Autodefinides #145: Bárbara Blasco

Laura Romero ha triat l’escriptora Bárbara Blasco.

«Si haguera de fer un autodefinit, en la casella lateral esquerra posaria: persona tremendament perfeccionista. En la dreta: mandrosa perfecta.

En la casella superior: vitalista sense remei. En la inferior: derrotista contumaç.

De l’encreuament ix Bárbara Blasco.

Em dedique a escriure, una vegada descartades totes les altres opcions per incapacitat manifesta. Perquè jo hauria volgut ser actriu, cantant, directora de cinema, missionera o milionària, i no tant tancar-me en una habitació solitària a barallar-me amb el llenguatge. Però cada dia ho porte millor. He acceptat que posseïsc una certa sensibilitat per a la llengua, m’agrada la gramàtica, m’agraden les lleis que regeixen l’idioma, gaudisc resolent els xicotets enigmes disseminats en les frases. I sobretot m’agrada la música que produeix el llenguatge, quan aconsegueix anar molt més allà d’eixes lleis.

Podria confessar una vergonya: de vegades confonc les ges i les jotes.

I una altra més: mai sé on ficar el punt i coma.

M’interessen les escriptures viscerals que fan gust de moll d’os, les que arranquen d’una necessitat. També les que entenen que la història succeeix en l’estil, en la forma, no sols en la trama.

Cada vegada crec més en la sociologia i menys en la psicologia.

Cada dia participe menys i amb més pudor en les xarxes socials. Cada dia em costa més comunicar a l’aire, sense un destinatari concret. M’agrada guardar-me coses per als meus amics: un acudit, una recomanació literària, una opinió sobre l’actualitat.

M’he passat la vida tractant de ser normal. He aconseguit normalitzar eixe absurd desig.

I encara que el meu ego és de grandària familiar, les 400 paraules que m’heu demanat per a autodefinir-me m’estan semblant excessives, així que vos conte que prompte eixirà el nou llibre de Jon Bilbao, que m’abelleix molt llegir ‘Las primas de Aurora Venturini’, que per fi es publica a Espanya, o els relats de Bonnie Jo Campbell o l’última de Luis Rodríguez, eixe escriptor inclassificable que en breu traurà Candaya, que l’altre dia vaig veure una pel·li francesa, “Las cosas que decimos, las cosas que hacamos”, que em va encantar, que la quota d’autònoms em sembla abusiva, i de la llum ni parlem, que m’és igual on jugarà Mbappé, que Raúl Cimas em fa molta gràcia, que de vegades em pica just entre la costella i l’omòplat, on no arriba la mà».

Per a què escrius, Bárbara? Què estàs invocant o què estàs allunyant mentre escrius?

No sé per a què escric. Si ho tinguera clar, deixaria d’escriure. Supose que perseguisc el misteri, trobar una mica de sentit a aquesta bogeria anomenada vida. Encara que si ho penses bé, tots escrivim, eixe diàleg constant que mantenim dins del nostre cap, on rescatem records, projectem fets que encara no han succeït, imaginem, s’assembla molt, moltíssim a escriure. Alguns, a més, tenim el desvergonyiment de publicar-ho. Respecte a què invoque, crec que un poc de comprensió, necessite escriure per a comprendre el que m’envolta, amansir el món. Invoque una mica de bellesa també entre el dolor. Paradoxalment, quan escric i em submergisc en eixe dolor, s’alça una barrera que m’allunya d’ell, i em pose fora de perill. La meua obsessió per la ferida de l’adolescència va aplacar-se quan vaig escriure ‘La memoria del alambre’, la meua obsessió per la malaltia amb ‘Dicen los síntomas’. O això crec.

‘Dicen los síntomas’, la teua novel·la guardonada amb el Premi Tusquets 2020, abasta profundes reflexions sobre la malaltia i la mort, però també sobre aquells vincles familiars que es mantenen per “rutina” més que per un afecte o enteniment real. Matisos espinosos per a les persones que en els seus contextos familiars o entorns propers han pogut sentir-se desplaçades. La mirada de Virginia, la protagonista, sembla buscar altres camins per tal de no embogir en el seu ambient familiar, apoderant-se de la seua pròpia percepció de la realitat (que, al cap i a la fi, és l’únic que tenim…). Què hi ha de Virginia en Bárbara Blasco?

Com Virginia, jo també he recorregut un viatge des de no sé quin estrany lloc fins a la realitat, i continue recorrent-ho. En el meu cas, l’eina ha sigut i és la literatura. La ficció, encara que semble contradictori, em retorna cada dia a la realitat.

D’altra banda, una porta dins de si tots els personatges. I és que com més apropem la mirada, més infinits som. Això sí, quan escric faig un doble moviment, un d’acostament, em convertisc en els meus personatges per a poder donar-los vida (si un personatge no passa per mi, ja siga un assassí, un filantrop o un polític, res no té sentit) i després d’allunyament, no vull que queden atrapats en les meues circumstàncies. Com deia Ursula K. Leguin, jo soc els meus personatges però els meus personatges no són jo.

Com a dona i escriptora valenciana, què penses que es podria millorar a l’escena literària del nostre voltant?

Precisament això d’escena literària. Potser hauríem de viure menys en la societat de l’espectacle, en el sentit en què apuntava Guy Debord, excepte quan anem al teatre, clar. Menys màrqueting, menys postureig, menys superficialitat, en definitiva. Es venen molts llibres, s’escriuen moltes ressenyes no tant pel contingut sinó per la idea que ve associada amb el llibre, pel fum que l’envolta. També crec que hauríem de valorar més l’escriptura. En aquest món una miqueta materialista, si no ofereixes un producte físic, el seu valor es qüestiona. No estan ben pagats els generadors de continguts, els redactors, els periodistes o els escriptors. No s’aprecia a qui construeix amb paraules.