Autodefinides #5: Áurea Ortiz

Gloria Vilches ha triat Áurea Ortiz, professora d’Història de l’Art i del Cinema a la Universitat de València, crítica cinematogràfica i tècnica de l’Arxiu Fílmic de l’Institut Valencià de l’Audiovisual i la Cinematografia (IVAC).

«Procedisc d’una família de còmics i cantants, un català i una valenciana, artistes que van haver d’aprendre altres oficis per a tirar endavant, a més d’exercir d’emigrants. Aquest és el motiu pel qual vaig nàixer a Veneçuela, en 1963, encara que als dos anys vaig vindre a Espanya i ací em vaig quedar fins a hui. Gràcies al seu afany, sóc la primera de la meua família que ha pogut estudiar a la universitat. I el seu llegat és essencial per a mi. Vaig estudiar Història de l’Art i he treballat quasi sempre en el món de la cultura. Des dels seus inicis, he estat vinculada a la Filmoteca de València; preferisc anomenar-la així i no per altre dels seus molts noms. Allí he adquirit gran part del meu bagatge cultural i professional, a més de trobar amistat i bona companyia. Sóc professora associada del departament d’Història de l’Art i impartisc assignatures d’Art Contemporani, Història del cinema i Història de la fotografia. I crec que la docència és un dels més bells i satisfactoris oficis que existeixen. No obstant açò, ara em dedique a una cosa que mai vaig pensar que faria: vaig entrar en l’Ajuntament de València amb el nou equip de govern sorgit després de les eleccions de maig de 2015, on sóc assessora de València en Comú.

Als anys noranta, vaig començar a col·laborar amb organitzacions per la defensa dels drets de les persones migrants, en tasques d’incidència política i sensibilització, primer a CEAR i després a València Acull. Açò em va permetre posar la meua formació i la meua experiència professional al servei d’aquesta lluita, organitzant projectes i activitats de sensibilització sobre exclusió social, immigració i refugi i impartint xarrades i tallers sobre el tractament dels drets humans en els mitjans de comunicació. Però aquest activisme m’ha donat molt més del que jo he oferit. M’ha permès accedir a un millor coneixement del món i fer-me plenament conscient d’una cosa que ja sabia, però que ací vaig poder objectivar i és que, solament per ser blanca i europea, puc gaudir d’uns drets que altres persones no tenen. Espere no oblidar-me mai d’açò. També gràcies a aquesta activitat he conegut a gent magnífica, generosa i lúcida que m’ha fet millor persona; sé que sona gastat, però crec que no hi ha una altra manera d’expressar-ho. Quan acabe l’aventura política, tornaré a activar-me en aquest camp.

A voltes l’administració pública, fins i tot en llocs tan aparentment confortables com una filmoteca, és una màquina que aixafa l’entusiasme i la passió. Així que de tant en tant feia comptes per a veure si podia viure sense eixe sou i sense la condició de funcionària, però els comptes no eixien. Fins que va arribar un moment en què van eixir, en 2005. Podia viure amb menys diners, menys seguretat i més llibertat i vaig decidir demanar una excedència de la Filmoteca per a fer altres coses. No tindre hipoteca ni fills ho van permetre. Vaig continuar amb la docència, vaig ampliar la meua dedicació a CEAR i a altres causes, com ara la revista Eines, papers per al canvi social, i entre xarrades, tallers, comissariats i articles diversos passava l’estona. Vaig recuperar els matins perquè ja no estava tancada en un despatx. Però al cap de set anys torní a la Filmo: la crisi, que és una estafa, refermava i no era fàcil sostenir-se com a freelance. Vaig anar a parar a l’arxiu fílmic, on continuava aprenent coses boniques, però als tres anys em vaig tornar a anar, aquesta vegada no per cansament, sinó perquè em vaig embarcar en una aventura política. En 2014 vaig decidir fer el pas d’integrar-me en una plataforma ciutadana i presentar-me en les llistes de València en Comú. Mai abans havia militat en un partit polític, encara que sempre he tingut clar que els nostres actes i decisions tenen una dimensió pública i, per tant, política i, amb açò construïm la societat. Però va arribar el moment en el qual moltes persones ens plantejàrem la conquesta del poder, amb totes les contradiccions que açò comporta. I allà que vaig anar. Així que ara sóc assessora de València en Comú en l’Ajuntament de València. Sé que la paraula assessora sona fatal i necessita llevar-se totes les connotacions terribles que ha adquirit en els anys de govern peper, però és el que hi ha. Perquè la informació siga completa, sí que m’agradaria que constés en acta que els càrrecs de ValC tenim una limitació en la nostra retribució de tres salaris mínims interprofessionals. I ací estic, intentant aportar alguna cosa per al canvi en la nostra ciutat. I és una aventura apassionant.

Ah! I els dissabtes de vesprada faig, al costat d’un grup d’amics brillant, el programa cultural Café con Vistas (Ràdio Klara). És un moment feliç de la setmana. I quan una és feliç, cal contar-ho».

Després de molts anys d’activisme i política institucional, veus les coses d’igual forma?

Sí. La meua visió del món continua sent la mateixa. Hi ha pobres i rics. Hi ha classes socials, per molt que alguns s’obstinen a negar-ho. Hi ha desigualtat i injustícia provocades per un sistema capitalista que les necessita per a existir. Mana un mercat que no és lliure, per més que es diga el contrari, i que condemna a la misèria a una gran part de la població. I hi ha una crisi que no és tal, sinó una estafa, resultat d’uns valors dominants perversos: l’avarícia, la competitivitat, la violència. I els governs, siguen municipals o estatals, han de treballar pel bé comú i garantir la defensa dels Drets Humans. Açò ho pensava abans i ho continue pensant. La diferència està en que ara estic batallant, juntament amb altra gent, des de dins d’una institució amb certa capacitat per a arreglar algunes coses. I el que he après és que un ajuntament com el de València és una institució complexíssima, rígida i lenta en la qual resulta molt difícil fer grans canvis en la gestió i l’organització. Aquesta és l’herència de massa anys de govern del PP, sobretot el que té a veure amb les moltes manques de personal i recursos, però no solament. Hi ha alguna cosa intrínseca a l’administració pública que la converteix en una maquinària molt pesada. Crec que aquesta és una realitat que els qui entràrem en les últimes eleccions a l’Ajuntament o la Generalitat venint de fora, de la societat civil, no vam saber apreciar en la seua dimensió. Estem canviant coses, però tot és molt més lent del que desitjaríem. I així, en el primer any, gran part del treball s’ha hagut de centrar en modificar coses dins per a poder començar a canviar coses fora. A voltes és frustrant.

El que sí tinc clar és que una obligació moral i política dels qui estem dins i venim d’activismes diversos és garantir que l’activisme de la societat es mantinga i siga independent. No podem instrumentalitzar els moviments ciutadans. Cal ser molt acurades amb açò. Els moviments socials i les organitzacions ciutadanes han de complir amb el seu paper que és exigir a l’administració i als governs resultats. I així ha de seguir sent.

Existeix la percepció que l’art i la cultura donen sovint l’esquena a les qüestions socials. De quina manera podrien donar-se la mà?

Tota obra cultural és social i està oferint un punt de vista sobre el món. El que succeeix és que el capitalisme, eixe mercat omnipresent, afavoreix la creació i difusió de cert tipus de producció cultural i artística acomodatícia, escapista i frívola, que ven de forma molt persuasiva els valors de la societat de consum: individualisme, competència i submissió a l’autoritat mitjançant determinats models de bellesa i comportament. I s’ha aconseguit que molta gent diga eixa barbaritat de “jo solament vaig al cinema a divertir-me, no a pensar”, com si foren coses oposades o fóra possible no pensar! Però hi ha moltíssimes obres conscients i crítiques que ofereixen altres punts de vista i que ens obliguen a mirar el món de nou, baix una altra perspectiva. Són obres que, en comptes d’oferir respostes, ens fan preguntes. El problema està en la dificultat d’aquestes obres per a arribar a més públic entrant en el circuit comercial i la terrible paradoxa que el capitalisme ofereix: si l’obra entra en el circuit i es converteix en producte mainstream, significa açò que ha deixat de ser contestatària? Continua tenint validesa la seua denúncia? No és fàcil viure i crear en aquestes condicions. La bona notícia és que les obres culturals, comercials o no, siguen novel·les, pel·lícules, cançons, sèries o videojocs, ofereixen moltes lectures. Està la part que té a veure amb els valors dominants col·lectius, bé reafirmant-los, bé negant-los o posant-los en qüestió, però també hi ha un nivell estrictament personal, en el qual la lectora, l’oient o l’espectadora troben alguna cosa que els pertany solament a ells o elles. En qualsevol cas, a València tenim molt bons i bells exemples de reivindicacions ciutadanes que han anat de la mà de l’art i la cultura: Salvem El Cabanyal, la denúncia sobre l’accident del Metro, Russafart, MUV!, Distrito 008, Intramurs, Ciutat Vella Oberta, Solar Corona i molts més.

Sé que t’agrada el cinema, però ignore si t’interessen també les sèries de televisió. Quan em donaves classe, a la fi dels 90, no existia aquest fenomen. Quina creus que representaria millor, encara que siga metafòricament, la política valenciana?

Sí, clar que m’interessen les sèries. Crec que qualsevol persona que estima la cultura no pot deixar de gaudir obres com Mad Men, Black Mirror, Los Soprano, Perdidos, A dos metros bajo tierra, Juego de Tronos o Sherlock. Hi ha sèries, com aquestes, que són obres majúscules, i després hi ha d’altres la mar d’entretingudes. En la política valenciana crec que estaríem entre un Juego de Tronos sense dracs i amb rats penats, i Borgen, açò des de les últimes eleccions autonòmiques i municipals que han obligat a entendre’s i formar govern a partits diferents. Pel que fa al PP, la seua barreja de corrupció, autoritarisme, demagògia i barroeria crec que està més prop d’Aquí no hay quien viva o La que se avecina, que de qualsevol altra sèrie. I el perquè la societat valenciana els continua votant majoritàriament entra de ple en Expediente X o fins i tot en The walking dead. Encara que tinc la impressió de que durant massa temps València ha sigut un poc Westworld, no? Un gran parc temàtic aparentment perfecte on res és el que sembla i tot està permès. De fet, per a alguna gent encara és així.