Autodefinides #142: Amalia Yusta

Lydia Borja ha triat la periodista musical Amalia Yusta.

«Intente amagar-me sempre darrere d’un objectiu, ja siga el d’una càmera o el d’algun projecte boig en què embarcar-me. També m’amague en les frases que escric per a parlar de música i en les gravacions audiovisuals que faig. Amagar-se per a mostrar la teua veu, la teua mirada i el teu pensament. No em digueu que no he triat el millor ofici del món, el de contar històries, el de donar veu a l’altre, el d’escoltar… Sí, val… teniu raó. El periodisme té moltes mancances, però he de confessar que viure’l des de dins és apassionant.

La veritat és que, sense saber-ho, sempre he pul·lulat al voltant d’allò que hui m’apassiona. A aquella pregunta de “què vols ser de major?” sempre contestava que periodista; el primer any, em vaig ficar de cap en el diari de l’insti, com Lynda Day en “Press Gang” (1989), i anys més tard em convertiria en una de les guitarristes d’una banda que tocava temes de George Michael o de Mecano, indistintament. Encara que mola molt explicar-ho així, com John Hughes, en realitat només vaig arribar a escriure articles que-ni-recorde intentant impressionar a un Spike que sí dirigia el diari. I del “Faith” i el “Cruz de Navajas” versionats en directe tinc un lleuger record de sonar (perdoneu l’expressió) com el cul. Això sí, mai vaig plantejar-me unir aquests dos ítems. I això que en aquell temps ja devorava premsa musical.

Malgrat tot pronòstic, vaig virar cap a l’audiovisual molt prompte i ací continue sense voler eixir. Eixos amors que totes hem tingut, que ens destrossen per moments, però també ens fan plorar de felicitat. A mi em passa quan estic muntant un documental. La dicotomia de la felicitat en versió vídeo. L’emoció que eres capaç de modelar per a transmetre en cada imatge. Amb l’edat, i sobretot amb els estudis, vaig dirigir-me al terreny televisiu. La televisió i, concretament, la realització en directe. Eixe món on tot realitzador envelleix un quants anys en cada projecte, i maleeix en tots els dialectes parlats al sud de l’Índia davant de cada problema informàtic que sorgeix. A mi això em fa patir molt i alhora m’excita. Res, que em va la mala vida.

I entre còdecs de vídeo, esdeveniments de 12 hores en directe i la realització de vídeos, vaig trobar el lloc perfecte per a la música. Vaig començar a coordinar la secció valenciana del web musical Alquimia Sonora i a jugar amb tot allò que m’encantava fer des de la rereguarda: escriure, fotografiar, gravar. Un projecte al qual van unir-se altres bojos i insensats de la contornà: María Carbonell i Susana Godoy, Juanjo Frontera, i també Antonio Madrid, Miguel Ángel Mengó, Edi Parreño… La vocació d’apostar per l’escena local de la ciutat i donar cabuda a propostes valencianes, donant llibertat a cada membre de l’equip perquè se sentiren part necessària del projecte. Sens dubte, ells són els responsables de totes les coses boniques que li han passat a aquest webzine en una dècada.

Una dècada i una pandèmia que, al món de la informació cultural, i en concret de la musical, s’ha convertit en un malson. Recorde quan al març vaig començar a desfer l’agenda a mesura que s’anaven cancel·lant concerts. Fins que va arribar un moment que vaig deixar d’obrir l’agenda per a apuntar o esborrar res. La sensació de veure com es desfà tot, com un llistat de concerts es quedava buit… Un amarg halo passatger que semblava eternitzar-se a mesura que anaven passant les setmanes. En standby, veient passar la desesperació dels companys i amics que van haver de cancel·lar concerts, tancar sales,… Què vaig a explicar-vos jo que no sapieu ja! I en eixa aturada fortuïta, la inesperada telefonada d’un company que ha anat paral·lel al tsunami pandèmic: el vell amic càncer. Així que durant aquest últim any he hagut de parar forçosament.

Stop.

Una altra aturada. Un altre punt i seguit.

I veure que el món segueix, que tot torna, que vam tornar a les sales de concerts, que vam tornar a llegir sobre aquestes, les nostres sales… I que l’agenda, eixa que va quedar mutilada fa més d’un any, tornarà a prendre forma, sense presses, igual que torne a poc a poc jo a prendre forma. Així que, en ment tinc el poder reprendre amb la mateixa força la coordinació d’Alquimia Sonora, la qual sempre ha sigut, en definitiva, la meua llar. Convertir-me en una “autodefinida” d’Afán de Plan ha implicat que haguera de definir-me a mi mateixa en aquest moment, un moment que només puc entendre a través de la recuperació física».

Com va començar la teua aventura amb Alquimia Sonora?

Fa més d’una dècada (de veres?!) vaig decidir unir-me a la troupe primigènia d’Alquimia Sonora. He intentat localitzar algun d’aquells webzines on vaig col·laborar prèviament, però sembla que la premsa musical també pateix l’obsolescència programada virtual; aquests no són precisament bons temps per a aquesta lírica de caire vocacional.

Ana Belén Pacheco, la directora a l’ombra d’Alquimia Sonora, em va obrir les portes de la seua publicació, gest que mai em cansaré d’agrair-li tant a nivell professional com personal. Em va donar l’oportunitat d’aprofundir en allò que, pràcticament, vivia com a espectadora i de plantejar-me la pregunta de què volia desenvolupar en aquest projecte. Ho tenia clar: sumar per a visibilitzar més el que sonava en directe a les nostres sales. Nyàs! Quasi res. I clar, eixe poquet d’autocomplaença i egolatria que sempre arrossega qui empunya una ploma (aka, teclat d’ordinador). I a més, arribava en un moment de disrupció professional en el qual necessitava una mica més, on estava començant a provar nous formats audiovisuals i la música estava més que present. M’agrada pensar que vaig arribar a Alquimia Sonora en el moment idoni.

Si hagueres continuat vivint a Londres, creus que hauria canviat molt la teua vida professionalment? Penses que treballaries també en estreta relació amb la cultura?

Crec que sí hauria mantingut una estreta relació amb la cultura si els meus pares hagueren decidit quedar-se en la city i no tornar a Spain com a tango nostàlgic. Tots dos formaven part de la companyia flamenca Los Andaluces, i es pujaven a l’escenari diàriament en un Londres setanter, així que d’alguna forma hauria tingut relació directa amb la cultura. Realment, m’esclata el cap en pensar que a pocs carrers d’on vaig nàixer en 1977, tocaven The Jam, Sex Pistols, The Clash, The Killjoys…, una música que precisament els meus pares no es portarien en les seues maletes de retorn.

Com veus el futur del periodisme musical?

El futur del periodisme musical… I el present? Potser aquesta és una època de canvi. Canvien a prescriptors musicals com Julián Ruiz o José Miguel López (amb tot el bagatge sonor tatuat a colp de track); es reinventen publicacions com Efe Eme (molt intel·ligent i encertat el pas que van donar) o Rockdelux (que el reggaeton ens agafe confessats). Canvis en els models d’informació, en com informar (un story via Instagram potser val més que mil paraules en Ruta 66), en com consumir la informació de manera instantània, ací i ara…

Però no ens oblidem que més enllà de les pantalles, de les crítiques de discos i dels teleobjectius, el públic també es renova i abraça noves propostes sonores i escèniques com les que desenvolupen des del col·lectiu Cero en Conducta. Nou públic, noves propostes, noves maneres d’informar, nous prescriptors. Tant de canvi, de sobte, potser ens deixa una mica marejades, però després d’aquest últim any, qui no vol arriscar-se i provar? Jo soc optimista i crec en la renovació. I m’emociona llegir a dones parlant de música i em posa molt més veure a fotògrafes, tècniques de so, càmeres, promotores, bateristes, guitarristes… Si en els últims deu anys cada vegada som més dones comptant, fotografiant, gravant, sonoritzant, produint…, què passarà en la dècada vinent? Sempre que puguem explicar-ho, no hi haurà ningú que ens esborre. Així que en eixe futur del periodisme musical voldria escoltar veus diverses, veure mirades diferents, i sempre admirar i posar en valor a les pioneres que ens van inspirar, que ens van motivar un dia per a començar un article, que ens van animar a donar forma al nostre primer disseny o que ens van donar algun consell a l’hora de disparar des del fossat.

Amb la pròpia indústria ja no soc tan optimista. Publicacions que tanquen, que passen al model de subscripció i que han de trobar el camí per a acostar-se als seus lectors habituals (generalment, majors de 35 anys i en molts casos lluny de submergir-se en el món Twitch) i d’atraure l’atenció dels futurs usuaris. Perquè la distinció entre lectors i usuaris crec que ja és evident amb les xarxes socials, però també està sent palesa en el món de la informació. Webs amb bons continguts injuriades pels puristes perquè “si no és en paper, no val”… La renovació i el canvi són inevitables, per què negar l’evolució?

Tots els agents implicats en la indústria musical hem de reposicionar-nos per a fer entendre a l’espectador que ha de pagar per un disc, per una entrada de concert, per una copa al seu local favorit… Però també per la informació que es genera, i que eixa informació destaque prou com per a no perir en qualsevol post de Facebook o fil de Twitter, explicant com va ser el primer concert postpandèmic. Ah, i amiguets directors de publicacions, què tal si també es remunera als redactors, als fotògrafs, als càmeres…? Deixem arrere l’amateurisme que sempre ronda la premsa cultural en general. Cal reposicionar-se i reaprendre, però sobretot cal valorar el treball que hi ha darrere, la qual cosa, moltes vegades, resulta difícil amb l’imperatiu de la immediatesa. Un repte que, personalment, em sembla apassionant: reinventar-nos malgrat tot.