Art al Quadrat: artistes, bessones, dones i mares

Autodefinides #124

Anna Talens ha triat Gema i Mònica Del Rey Jordà (Art al Quadrat), les quals s’autodefineixen a continuació:

Des dels cinc anys, Gema volia ser pintora, i això va portar la nostra mare a buscar un taller de pintura per a xiquets, però en aquells anys no hi havia res a Sagunt. Finalment, vam començar un curs al que després es convertiria en la Universitat Popular. Tinguérem la sort de tindre com a mestra a Carme Michavila, qui ens va obrir a experimentar la pintura. Una altra època determinant va ser la de l’institut, on vam coincidir amb Leonor Seguí i Elena Uriel. Van ser anys emocionants, ja que amb les assignatures del batxillerat artístic sentíem que estàvem més a prop de l’art, que érem artistes ja, vaja.

Gema i Mònica Del Rey Jordà

Començàrem a fer projectes, com a grup artístic, ja des de la Facultat, on triàvem les mateixes assignatures, perquè a ambdues ens interessaven les mateixes coses, i ràpidament vam veure que el nostre treball es potenciava si el fèiem juntes. Formàrem Art al Quadrat al 2002. D’aquella etapa van sorgir ‘La pròtesi de la meua pròtesi soc jo’, ‘Dualitat’ o ‘Retrat de família’. Treballàvem en dues línies diferenciades: la nostra autorreferencialitat i, d’altra banda, l’art social i públic. Ens va nodrir molt fer l’Erasmus a Lahti (Finlàndia), el Promoe a Guadalajara (Mèxic), i després, el fet d’estar becades al grup d’investigació del LCI.

La tesi doctoral de Mònica, sobre artistes bessons, “ens” va portar a la Universitat de Viena i al King’s College de Londres. Va ser un treball molt intens i enriquidor, durant el qual Mònica va conèixer artistes bessons de tot el món, comprovant certs paral·lelismes de comportament amb nosaltres. Amb 28 anys, descobrírem que érem bessones idèntiques, després de ser diagnosticades com a dizigòtiques des del naixement. Això va donar una explicació “científica” al fet de treballar juntes i dur vides paral·leles i, en certa manera, ens va deixar la consciència tranquil·la. De vegades resulta agobiant com molta gent ens ha qüestionat este tema.

Dualitat (2003)

Després de la defensa de la Tesi de Mònica, vam prendre la decisió de no continuar a la universitat i dedicar-nos de ple al treball artístic, encara que implicara més inestabilitat. Pensem que la nostra obra, des d’aleshores, s’ha tornat més vivencial, i no tan acadèmica, i hem tingut la bona sort d’enllaçar projectes, un darrere de l’altre. Les vegades que hem intentat fer un altre treball alhora, per guanyar alguns diners, mai ens ha funcionat.

Amb la maternitat, també de forma paral·lela, malgrat tindre les pitjors condicions per a treballar, però aprofitant millor els recursos i el temps escàs, hem confirmat que no podem fer una altra cosa que no siga açò. Des d’aleshores, ens definim com a “artistes-bessones-dones-mares”.

Quant a la temàtica, als darrers anys, creiem que hem pogut combinar ambdues línies amb què treballàvem per separat. A partir de la nostra experiència, cos i acció amb implicació personal, hem arribat a parlar del col·lectiu, especialment sobre la memòria històrica.

També som sòcies de les associacions professionals d’artistes AVVAC (Artistes Visuals de València, Alacant i Castelló) i de MAV (Mujeres en las artes visuales), des d’on es poden fer tasques de millora de les condicions de treball. Us animem a unir-vos per a tindre més força.


Anna Talens pregunta…

Ens coneixem des de la Universitat i, sempre que em trobe amb vosaltres, recorde una de les vostres primeres peces (“Dualitat”, 2003), una fotografia en la qual teniu el cabell entrellaçat. Observant la vostra trajectòria, com ha sigut el procés d’evolució d’aquests treballs que parlen de la memòria personal cap a la memòria col·lectiva?

En principi, en ‘Dualitat’ vam intentar fer una ficció: dues persones que havent estat unides, tallen la seua relació, així de genèric, però ens va sorgir, com un exorcisme, tot el procés de separació dels nostres pares. Va ser la forma que vam tindre de verbalitzar el dolor que vam sentir.

Dualitat (2003)

Però no pensàrem en la dimensió històrica que havia tingut el cabell en relació a les dones, i que vam investigar després amb ‘Memòria de les rapades’. De sobte, vam descobrir que el cabell, que havia estat un càstig inquisitorial, reproduït en el context de la Guerra Civil espanyola, però també a Europa i a la resta del món, va servir de catarsi sanadora treballant de forma col·lectiva. En sentir-se acompanyada, és més fàcil poder parlar del present i del passat. Al final, els processos personals i col·lectius hem trobat que es poden sanar de la mateixa forma. El cabell, a més, és testimoni del temps que passa.

Jo soc. Memòria de les rapades (2018)

Us definiu com a “Artistes, bessones, dones, mares”, i cadascuna d’eixes paraules designa una posició existencial molt intensa; imagine que anireu afegint més al llarg de la vostra vida, però com creieu que us ha afectat o influït cadascuna d’elles dins del vostre recorregut professional fins ara?

Som artistes, bessones, dones i mares, en aquest ordre. La relació entre els quatre conceptes té una jerarquia per a nosaltres, encara que coexisteixen alhora i han estat presents d’una forma o d’una altra en les nostres obres. Li vam “furtar” la definició a Mira Bernabeu, qui ens va comentar en un taller que ell primer era artista, i després anava posant les altres definicions. Nosaltres, després de ser mares, vam necessitar redefinir-nos i deixar-ho clar: primer que res som artistes. Després, som bessones i dones, condicions que vénen des del naixement, i per acabar, hem triat ser mares. La maternitat ha estat l’última en arribar, però ha sigut i és molt intensa, i malgrat tot el que ha comportat —reducció de temps de treball, pitjor concentració, interrupcions, esgotament—, també, com hem dit abans, ha sigut el millor temps de treball que hem tingut. El poc temps hem hagut d’administrar-lo molt bé i ens han funcionat els projectes.

De coros, danzas y desmemoria (2020)

Al vostre web heu inclòs un apartat de venda d’obra. Quina és la vostra relació amb el mercat i el sistema econòmic de l’art? Com veieu que ha anat evolucionant aquesta relació al llarg dels anys?

Sense oblidar que partim d’un context pessimista del món de l’art contemporani, hem d’estar —com a mínim— preparades per a vendre obra o projectes expositius, per això ho hem afegit al web. Seguim buscant fórmules per treballar de forma remunerada en un món hostil, sobretot cap a les dones artistes, i ja no et dic si a més eres mare…

La venda d’obra la deleguem en Mariano Poyatos, d’Espai Nivi Coll blanc; no obstant això, nosaltres gestionem tots els projectes de convocatòries, exposicions o producció d’obra. Ens agrada tindre llibertat de gestionar la nostra carrera amb els nostres encerts i errades. Formen part del camí. El que sí tenim clar és que hem de treballar en açò, i el nostre objectiu a curt termini és poder diversificar les entrades econòmiques per no ser totalment dependents d’una a soles.

Tenim molts projectes pendents i que van sorgint poc a poc, perquè el nostre ritme és lent i el nostre temps molt ajustat. Així i tot no parem.


Per al següent Autodefinides, Gema i Mònica Del Rey Jordà han triat l’artista i activista Maribel Domènech.

Afán de Plan © 2020

AUTODEFINIDES és una secció a la qual presentarem setmanalment diverses professionals del món de la cultura, artistes i agitadores culturals, valencianes o residents. Per ací passaran dones de les arts plàstiques i escèniques, el cinema, la música, la literatura, la producció cultural o l’artivisme, entre altres disciplines. Cadascuna de les participants triarà la protagonista de la següent autodefinició, bé siga per pura admiració o per curiositat, i li farà tres preguntes. D’aquesta forma construirem entre totes una cadena que ajudarà a donar visibilitat al seu treball.