà”, manaire, resolutiva i desperta. I mira, crec que els quatre aspectes són clau per a ser una bona professional en producció. Viure tot el procés de desenvolupament del festival des del principi és increïble i més que gratificant. Va ser llavors quan vaig decidir que “el que jo volia ser de major” era gestora cultural especialitzada en festivals. Havia aconseguit convertir la meua passió en la meua professió, com la guia de Versalles. A partir d’ací, vaig començar a treballar també en Humans Fest, Cinema Jove, Palo Market Fest i Trueno Rayo Fest. I com m’encanta tocar tots els pals, al poc vaig començar en la producció audiovisual, especialment en videoclips i publicitat, gràcies a Enredo i Corinne Films.

Una altra cosa que em fa addicta al meu treball són les persones amb les quals tinc la sort de compartir equip. Algunes d’elles s’han convertit en els meus referents, no sols per l’oportunitat que m’han donat sinó per tot el que aprenc d’elles. Entre els seus noms destaque a Las Entendidas, a les meues estimades Hits With Tits i a Sara Mansanet, directora de La Cabina. Aquesta última ha sigut la culpable que decidisca dedicar-me a la producció, la meua mentora i la primera persona que em va donar l’oportunitat de dur a terme el meu projecte personal: la secció Fashion Films, que ha celebrat la seua segona edició enguany a l’Escola d’Art i Disseny Barreira.

Al final, fent balanç, m’adone que era impensable que em dedicara a una altra cosa que no desenvolupara la creativitat, l’aprenentatge i la intensitat de treball sense límits. Els majors sacrificis que he fet han sigut per la meua professió i sens dubte, tornaria a repetir-los tots.

I com veieu, no sols m’agraden les pel·lícules, sinó que també em munte la meua. Se’m dóna fatal sintetitzar i us jure que ho he intentat».

Quines són les qualitats d’un bon equip de producció?

En el fons, les qualitats d’un equip de producció són molt semblants a les de qualsevol equip. La tenacitat, la constància i ambició ben emprades són vitals per a abordar un nou treball. Durant l’esdeveniment poden sorgir problemes i impediments que et canvien els plans per complet. Per això, ser resolutiva, mantindre la calma i els nervis són l’a,b,c de la meua professió. El bon treball en equip que ve determinat també per un altre tret important, l’empatia. Juntes arribem més lluny que a soles. Un aprentatge que s’extrapole també a la meua vida.

Amb el temps m’he adonat que hi ha una cosa en comú en totes les professionals amb les quals m’he creuat: l’adrenalina. Treballar en producció i que les coses isquen correctament ens encanta. Però els reptes als quals ens enfrontem i buscar una solució davant tots els problemes que van sorgint en el “directe”, ens posa i ens diverteix molt. Potser alguna no ho admet, però us jure que és la realitat.

A quines incomprensions, desvaloracions o injustícies s’enfronta la producció cultural a València?

És una pregunta que dóna per a molt. És graciós que abans comentava que no sabia sintetitzar i ara ve el segon intent.

A nivell laboral no he viscut l’època d’or de la cultura valenciana. Només sé que ha fet cima i que estic vivint les conseqüències. Tinc una àmplia experiència laboral en el meu camp i fins fa un any l’havia de compaginar amb altres treballs i desviure’m per a poder viure dignament. El desconeixement de saber com funciona un festival i el que costa traure’l endavant crec que és el principal problema. És una realitat que, gràcies al treball i esforç de grans equips, un festival amb poc pressupost té els mateixos resultats, o majors, que un altre amb més números en el seu compte. No obstant això, arriba un moment en què açò ja no val i es corre el risc que els professionals s’acaben cansant. Al final el que volem totes és tindre un sou digne, perquè malgrat treballar en un ofici que ens apassiona, tenim unes despeses com tothom.

Un canvi en la gestió d’ajudes públiques seria interessant. Per a mi, la solució seria estudiar bé els projectes als quals li les atorguen. D’una banda, donar suport de debò a aquells consolidats que tenen bons resultats a la seua esquena, contribuint al fet que el panorama cultural valencià es convertisca en referència. Al costat d’això, destinaria una part a projectes emergents, laboratoris culturals, perquè els joves tinguen els mitjans suficients per a traure els seus projectes endavant. Les ganes estan i les noves generacions vénen xafant fort. Crec que en l’equilibri d’ambdues solucions està la clau.

L’altre gran impediment són els sistemes de contractació que s’han quedat totalment antiquats. Actualment no té sentit seguir amb el mateix procediment que tenim des de fa dècades. El més lògic seria que en el sistema de baremació prevalguera l’experiència en el camp en el qual et presentes, independentment de si és en el sector privat o públic. No sols no és així, sinó que a vegades el procés de contractació es retarda tant que l’equip entra a dos mesos de l’inici del festival. Treballar en aquestes condicions és complicat, però al final traiem la faena amb escreix.

Tot això contribuirà a oferir qualitat en els nostres esdeveniments i els treballadors i treballadores, i també a educar a un públic que cada vegada té més ganes i interés.

Imagina l’esdeveniment perfecte. Pots comptar amb personatges reals (vius o no), personatges de ficció, llocs existents o imaginats, i no hi ha límit de pressupost.

Crec que és la pregunta més random i fascinant que m’han fet mai. Per tant, t’oferisc respostes:

Primera resposta: Esdeveniment cultural en Mart, ha de tindre unes vistes increïbles. La varietat d’opcions, especialment la de triar personatges ficticis o morts, fa que no puga determinar la classe d’esdeveniment. Per què? Perquè sóc ambiciosa i ho vull tot. Vull tindre concerts d’Edith Piaf, Aretha Franklin, Amy Winehouse, The Beatles i una infinitat de músics dels setanta. Vull programar masterclass de Truffaut, Berlanga, Buñuel i Agnes Vardá, i realitzar un festival de cinema amb els resultats dels projectes. Tots els noms que dic pertanyen a morts, com si fóra possible programar a Lynch o a Sofia Coppola… Va, a ells també. Donaria el premi d’honor a Phoebe Waller-Bridge, ex aequo amb Greta Gerwig. Al meu equip tindria a Kiki de Montparnasse, un personatge fascinant que m’encantaria conéixer, a Wes Anderson i Juman Malouf. L’espectacle d’inauguració aniria a càrrec de Gilbert & George. Hi hauria dos espais d’intervencions artístiques: un per a Marina Abramović i un altre per a Yayoi Kusama. I el disseny del cartell de la primera edició el signaria Dorothea Tanning i el de la segona, Mattise. Ah! I despeses pagades per al públic que vulga gaudir de tal experiència. No he jugat amb la basa de personatges de ficció perquè ja m’explota el cap.

La segona resposta: l’esdeveniment perfecte seria aquell en el qual hi haguera propostes audiovisuals i musicals. Destinaria bona part del pressupost als salaris de l’equip i fer una oferta de qualitat i coherent. En ella, buscaria la paritat, encara que m’eixiria d’una manera natural, ja que entre els meus referents sempre han prevalgut les dones. A l’equip, sens dubte, comptaria amb les meues companyes de La Cabina, Trueno Rayo i Palo Market Fest. Tinc la gran sort d’estar en tres equips amb el 90% de dones. Per a mi, eixe és el vertader luxe del meu treball, i òbviament, si tinguera un esdeveniment propi, no podrien faltar. Això sí, allò del premi a Phoebe i Greta ho mantindria.