Autodefinides #195: Carme Jorques

Fuencisla Francés ha triat l’artista plàstica, docent, activista i comissària d’art Carme Jorques.

«Em recorde, de sempre, amb una clara inclinació a dibuixar i pintar. No sé de cap etapa de la meua infància en què deixés de jugar amb materials, crear objectes, pastar el fang del carrer amb la pluja, dibuixar amb el carbonets dels brasers, que, pacientment les dones preparaven a les portes de les cases del meu Raval de Xàtiva, i fer construccions amb retalls de fusta i serradures en la fusteria del meu iaio en Moixent. I com deia ma mare, tombar-me al “xarcos” (tolls) i al fang amb la roba emmidonada de diumenge, mirant des dels núvols d’aigua el reflex del cel.

Les tronades ens permetien troballes i pintar amb “bocinets” trencats de perols i caçoles, troballes de carbonets; i a més, jo tenia una certa capacitat natural per a organitzar als xiquets i xiquetes de la meua edat i crear “obres col·lectives” que deixaven metres de voreres divertides —no tant per a les veïnes—, ciutats de fang al carrer, covetes de canyes… I reconec que ja era, llavors, molt sensible a les desigualtats i al patiment d’altres.

Deixar el centre “elitista religiós” on estudiava i passar a l’IES José de Ribera, per fer el batxillerat científic, va ser una meravellosa decisió que va marcar la meua trajectòria per a sempre. Allà vaig gaudir d’un professorat excepcional, intel·lectuals i artistes, represaliats del franquisme, de la talla d’En Rafael Pérez Contel i Na Amèlia Zarapico, escultors i pedagogs de nivell, amics de Max Aub, Picasso i Alberti que em van cuidar (i quasi adoptar), o d’altres com ara Josep Lluís Bausset i Ciscar, inseparable de Joan Fuster, Vicent Ventura, Manuel Sanchis Guarner i molts altres, també represaliats i extraordinaris. Tot un luxe. Amb 14 anys, i orientada per Contel, donava (atrevida de mi) xarrades sobre disseny i mòduls, i proporció àuria, i feia algunes activitats creatives que, de major, continuaria desenvolupant.

Estudiar BBAA en Sant Carles va ser l’opció no qüestionada i natural. La promoció del 68/73 va resultar un grup magnífic, creatiu i molt reivindicatiu. Ara mateix, són artistes molt interessants, consolidats i reconeguts, amb els qui continue l’amistat i compartisc exposicions. Cinc anys de formació extraordinaris que coincidien amb un moment social terrible: els últims estretors de la dictadura franquista. Anys, on la feina docent, la lluita social i els contactes amb col·lectius artístics, van intensificar-se. En aquest moment pre-democràtic, vaig treballar política i culturalment des d’una postura compromesa antifeixista i amb col·lectius d’art, generant i possibilitant moviments associacionistes de la Plàstica dels anys 70, i coorganitzat les Assemblees d’Artistes Plàstics del País Valencià. Contactes i projectes amb l’Equip Crònica, Equip Realitat, Grup de Roteros, Grupo Bulto, Grup Gàbia, amb Pep Buigues, Rafael Ramírez Blanco, Carmen Calvo, Castejón, Miguel Navarro, Calduch…, a més de forces de la cultura, teatre, poetes, musics del país.

Era un deure moral, ja que sempre he estat convençuda del poder de l’Art per a la mobilització social. En eixe moment, creia que calia portar l’Art al carrer; ara crec que el que cal és portar el carrer a l’Art.

Carme Jorques amb una de les seues obres en homenatge a Isabel-Clara Simó (Alcoi, 2021)

El treball pedagògic, organitzatiu i artístic anava sempre encaminat a reivindicar la nostra identitat com a valencians (com férem a Els Altres. 75 anys de pintura valenciana), amb una clara consciència feminista (Dones en Art) i un sentiment ecologista i de protecció al medi ambient (“L’Albufera és nostra i la volem neta”). Tots eren projectes dins d’eixos paràmetres. Fer que “tot millori socialment i per tots” perquè avancem cap a una Cultura accessible i justa.

Bresson ens deia que “no hi ha art sense transformació”, i jo sempre deia que “no hi ha transformació sense art”. Ser artista plàstic ja és ser valent, tota una declaració de fe i coratge… I ser dona artista, un valor afegit.

Sabem, com diu Laura Freixas, que “les dones en la cultura som invisibles (…) i aquesta invisibilitat és un problema invisible”. Partim d’un imaginari històric que ens ha ignorat, i ara, agreujat per un tractament informatiu discriminatori. Ningú amb sentit comú està avui dia en contra de la Llei d’Igualtat, i l’article 26, sobre “Igualtat orgànica, creació i producció artística i intel·lectual”. Però, com bé diu Joan Feliu Franch (UJI) en ‘Absències invisibles. Dones artistes en les fires d’art contemporani’:

“És tremendament preocupant la naturalitat amb què s’assumeix l’absència de les dones de la cultura, incorrent en una doble discriminació, doncs sobre creacions que són invisibilitzades als espais públics, aquestes absències resulten imperceptibles. Es necessari, per tant, una reestructuració dels fons, dels discursos expositius i de les polítiques culturals, que possibiliten la inclusió del treball creatiu de les dones…”

Molt he treballat per un sistema d’ensenyament públic de qualitat, on les ciències, les arts i les humanitats anaren en harmonia. Ser Assessora Tècnica de l’Àrea de Plàstica i Visual en projectes d’Innovació Educativa i d’Informàtica per a les Arts va suposar un treball tremend, però molt enriquidor. Generar nous currículums, noves metodologies didàctiques i propostes innovadores amb els consegüents canvis en els paradigmes educatius.

No existia el Batxillerat d’Arts Plàstiques i Disseny, i designats com a experts per la Conselleria d’Educació i Innovació Educativa, sis professors (tres de Silla i tres d’Alacant) vam projectar el BAP (Batxillerat d’Arts Plàstiques i Disseny) durant dos anys. I ho vam fer tot, des de l’estructura de les matèries fins als desplegaments curriculars, unitats didàctiques i material de suport inspirat en els més avançats d’Europa i partint de la Bauhaus i de Basilea… Sobrecarregats, sense restar ni una hora de classe i sense cap reconeixement, per autèntic “amor a l’art”. Durant molts anys en mode experimental, amb molt bon nivell i èxit… Fins ara, generalitzat i consolidat a tot el país. Com a catedràtica i professora, aconseguir implantar el BAP en 1986 va ser de les millors coses que he fet.

El treball artístic, d’investigació, i el comissariat i organització d’exposicions l’he fet sempre com una part important del que crec que és un deure amb la societat. En aquests últims deu anys, he comissariat exposicions molt laborioses i complexes, amb una quantitat i qualitat d’artistes meravellosa; poetes, crítics, historiadors, dissenyadors i escriptors… Exposicions sempre al servei d’una necessitat o una idea, per causes normalment solidàries, moltes itinerants al País Valencià, amb una clara idea també de fer i vertebrar País. Des de la Comissió Cívica d’Alacant per la Recuperació de la Memòria Històrica, o des de La Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani de la Universitat d’Alacant. Per Miguel Hernández, Ovidi Montllor, Isabel-Clara Simó, o per la recuperació de les víctimes de guerra, la fam, etc.

Com a artista, sempre he creat amb llibertat, amb recursos tècnics, sense condicionaments, de manera introspectiva. I és ben cert que he prioritzat per sobretot el treball honest i ben fet. Per a mi, l’art és eixa necessitat i passió, eixa activitat que et supera, que no pots deixar de fer, per a dintre, per tu mateix, amb molt de silenci, construint i reflexionant, sense importar-te massa ni els “ismes” ni les modes ni, curiosament, que passarà desprès».

Quina és la teua experiència com a docent?

Per a mi, treballar en l’Educació ha estat tot un privilegi, convençuda que és la clau per acabar amb el cercle de pobresa, i el millor instrument contra la desigualtat social. Per això he buscat sempre centres complexes, amb un sector d’alumnat ampli, amb problemes també d’integració social i amb professorat compromès, i amb col·lectius que treballen per millorar la realitat i corregir desigualtats, i des de l’espai i actitud possibles, amb la meua millor màxima: Fer bé allò que estàs fent.

Vaig tindre molta sort com a estudiant, fent el batxillerat amb professors increïbles i intel·lectuals de la Segona República, uns segons pares per a mi. Artistes impressionants, creatius, dels qui vaig rebre una meravellosa, molt sòlida i precoç formació artística des dels 12 anys.

Vaig ser afortunada també per poder posar en pràctica projectes educatius de gestió democràtica, els quals semblaven utòpics en el 74. Implicar-me tants anys com a Assessora Tècnica de Plàstica i Visual en Innovació Educativa amb un equip excepcional del CEP d’Alacant, sent corresponsable de l’Àrea d’Educació Plàstica i Informàtica per a les Arts al País Valencià. Participar amb equips directius, formats per un front dur i experimentat, que van permetre conquestes per al sistema educatiu, com ara cicles innovadors o la consolidació de les Línies en valencià.

Però, potser, el més important per a mi, va ser formar part de l’equip de sis “experts” que vam impulsar el Batxillerat d’Arts Plàstiques i Disseny. Van ser anys de molta feina, complexes, combatius i molt innovadors.

Què t’han aportat els teus comissariats d’art?

Venim molts de molt lluny, una colla de gent increïble que, ara, són un referent en l’Història de l’Art, d’intel·lectualitat i cultura al País Valencià. He intentat fer sempre el que he pogut, treballant per una societat més justa, solidària i democràtica, i com diu Raimon a la cançò Amb tots els petits vicis, “et negues a mil coses i sempre et sembla poc”.

Tinc la sensació, almenys, d’haver-ho intentat, i és tot un honor poder treballar amb tants artistes i gent de la cultura, persones i col·lectius que treballen i han treballat contracorrent, tossudament alçats, que intenten millorar un món d’injustícies, i amb els que jo m’identifique, com els irreductibles companys de la Comissió Cívica Memòria CCAMH. Configurar un model de ciutat amb itineraris que no es basen en l’oblit, convençuts que “on es perd l’interès, també es perd la memòria, i si es perd, podem extraviar el futur”, que va dir Goethe.

I això s’aplica igualment al nostre País Valencià, on cal rescatar i reivindicar la seua memòria, intencionadament maltractada i desvertebrada. Rescatar la nostra cultura, treballant per la revitalització i la recuperació de la nostra llengua. I reconèixer (millor en viu) als nostres músics, poetes, artesans, escriptors, científics, artistes, mestres, pensadors… I el comissariat de pràcticament la majoria d’exposicions que he dissenyat, ha partit sempre d’una necessitat social. No sols és una qüestió organitzativa, per a mi s’ha de transformar en tot un esdeveniment, el qual implica a totes les capes socials i a un major nombre de persones. Texts d’ancoratge, poesies i activitats acompanyen sempre les exposicions.

Per tant, he pogut comprovar que, malgrat ser la cultura i l’art un sector penalitzat i empobrit, tota una quantitat d’artistes resistents, sempre actius, generosos i solidaris, són actualment els autèntics mecenes de la cultura. La cultura en aquest país es manté gràcies als propis escriptors, poetes, músics, escultors, actors, pintors, dissenyadors, etc… I encara que sempre repetisc, en tots i cadascun dels discursos, que “la cultura no és una despesa, és una inversió”, sembla que no acaba de veure’s clar. Però, bo, evidentment han hagut uns certs avanços.

Les exposicions d’art crec que augmenten i milloren la qualitat de vida de la ciutadania, produeixen felicitat i s´ón una font de comunicació.

Quina influència han tingut les teues vivències en la teua obra plàstica?

Doncs, a més de dedicar-me a l’ensenyament i al comissariat, soc molt afortunada per poder fer allò que més feliç em fa: pintar, dibuixar, manipular materials (pedres, ciment, fang, fusta, olis, carbó) i continuar jugant com quan era una xiqueta al Raval de Xàtiva o la fusteria del iaio.

Pérez Contel, que era un gran artista, sempre m’insistia: “Carme, no te precipites, las alas para volar alto han de estar muy entrenadas”, i això he fet. Convençuda que l’art no sols augmenta la qualitat de vida dels ciutadans, sinó que ens apropa a les emocions i fomenta el pensament crític i divergent, tant allunyat del pensament únic empobridor.

De les obres sobre llenç a les tables de ciment, o les pedres, o els relleus en fusta… No m’importa canviar de tècnica, de registre, de la figuració a l’abstracció (dos extrems de un mateix problema).

Sabem d’on venim, de la clara predilecció pel dibuix amb les influències de Käthe Kollwitz, de les obres poètiques més abstractes de Paul Klee i Kandinsky, de la serietat de Torres García, els Suprematistes, Velázquez, Vermeer, i tants, tants escultors. Un plantejament racional pot potenciar la sensibilitat i un treball intuïtiu i fresc pot ser molt reflexiu.

Sèries que m’identifiquen: Records d’infància, Personatges de la meua història, El temps de pedra, Fòssils, País Petit, Paisatges de la meua història, Distòpies, Distòpia Urbana, Ciutats de Boira, Terra cremada, Poemes visual… Sols a mode d’exemple, la sèrie Dones connectava amb les forces de la natura: la Dona d’aigua, la Dona de terra, la Pintora i el Model, Dona i Da Vinci.

El feminisme i la dona han estat implícits en tota la meua vida i obra. El carbó dels brasers els preparaven dones, les dones utilitzaven el foc per a cuinar, la mare modelava dolços i tu, amb ella, petites escultures… I sempre en clau de guerra per la defensa dels espais propis.

Partisc de la lectura, admiració i assimilació d’obres, pensaments i escrits dels nostres poetes. Del sentiment i del procés interior. Les frases, paraules i sentiments es transformen en geometries complexes. Conceptualisme i poesia alhora. Triangles i rectangles suprematistes, però tractats com un collage dadaista, retalls de fusta, filferros rovellats, vidres esmicolats.

«La Gran Guerra ha acabat, en certa manera el món està en ruïnes, així doncs, recull els seus fragments, construïsc una nova realitat», deia Kurt Schwitters. I malgrat aquesta realitat distòpica, seguim tossudament reconstruint i donant una nova vida a allò que era una deixalla, reconvertint-ho en poema.

Al caos creatiu dadaista tot queda ordenat com una sèrie numèrica que busca sense desmai la proporció àuria, la seqüència Fibonacci, el nombre pi… Tota una xarxa geomètrica, matemàtica. Per això la distribució de formes, dimensions i colors a l’espai ens resulta harmònica a la vista i la raó.

De qualsevol manera, per a mi és bàsicament un joc. Aquell que sense adonar-me’n em transporta a la fusteria de l’avi, on enganxar, serrar, tallar fustes era el meu món i gaudia totalment abduïda. I no deixa de ser impressionant que després de temps i temps passat, i gràcies a la màgia de l’art, connectem amb la nostra història, la del poble, la dels avis, la del poetes, la de la terra.

Ací ho deixem, que 70 anys donen per a molt.

“Nosaltres vivim els somnis del nostres majors, els nostres fills viuran els nostres somnis… Cal no deixar de somiar, de la qualitat dels nostres somnis dependrà deixar un món millor” (Lluís Llach).