Autodefinides #148: Clara Moltó Gisbert

Julia Reoyo ha triat la poeta Clara Moltó Gisbert.

«Em va parir la meua mare a Alcoi, després de cinc fills, l’any 1985, envoltada de serres i tèxtil. Passats un parell d’anys a Madrid, visc a València des de fa quasi setze. Vegetariana des dels disset, i militant des que vaig veure “Priscila, reina del desierto” i vaig anar a la meua primera mani del 25 d’abril amb deu anys. Dos successos que marcaren la fluïdesa del meu trajecte vital.

Jugue al roller derby, per oci i com a forma de mostrar-me al món. M’agrada menjar de temporada, saber qui ha treballat allò que menge, adore les mans de les treballadores. Laboralment, em dedique a gaudir servint a persones, com a cambrera, amb la idea i objecte d’oferir plaer conscient vinculat a la sobirania alimentària. Estudie sumilleria, eduque el meu olfacte, cosa que m’ajuda a percebre el món d’una altra forma, vinculant-me a la natura i els processos orgànics, i això enriqueix la meua escriptura.

Escric des de menuda; primer feia relats curts, fins que em va sacsejar el rap al projecte “Tiempo de kambio”, on vaig treballar com a Educadora social, i vaig començar a connectar amb la poesia. A Xile, anys després, vaig entendre com en la distància ens connectem amb la nostra terra i la llengua pròpia, i com influeix la història pròpia i aliena en el nostre imaginari. “Escriu local, pensa global” podria ser un resum pràctic a l’hora de produir i honrar la cultura.

Mare des de 2013. És en eixe precís moment, bressolant, on es gesten els primers poemes lliures del concepte de bellesa patriarcal. El meu projecte d’insubmissió de l’estètica i la bellesa establerta, comparativa, per convertir-la en un factor ritual on la bellesa té a veure amb la cura personal i social. D’aquest concepte surt ‘Molles’, el meu primer poemari, en 2019.

A hores d’ara, dedique el tercer dijous de cada mes a dinamitzar la jam d’estil al Kafcafé, per promoure i visibilitzar la producció de poesia en la nostra llengua».

Sobre quins temes t’interessa treballar i per què?

El meu registre poètic és tan fluid i divers com el meu quotidià. Són tantes les coses que ens travessen i generen inquietuds, preguntes…, que és difícil acotar. Tampoc hi ha cap necessitat de fer-ho, seria generar-me límits creatius i negar-me la possibilitat performativa. Però, podria dir que, dins de totes les temàtiques, em resulta més còmode vincular-me a l’eco-poesia, perquè des d’aquesta idea puc desenvolupar una sensació de militància poètica i plasmar un imaginari coherent amb tot allò que soc.

Com és el teu procés creatiu i quin lloc ocupa en la teua vida?

De vegades pense que hi dedique poc temps a l’escriptura; d’altres, justament el temps que necessite per a poder desenvolupar les altres coses que faig, i que són les causes i motors d’on es nodreixen les meues paraules i cobren coherència. Escric a mà, en llibretes, tiquets o al comander de la feina. Després les vaig ajuntant, i quan arriba el meu temps per escriure li done forma. Normalment, el poema comença pel final, sé on vull arribar, el fet divertit és trobar la forma d’aplegar al començament. No tinc una hora, ni un espai, puc escriure amb café al matí, a un espai familiar o sola, al vespre mentre la meua filla fa els deures, o al silenci de la casa en nocturnitat. Tot depén de la pressa que es tinga per acabar, i jo no en tinc gens de pressa ni pressió. Això sí, sempre acompanyant el procés amb música, és molt necessari el ritme i aconseguir definir bé les sensacions o pensaments.

De quina manera t’agradaria que es rebera la teua poesia?

És difícil definir quin interés hi ha rere l’escriptura d’una mirada o resposta aliena. D’alguna manera sé que no escric per al present, llavors no espere una resposta immediata. La meua poesia parla més des de la memòria, d’allò que ens interpel·la vitalment com a societat i biosfera, i això no em pertany, aleshores no puc esperar res d’allò que no siga meu, sinó que passa per mi.

Tal volta, allò que em faria més goig, seria arribar a generar empatia d’imaginari; que alguna paraula, imatge o vers, provoque, sacsege i genere una remor interna, així com m’ho ha produït a mi el desig d’escriure sobre un tema concret. De totes maneres, la meua visió de la poesia és llargplacista, amb desig de crítica i de continuar aprenent. No espere més a canvi que la llibertat de poder escriure poesia en la meua llengua sense rebre cap censura ideològica. La resta que arribe de fora, done les gràcies de bestreta.