Autodefinides #18: Begoña Tena

Isabel Caballero ha triat l’actriu, dramaturga i directora teatral Begoña Tena.

«Vaig nàixer a Castelló i em vaig criar en un barri obrer, un barri de gent treballadora i emigrants de tota la península. La meua família paterna ve tota de la comarca del Maestrat i la meua família materna és aragonesa. La meua infància la vaig passar entre Castelló i el Port de Sagunt, on va nàixer la meua mare i on viuen els meus tios-padrins, els meus segons pares, els qui em van envair d’aquest sentiment “porteño” de la lluita obrera i, també, de l’humor (ens vam veure totes les pel·lis dels Hermanos Marx i Cantinflas. El meu tio Pepe és la persona que més m’ha fet riure de menuda).

A Castelló vaig formar part durant més de 20 anys d’un grup de danses tradicionals (visca la jota!), amb el qual vaig viatjar molt per Espanya i Europa, i va ser la meua primera escola en açò de l’espectacle, carretera i maleta. Amb 18 anys em vaig traslladar a València a estudiar la carrera d’Història de l’Art. Però al poc també em vaig embolicar amb els estudis d’interpretació a l’Escalante. Alhora, durant dos anys, vaig assistir religiosament a les classes d’Art Intermèdia i Performance amb el professor Bartolomé Ferrando en BBAA, i vaig estar diversos anys col·laborant amb diferents grups d’art d’acció, en sessions col·lectives i performances individuals, en festivals, galeries d’art (La Sala Naranja, Galeria Palau) i intervencions en espais públics per a vianants.

Vaig muntar una companyia amb la meua amiga Estel Masó, Coxa mina, per a intentar explorar altres codis d’expressió a través de pràctiques híbrides entre performance i teatre de carrer. Després d’acabar la formació actoral, vaig estar bastants anys sense fer teatre, explorant altres vies. En eixa època vaig muntar, al costat de Truna, el duo sonor experimental Antorcha Amable, amb el qual tocàrem en molts festivals i sales de música experimental (sobretot a Catalunya, gràcies als nostres managers/amics Don Simón y Telefunken i Cabo San Roque) i en altres festivals com el BAD o el VEO.

En 2004 reprenc de nou l’escriptura, en aquest cas teatral, a través dels tallers que donava Paco Zarzoso (crec que vaig fer-ne tres o quatre quasi seguits). Aquests tallers amb Paco van ser molt importants i motivadors, vaig començar a escriure teatre amb ell i ja no he parat. Fruit del seu taller va eixir un text, Acuática, amb el qual vaig guanyar l’accèsit del Premi Internacional María Teresa León per a Autores Dramàtiques 2007 de l’A.D.I. Tenia 29 anys i va ser l’estímul per a no deixar d’escriure (encara que el premi no tinguera cap repercussió ni l’obra massa visibilitat).

En els últims dotze anys m’he centrat en les arts escèniques. Com a actriu m’he format en muntatges de la Sala Escalante i amb les companyies Teatro de la Resistencia i Hongaresa Teatre. He treballat amb gent a la que admire molt i he format part de projectes molt importants en la meua vida com Zero Responsables o Valèntia. D’ací van eixir l’amistat i les col·laboracions amb altres creador/es com Patrícia Pardo, Eva Zapico i Xavier Puchades. Pel camí vaig ser cofundadora de la primera Sala Ultramar (on sempre he pogut exhibir els meus treballs i sempre em sent com a casa). Vaig deixar la gestió i la programació de la sala, però em vaig portar un bon grapat d’amigues. Vaig embolicar a alguns companys en els meus primers muntatges (gràcies Pau Gregori), i sempre vaig tindre a Po poy per a dissenyar un cartell i a Joan Mei per a donar-li so.

I a dia de hui continue en aquest trontollant món escènic, col·laborant amb amics, descobrint a gent nova i lluitant perquè puguem viure dignament del nostre ofici».

Què et causa més satisfacció: escriure, actuar o dirigir?

Les tres, supose que cadascuna d’una forma diferent.

Actualment els meus treballs estan centrats en l’escriptura, com a autora teatral, i en la interpretació. Tots dos m’apassionen. L’escriptura és un treball més íntim, “amagat”…, més individual (encara que he fet bastants treballs a quatre mans amb companys com Pep Ricart, Paco Zarzoso o Xavier Puchades). Escriure, en ocasions, em sembla com autodevorar-se. A voltes són processos ràpids, frenètics… i altres vegades, molt lents. Amb molta reescriptura; temps de guaret; i reprendre. He tingut la sort en els últims anys de poder escriure per a uns altres, per a companyies, actors i projectes amplis, de gran format, relacionats també amb la música. Després arriba el vertigen, perquè allò que va començar com a íntim, tancat, en la pantalla… passa a l’exterior, a ser “traduït” per uns altres. Altres mirades que a voltes coincideixen amb la pròpia o donen un salt mortal sobre allò que està escrit. Em sorprèn com prenen vida els textos a través d’altres creadors/es.

La interpretació és un treball col·lectiu, en equip, és la trobada amb molta gent, i amb el públic. És un treball excitant, viu, irrepetible en cada funció, mai és igual. Per a mi és, per molt manida que estiga la frase, jugar com quan eres xicoteta. Pot haver-hi reflexió, ideologia, compromís, tècnica… però sobretot, per a mi, ser actriu és poder jugar, poder imaginar. Poder ser altres sense límit. I és això el que em recorda a la infància: jugar a ser altra/es. Sóc feliç quan actue.

La direcció també la gaudisc però, alhora, em genera més tensió. Crec que és un ofici difícil. Per la responsabilitat. Per la solitud, en ocasions, en la presa de decisions que afecten a un col·lectiu més gran (coordinar un equip, fer que tots troben el seu lloc, que ho gaudisquen, que siguen lliures, creatius i, alhora, que responguen a un objectiu comú). Per fer-te entendre i que compartisquen la teua mirada. Per atendre a qüestions no artístiques que esguiten la direcció… És complex. És arriscat. Crec que per a dirigir cal ser valent, encara que siga per a equivocar-te. Cal prendre decisions constantment.

No podria decantar-me per una sola. Per açò, en alguns treballs, he acabat realitzant les tres coses, sobretot en projectes de xicotet format, on dirigisc, actue i escric. Però m’agrada barrejar-me amb altres creadors/es… L’últim treball que estic preparant és un text coescrit amb Xavier Puchades, I tornarem a sopar al carrer, que dirigiré amb tu (Isabel Caballero) dins del Festival Cabanyal Íntim i que està coproduït per Las Naves. I estic molt contenta perquè és un projecte col·laboratiu, de participació, on molts veïns i veïnes del Cabanyal han participat en el procés, explicant-nos reculls de les seues vides i experiències en el barri. Em fa molta il·lusió poder codirigir a un grup de veïns, que pujaran a escena, al costat d’actors que sempre han recolzat la meua escriptura en passats projectes. Actors que admire com Pau Gregori, Verònica Andrés i César Tormo. Molt contenta.

Recomana’ns alguna cosa en especial que t’haja agradat últimament.

Bé, jo no estic molt al dia de les novetats… Un dels llibres que m’acompanya des de fa temps és Leviatán o la ballena, de Philip Hoare. És un assaig que parla, com no, de balenes; però també recorre l’obra d’alguns autors com Hawthorne, Thoreau i Herman Melville. I vaig tornar, gràcies a aquest llibre, a rellegir a Melville i el seu Bartleby, el escribiente. I amb aquest personatge al cap, i el seu “preferiria no fer-ho” que tantes vegades m’agradaria dir a mi, em vaig trobar amb el llibre d’Enrique Vila-Matas Bartleby y compañía. Va agradar-me molt.

Altres coses que m’acompanyen últimament són: la veu de Maria Arnal, l’últim disc de Felah Mengus (el cantem en família), Niño de Elche en tot el que toca, el Morricone més vaquer, la BSO de Superman a tota castanya, i l’actor napolità Silvio Orlando -com Cardenale Voiello- en la sèrie The young pope. És magistral. Sóc fan. La primera seqüència de Voiello va provocar-me una riallada monumental. És molt gran.

Demana un desig.

Només un? Doncs… demanaria temps. Temps per a tota la gent que trobe a faltar. Demanaria temps per a ser, estar. Per a trobar-nos perquè sí. Sense haver de fer res. Temps no productiu. Temps sense temps. Temps per a la trobada.