Autodefinides #29: Carla Chillida

Pilar Almeria ha triat l’actriu Carla Chillida, confundadora de la companyia de teatre polític Atirohecho.

«Tinc 31 anys i sóc una treballadora de la cultura. Podria dir-se que estic especialitzada en teatre, però en la realitat em dedique a moltes coses, totes elles relacionades amb la perspectiva de la cultura com a experiència emancipadora i eina de reflexió crítica.

Vaig passar tota la meua infància i joventut al Conservatori Professional de Dansa de València, especialitzant-me primer en dansa espanyola i després en dansa contemporània; i en acabar, vaig entrar a Art dramàtic (ESAD), perquè estava al mateix edifici. Tots els meus anys de conservatori, fins que vaig tindre edat per anar sola, vaig anar amb el meu pare en el cotxe, escoltant a Silvio Rodríguez, Violeta Parra, Paco Ibáñez, Lluís Llach, Mercedes Sosa, etc… I fent-li al meu pare tot tipus de preguntes sobre l’ordre i desordre de les coses. Aquest seria l’inici de la meua formació política, que després vaig combinar amb la formació artística.

La meua primera incursió al món professional va ser a través de la dansa, fins que se’m trecaren els meniscos i vaig començar a definir el que feia com a “teatre físic”.

En 2011 vaig fundar Atirohecho amb un company grafista i activista, Elías Taño, amb la idea de barrejar arts gràfiques i arts escèniques en un mateix projecte cultural. Va ser després de la nostra primera gira per Sud-amèrica, amb el segon muntatge de la companyia, que ens vam atrevir a canviar la denominació de teatre físic per teatre polític, però d’una manera tímida, perquè caminem amb pocs coneixements acadèmics i referents formals de teatre polític, i no tenim la certesa de que a Brecht o a Piscator els agrade el que fem.

En 2016 vaig crear, al costat d’altres companyes, La internacional teatral —associació d’art i pensament crític—, amb la utòpica idea de reunir a totes les artistes compromeses del món, de qualsevol camp artístic, i poder unir-nos amb la nostra eina, a la lluita per un món millor. En un any d’existència, hem fet festivals de teatre llatinoamericà, residències, projectes amb col·lectius i plataformes socials, i participat en festes populars de barris.

Resumint, em considere una persona amb consciència de classe i amb consciència política. Dedique tot el meu temps a tractar d’entendre la realitat i buscar la manera de transformar-la amb les eines que estiguen al meu abast. Aquestes eines són, casualment, les arts escèniques (encara que tinc unes altres que no desvetllaré ací), doncs és el que la meua formació i experiència em permet fer millor. Per això, tracte de fer teatre polític, dansa protesta, teatre document… Usar aquesta eina de comunicació per a contrarestar mínimament el discurs dels poders hegemònics, sense oblidar la part comunitària de l’art, de la cultura popular i de l’expressió col·lectiva, amb l’horitzó de que l’art deixe de ser elitista i servisca per a crear comunitat, perquè els pobles conten la seua pròpia història i produeixen el seu propi art. No crec en l’art com a bé de consum. La cultura no es consumeix, es produeix».

Quin creus que és el paper del teatre en la societat actual?

No estic molt segura de quin és el seu paper actual, però sí puc parlar del que crec que hauria de ser. El teatre, per la seua condició d’efímer i immediat, té necessàriament que ocupar-se del seu temps, de les preocupacions i reflexions contemporànies, comprometre’s urgentment amb els problemes polítics de les seues gents, perquè no pot transcendir en el temps. Perquè no hi ha registre, només en la memòria de qui va assistir. El teatre naix i mor en cada representació. No podem fer ara el teatre de fa trenta anys.

El teatre també necessita del ritu de la comunitat, perquè no és possible fer-lo sense la reunió d’un grup de persones. Això contradiu enormement aquesta societat de l’individualisme a la qual estem sotmeses. Per tot això, el paper del teatre hauria de ser el de fer-se conscient del poder transgressor que té, i comprometre’s amb la seua comunitat, ajudant a generar la trobada i la reflexió crítica de la societat del seu temps.
L’art només té sentit si el té per a la seua comunitat.

Com veus la situació a València?

Veig una situació complexa, perquè hi ha una desvinculació entre la societat i el teatre que fa que la gent no se senta partícip del fet teatral ni de la cultura en general. Perquè se’ns està conduint a entendre la cultura com un bé de consum i no com un dret de totes, i com a dret, ens pertany i cal defensar-la. La societat defensa l’educació i la sanitat pública als carrers, a les mobilitzacions, però trobem poc suport quan es tanca un teatre o retallen pressupostos. Açò fa que moltes companyies vagen a la deriva, sense donar-li un sentit al seu treball i desesperades perquè no aconsegueixen l’èxit empresarial. Crec que quan entenguem que el nostre treball és per a la societat i amb la societat, aquesta situació es revertirà. Per descomptat, parle des d’una visió general, i sóc conscient que moltes companyes ja treballen des d’aquesta perspectiva social.

Si no et dedicares al teatre, a què et dedicaries?

A la lluita armada.