Autodefinides #202: Ana Roussel

Iria Márquez ha triat l’artista plàstica i fotògrafa Ana Roussel.

«Vaig nàixer a València fa quasi 44 anys, però al poc ens traslladàrem a un xicotet llogaret de Conca on els xiquets escassejaven. Una terra àrida però també fecunda que em va habitar fins als 8 anys. Aleshores, canviàrem de domicili a un poble de l’interior de València molt més gran, tota una ciutat en comparació amb el que comentava abans. Aquests paisatges, els seus tons, la seua vegetació i les seues gents, inevitablement van deixar empremta en una xiqueta que creixia amb els ulls oberts i les mans nues. Finalment, em vaig establir a València, que és on residisc actualment.

En tot aquest temps m’he dedicat a moltes i variades coses (he treballat en el camp, en bars, com a educadora… i, actualment, com a professora de Psicologia en el grau d’Educació Primària). A més, des de fa més de 15 anys, m’expresse en un llenguatge que anteriorment romania en silenci: el llenguatge de l’inconscient que aflora a través de la imatge, ja siga la imatge pintada, dibuixada o la imatge fotogràfica. En aquest sentit, fa anys que em decante per la imatge fotogràfica. Imagine que per les seues característiques, per la potència i l’impacte que la part atzarosa del procés em retorna. En centrar-me en l’autoretrat, per a mi, això és fonamental, ja que en aquest procés s’estableix un joc de mirades que es van teixint a si mateixes i van cobrant vida pròpia. Sens dubte, no puc crear distincions entre el món de la psicologia i el de l’art. Al meu entendre, caminen de la mà i difícilment poden separar-se. Allò que creem, siga en l’àmbit que siga, està íntimament lligat a la nostra persona.

En relació amb la meua manera de fer, el meu treball és més artesà. En ell intervé el tacte, la textura que apareix a través de les diferents tècniques emprades (cianotípies, transferències o fotogravat, per exemple). És important, a més, tindre en compte el procés des del principi, íntegrament, des de com concep la idea, la posada en marxa de l’escenari (que es converteix en una espècie de performance individual), la selecció i l’enquadrament de les imatges i, finalment, el procés d’estampat, impressió o manipulació de la imatge. El punt de partida sempre respon a una necessitat interior que es correspon, de manera quasi lineal, amb el moment vital que estic travessant».

En la teua obra, quina relació estableixes amb el cos humà i l’entorn natural? Per què tries estos dos elements?

El diàleg que entaule entre l’entorn natural i el cos es deu a una relació espontània i inconscient. M’ho demana el cos, és una necessitat per a mi, un impuls. Però si anem una mica més enllà, puc extraure una sèrie de relacions més profundes. D’una banda, el cos com a automirada, com a espill i reflex, com a pregunta i resposta, com a matèria que expressa l’essència, allò que no menteix, que és genuí. El cos com a moviment, com a transformació i com a metàfora del temps. D’altra banda, els elements de la naturalesa que acull han anat evolucionant, des d’embulls d’arrels fins a elements més depurats, simples i, en els meus últims treballs, quasi abstractes.

Com relacione això amb el cos? Intente reflectir el meu estat intern en les meues imatges, eixa recerca i interés per veure’m de front. Igualment, em costa exposar en paraules el que expresse a través de la imatge. Per tant, açò que comente no deixa de ser una aproximació. Com dic sempre, m’interessa més allò que li arribe o li puga transmetre a l’espectador. En el millor dels casos, es genera una comunicació íntima entre jo, jo mateixa i els altres.

Quines necessitats reinvindiques per al col·lectiu artístic?

Com no em dedique exclusivament a l’àmbit artístic, i soc més aviat un satèl·lit que gira entorn d’una xarxa consolidada, em costa identificar les necessitats des de dins. A més, em moc en un àmbit molt local.

No obstant això, reconec necessitats globals que parteixen d’un nivell general de descrèdit al procés creatiu. En el nostre teixit social seguim sense valorar de manera efectiva al sector cultural, tant des d’un nivell institucional com individual.

Maneres de solucionar això podrien ser totes les pràctiques de mediació que s’estan duent a terme en aquests moments, fer costat a xicotets col·lectius… En definitiva, crear un xarxa més sòlida des de baix i, sobretot, definitivament invertir en educació i cultura.

Sobre què t’agradaria treballar o investigar pròximament?

Tinc en marxa un fotollibre molt especial que en breu podrem tocar. D’altra banda, continue aprofundint en el món del fotogravat, pel seu significat i pels resultats que m’aporta aquesta tècnica.

A més, estic treballant en un poemari. Això últim és una cosa nova per a mi, encara que sempre he escrit, aquesta vegada ho estic veient tot molt més clar i sembla que va prenent forma. Només em faltaria organitzar-ho tot i desprendre’m del pudor que em fa compartir una cosa tan íntima.