Autodefinides #127: Concha Ros

Mery Sales ha triat la dibuixant Concha Ros.

«Visc al meu benvolgut barri del Carme des de fa ja díhuit anys, encara que vaig nàixer a Russafa. Entre una cosa i l’altra “vaig passar” per Itàlia per a investigar per a la meua tesi doctoral i… em vaig quedar una estoneta. Sempre dic que he hagut de ser italiana en una altra vida, perquè em va costar prou tornar ací, encara que m’encante viure a València.

Vaig estudiar Belles Arts a la UPV, en la mateixa facultat on vaig estar fent classes com a associada, precària, durant uns anys. Ahí ja feia temps que m’havia doctorat i cursat un màster en Museologia. Museo… què?, em preguntaven molts… Em definisc, o millor, m’autodefinisc com a dibuixant, encara que no crec que us sorprenga saber que no sempre he pogut viure d’això. La professió “alimentosa” al meu cas, apassionant d’altra banda, és la de productora/gestora cultural: genere i gestione els meus propis “productes culturals” i també els d’altres persones o empreses, des d’art a teatre, passant per congressos o documentals. Gràcies a aquest treball conec gent interessantíssima de qui sempre aprenc alguna cosa.

Si us parle de la meua faceta d’artista, de dibuixant, us diré que és la que més feliç em fa, i també la que més em fa pensar. El centre de la meua investigació artística l’ocupa la reflexió sobre la identitat de la dona, i això ha fet que jo mateixa em donara la volta com a un calcetí. No sé si va ser abans l’ou o la gallina, però el procés seguit des de fa uns deu anys a aquesta part fa que, hui, puga dir que no soc la mateixa dona que llavors. Com diu Nuria Varela —recordant el poema de Neruda, però amb un sentit prou allunyat d’aquest—, “nosaltres, les de sempre, ja no som les mateixes”. Això és exactament el que m’ha passat a mi. Hui em mire a l’espill i, a més de constatar el pas del temps al meu rostre i el meu cos, em descobrisc com a dona feminista, preocupada per la situació en què continuem vivint la meitat de la humanitat i descoratjada pel que els éssers humans li estem fent als éssers no humans i al planeta en general. Som com Àtila en versió 2.0.

Tot —o millor dit, aquesta etapa— va començar quan vaig decidir prendre’m a mi mateixa com a model dels meus dibuixos, argumentant que “jo era la model que més a mà tenia”. Ahí és quan vaig tornar a dibuixar d’una forma molt senzilla, amb un llapis i un paper. És curiós, però malgrat utilitzar una línia molt clara, ja depurada des del principi, desproveïda de detalls superflus i prejudicis, amb el temps he arribat a depurar-la més encara. Tracte de convertir cada traç en una espècie de “càpsula d’informació”. Amb el temps, vaig confessar-me a mi mateixa que les coses que “els passaven” als meus personatges eren les que en realitat em passaven a mi. Així que vaig prendre una decisió: havia de deixar d’observar-me des de fora com un “cas d’estudi” i capbussar-me de ple en la meua problemàtica específica de dona de (llavors) 40 anys. Potser és vanitós afirmar que allò va ser un acte de valentia, però permeteu-m’ho, perquè estic segura que les que heu fet un gest similar us sentiu també així. Qualsevol dona que s’enfronte “cara a cara” amb el que no li agrada de l’educació rebuda, se situa voluntàriament a la vora d’un precipici. I aquest no és un lloc còmode, precisament.

Entre dibuixos i pensaments vaig transitar des dels Brotes fins a les self-made women, dones que s’autodibuixen constantment, reinventant-se i reconstruint-se. Totes dues sèries van ser exposades fa un temps a La Capella de l’Antic Asil, a Alcoi, i poc després a Muro d’Alcoi. Aquestes van evolucionar fins a convertir-se en Les Dones, sèrie que vaig exposar en 2019 a La Nau, el Centre Cultural de la Universitat de València, juntament amb unes meravelloses animacions generades per Miguel Vidal —amb qui col·laborava per segona vegada— i Silvia Carpizo.

A partir d’aquell 8 de març de 2019 —l’exposició es va programar per a commemorar sobretot aquesta data—, tot ha sigut un precipitat succeir d’esdeveniments que han ampliat els meus horitzons personals i també els dels meus dibuixos, els quals, afortunadament, estan començant a transcendir els límits de les parets del meu estudi o de les cases on habiten per a viatjar a col·leccions institucionals. En aquesta ebullició personal i professional cap tot, unes coses arrosseguen unes altres. I sent de naturalesa associacionista (encara que, també, molt individualista) acabe sent nomenada presidenta de l’Instituto de Arte Contemporáneo per a la Comunitat Valenciana i Múrcia. I des d’aquest lloc i la TAV (Taula de les Arts Visuals) és des d’on ara lluite, al costat d’altres col·lectius, per a intentar que aquestes (les nostres) professions de l’art contemporani s’espolsen el sambenito de la precarietat i poder viure dignament dels fruits del nostre treball. Per a aconseguir això, el més urgent és que s’observen sempre bones pràctiques, tant des de l’Administració envers el sector, com entre els diferents subsectors de l’ecosistema de l’art, els uns amb els altres».

 

En el temps que vivim, tan crític a nivell professional, especialment per al sector artístic, resulta molt complicat mantindre la concentració i l’ànim per a continuar. Malgrat això, el teu treball multifacètic i sempre compromès ha tingut una gran repercussió; la teua veu ha trobat ressò no sols com a portaveu pública, sinó com a investigadora i dibuixant activista. Voldria resaltar la conferència (online) “Manuela Ballester: Una dona calidoscópica”, la qual impartires dins del cicle Dones Sàvies III, comissariada per Rosa Mascarell a la Biblioteca Central de Gandia, el passat mes de novembre. Què suposa per a tu redibuixar la seua biografia des d’una perspectiva “inconvenient”?

Jo soc inconvenient, com diu Marge Piercy al seu poema The Nuisance. També ho són la majoria de les dones que m’envolten en el meu entorn més pròxim. A hores d’ara, em resulta molt fàcil identificar-me amb la rebel·lia de Manuela Ballester i amb la de tantes altres que no es pleguen al que s’estableix, al que s’espera d’elles. En els homes, la valentia és fàcilment recognoscible, una convenció. Qualsevol pot identificar un gest heroic, una “gesta” d’aquelles de les quals els llibres d’història estan plagades —aquells llibres on les dones a penes apareixem—. En nosaltres, les formes que adquireix la valentia poden ser molt variades, tantes com facetes tenim per la nostra condició de calidoscòpiques. Tristament, molts d’aquests gestos, o bé passen desapercebuts, o bé es donen per suposats, quasi com si “els portàrem en el càrrec”, de manera que se’ns nega així el reconeixement i, per consegüent, la visibilitat. Un dels objectius principals d’algunes associacions de les quals soc membre, més o menys actiu (Instituto de Arte Contemporáneo, Mujeres en las Artes Visuales o l’Associació per la Coeducació) és precisament aquest: ja no recuperar, sinó de vegades, construir des de zero aquesta visibilitat, aquesta identitat que ha sigut “borrosa” durant segles.

Contestant a la pregunta: a pesar que Manuela m’acompanya ja des de fa quasi quinze anys, el fet de “re-dibuixar-la” en 2020 ha suposat, a títol personal, identificar-la directament amb el corpus de la meua pròpia investigació artística, amb les self-made women, amb Les Dones, tan fràgils però tan fortes al mateix temps.

Respecte a la visibilitat de la teua faceta artística, has estat seleccionada per a l’exposició del Premi Senyera 2020 (encara pot visitar-se, al Museu de la Ciutat, fins al 28 de febrer), amb una obra molt subtil. En ella, treballes amb fils rojos sobre el dibuix, vetlant i revelant alhora allò íntim que es fa comú, on el propi cos es torna concepte, com pot veure’s també en altres treballs teus més complexos (Boicotempatía, per exemple). Aquest concepte apareix al cartell amb el qual la dissenyadora Ana Pastor i tu heu guanyat el segon accèssit del I Premi Internacional de Cartells MAKMA al MuVIM, també exposat al públic, a la Sala Parpalló, fins a finals de febrer. ¿Quins aspectes formals i conceptuals del teu treball recent creus que s’han vist ampliats en posar-los en comú amb altres persones, i en concret, amb la mirada de la teua col·lega i “camarada” Ana Pastor? Com va ser el vostre procés creatiu?

Estic feliç per aquests dos reconeixements, tan seguits en el temps. I també honrada per compartir espai físic amb dues bones “camarades” com tu (Mery Sales), guanyadora del Senyera, i Ana Pastor, a més d’altres grans artistes.

L’acte de crear és solitari, almenys per a mi. Els dibuixos són resultat dels meus pensaments, els meus coneixements i les meues emocions, i de la combinació que d’ells resulta per a una peça en concret. Aquest procés pot ser més espontani i dur-se a terme quasi per complet en el subconscient o, per contra, potser siga plenament conscient des de l’inici perquè busca una finalitat determinada, com és el cas dels encàrrecs.

El fet de col·laborar amb Ana Pastor per a generar juntes Boicotempatía ha sigut una novetat per a les dues i ha suposat un enriquiment brutal, almenys per a mi i el meu treball. És com posar la teua creativitat davant d’un espill, però no com quan penges l’obra ja acabada en una sala perquè el públic l’observe, perquè ahí no hi ha volta enrere. Ací, en canvi, treballant amb una altra persona amb qui la sintonia és tan gran, la creació artística cobra una vida diferent, està sotmesa a una altra influència —no sols la meua— que la transforma i la dota de connotacions que no haguera tingut d’haver-la generat jo sola. Quant al procés, va resultar tan fluid, respectuós i fructífer, que ja estem treballant en dos nous projectes.

Per últim, i més enllà dels límits de la definició, ¿quina amenaça fas conscient dibuixant-la (i escrivint-la) i com penses que pot ser transferible en forma d’advertiment i, alhora, generar debat?

L’amenaça principal per a mi, i crec que per a qualsevol ésser humà (i no humà) és la privació de la llibertat. És el leit motiv de molts dels meus dibuixos. Dins de la sèrie The Mirror hi ha alguns on apareix una corda, una soga que em lliga, una soga de la qual m’he alliberat o bé ha quedat a terra, abandonada, simbolitzant l’alliberament. En les sèries Self-Made Woman o Les Dones —aquesta última adquirida recentment per la Generalitat Valenciana— el plantejament és més subtil: dibuixe insistentment la meua silueta perquè no em conforme amb la que tinc, construint-me i reconstruint-me a la meua manera, amb el meu propi llapis. Per a fer una cosa així es necessita ser lliure, i aquest concepte no és innocent: sempre genera debat, perquè sempre hi ha qui es nega a acceptar que els éssers humans han de ser independents entre si o que les dones han de deixar d’estar sotmeses o maltractades, i equiparar per fi els seus drets als dels homes en tots els aspectes de la vida.

En el nou projecte artístic que estic ultimant parle d’aquests conceptes, en el marc de l’ecofeminisme, perquè és urgent recordar a la societat (no oblidem que aquesta és una altra de les funcions de l’art) que no servirà de res conquistar la llibertat en un món moribund que, en qüestió de dècades, deixarà de ser vivible. Ja ho estem comprovant.

Secció dedicada a les dones professionals del sector cultural valencià.
Afán de Plan © 2021