Autodefinides #94: Carol García

Lucía Sáez ha triat l’actriu i cantant Carol García, vocalista de Limbotheque i de Lulú y Los Tigretones.

«El meu nom oficial és Teresa Carolina García Gómez, però en el món artístic se’m coneix com Carola Mendoza. Vaig nàixer a Mendoza, Argentina (raó del meu xicotet homenatge). Els meus pares van arribar a Espanya amb l’esperança de donar-nos, al meu germà i a mi, una vida millor, i ausades que ho van fer, deixant-se la pell en mil treballs i lluitant com a llops… Ells m’han fet veure la importància de valorar el que ens envolta.

Des de molt jove vaig tindre una vocació artística, era la típica xiqueta que deia això de “mamá, quiero ser artista”, i mamà contestava: “Vale, pero antes sacáte una profesión con más futuro”… Després de tots aquests anys, he aprés que el futur s’ha d’escriure amb majúscules i en negreta en el present, siga quina siga la teua professió.

Vaig començar a assistir a classes de teatre amb catorze anys, i als dèsset estava en una companyia amateur anomenada “Suc de teatre”, on vaig aprendre a respectar el teatre i a disciplinar-me al màxim; amb José Antonio Martínez al capdavant, vam fer molts bolos, moltíssims. Ens ho passàvem en gran, érem com una gran família.

Quan vaig acabar l’institut vaig viatjar a Castelló per a estudiar un cicle de Turisme (i tindre contents als meus pares), i en acabar, vaig anar a París, a treballar en Disneyland durant un any. Quan vaig tornar a ma casa estava absolutament perduda, perquè jo no volia treballar en el sector turístic, volia ser actriu i ho seria per damunt de tot. Llavors, vaig preparar-me per a les proves d’accés a l’Escola Oficial d’Art Dramàtic de València. He de reconéixer que van ser els anys més feliços de la meua vida, en un entorn de contínua llibertat per a crear i desenvolupar-me com a actriu i com a artista en general. I no sols a l’escola, també durant els cursos de formació que vaig fer fora d’ella, amb professors tan meravellosos com Chema Cardeña, Pepe Cuéllar, Pedro Edo, Rafa Calatayud, Pablo Corral, Juan Mandli, Ximo Flores, Guillermo Heras, George Laferrier, Mª José Peris, Chris Baldwin, Laura Pertejo, Imma Sancho, Olga Peris, Cristina Andreu, Pepe Viyuela, Jesús Jara i Walter Velázquez, entre altres.

Sí, senyora. Era una autèntica esponja. Després de la carrera vaig treballar com a actriu i cantant en diversos projectes, però l’etapa que recorde amb més estima és la de clown en Engrata Producciones, amb la qual vaig tindre l’oportunitat d’anar de gira pel Brasil, Veneçuela i l’Argentina. Aquella experiència ens va fer créixer a la força, ja que la companyia aèria va perdre la maleta que contenia tot l’utillatge de l’espectacle i no vam tindre més remei que inventar-nos un nou xou sobre la marxa! D’aquell viatge em quede amb la qualitat humana de la gent que vaig trobar pel camí.

Però la meua vertadera oportunitat va vindre amb Limbotheque. Tot va començar una nit d’estiu del 2001, en una festa: David Garzinsky em va comentar que estava component uns temes i que buscava una veu. Quedàvem totes les vesprades a casa dels seus pares i sentíem molts discos de Miles Davis, Nina Simone, Billy Holliday, Portishead, Smoke City, Mastretta, Gotan Project… Aquests són només alguns, però va haver-hi molts més, i sobretot cançons pròpies, destinades a un projecte anomenat Limbotheque, que es quedarien guardades en l’ordinador de David fins que en 2009 decidírem traure-les i crear amb elles l’àlbum The way, the wind, the van. Amb ell vam guanyar el primer premi del Sona La Dipu 2009, i això ens va permetre gravar el segon disc, Mon diable, sent guardonats per Ràdio Klara com a millor grup revelació 2009 i quedant segons en la V edició del Heineken Greenspace, al costat de Fuel Fandango i The Birkins.

Després de l’èxit de crítica i públic, en 2012 vam traure Folkabaret, produït per José Luis Rupérez (Premio Ondas 1993 i Grammy Latino 2003). Gràcies a l’emissió en directe en TVE vam obtindre un gran reconeixement mediàtic. Dos anys després arribaria Crash, donant un gir radical al nostre estil i deixant de banda l’anglès, i finalment, Mexcabaret, un llibre-disc amb il·lustracions del cèlebre José Luis Guadalupe Posada (il·lustrador de la revolució mexicana), produït novament per Rupérez. A través d’aquest treball, reprenem els correguts i ranxeres de la revolució mexicana donant-li un gir a les lletres per a enaltir la figura de la dona.

Hem tingut l’oportunitat de tocar en molts i variats festivals com ara el Q Festival, Primavera Sound, Festival de Jazz de Chichilla, Surforama, Poborina Folk, Brillarafelbunyol, Aniversari de la Marina, Festival per la Igualtat de València, Festival Love to Rock, Iboga Summer Festival o el Festival Internacional Greenwich Karnavali d’Izmir, Turquia, entre d’altres.

Estic molt agraïda per tots els reconeixements i per poder haver-los compartit amb músics tan talentosos com els meus companys de Limbotheque. Hui dia, sóc mare de dos xiquets i continue la meua vida dedicada a la composició, la interpretació i l’ensenyament en l’art, perquè sens dubte vaig nàixer per a açò i és el que m’agrada fer».

Com a actriu i dona del teatre que també ets, què t’agradaria fer pròximament?

La veritat és que en els últims anys m’he dedicat com a actriu al teatre musical, no perquè l’haja buscat jo —ja que no solc presentar-me a massa càstings—, sinó perquè m’han cridat per la meua condició de cantant. En aquest sector he aprés moltíssim, ja que no era un gènere molt fort a l’ESAD, i bo, treballar amb directors com Cecilia Ligorio (Los tres mosqueteros) o Adrià Albert (Las travesuras de la bruja novata) és una autèntica meravella. Però ja m’abelleix canviar de gènere i treballar en un muntatge per a adults, reivindicatiu, contemporani i amb personatges femenins rics en personalitat, discurs i joc.

També m’encantaria escriure, dirigir o actuar en qualsevol muntatge més o menys seriós, però ara mateix estic movent-me per altres circuits i no tinc temps.

Quines diferències trobes entre el món musical i el del teatre a nivell d’estructures, funcionaments, possibilitats, actituds…?

Podem dir que a nivell comercial, de distribució i difusió, en la música hi ha infinites possibilitats des que existeix internet. Hi ha centenars de portals que serveixen d’aparador… Quan començàrem amb Limbotheque solíem pujar les nostres cançons a Myspace i ens fliplava que gent de l’altra punta del planeta les poguera escoltar i compartir. Actualment, una única cançó pot tindre milions de visualitzacions, pot ser usada per a una pel·lícula, un documental, un anunci, ser retransmesa per ràdio o fins i tot en un supermercat! És un tipus de publicitat gratuïta que en el teatre és més difícil d’aconseguir.

Una altra diferència gran és que a nivell local, en el sector musical, hi ha molta més competitivitat. Hi ha grups que són capaços de tocar gratis o de rebaixar al mínim el seu caixet sols per a fer bolos, i no hi ha un control real sobre això com puga haver-ho en les estructures comercials del teatre.

La música, personalment, m’ha obert moltes més portes; he tocat molts gèneres, amb una orquestra, amb de grups de jazz, folk, cabaret, teatre musical… Tantes possibilitats i tants escenaris, sales, teatres, festivals, bars… En resum, el sector musical m’ho ha posat més fàcil a l’hora de treballar.

Hi ha alguna cosa com a professional de l’art que t’agradaria canviar, sumar o millorar en tu mateixa?

Hi ha moltes coses que m’agradaria millorar, infinites. M’agradaria especialitzar-me en pedagogia teatral per a poder arribar millor als meus alumnes i fer-los veure els múltiples avantatges d’aplicar el teatre a la vida.

Tinc pendent la guitarra i un looper; voldria dedicar-los més temps per a compondre més ràpid i traure les meues idees endavant.

També anar a Madrid i tocar algunes portes…

Però, el que de veres m’abelleix i m’encantaria és tindre hores per a dedicar-li a la dansa. Va ser la meua assignatura pendent.